divendres, 9 de novembre de 2012

Carta oberta a Jaume Torres...



Estimat Jaume, gaire bé fa un any varem viure la més terrible de les tragèdies viscudes fins ara a la nostra família. Miro enrera i m'esgarrifa que el temps passi tan ràpid però l'absència sigui tant present i real.
S'està preparant el dinar de Nadal, aquest que tu ens organitzaves cada any amb una dedicació admirable, gaudies tant... i penso que no és possible, qua algú ens ha robat un any amb tu, i a la vegada que ploro, m'emprenyo i renego, ja... se que tu em diries que ho he d'acceptar, però mira, encara no puc i això em provoca un sentiment d'impotència increïble, i de mala llet, ja saps que sempre he tingut molt de caràcter.
Ara, que tal com vaig dir fa mesos, sento que no soc la mateixa persona, ara, deia, que explico als fills anècdotes de quan érem joves, de com m'havies dut a la teva moto fins a la feina, aquella moto que si no torçaves jo no hi podia pujar d'alta que era, de les vegades que m'havies donat un cop de mà, tantes...
Sí, ara puc parlar de tu i mirar fotos i treure un somriure, però si escric de tu, per tu, si et recordo quan estic sola, ara que hi estic més estones, doncs ploro, per la injustícia, per l'absència, per tot els que et quedava per fer... sempre tenies alguna idea al cap, fèiem bromes que inventaves coses com els del TBO.
Saps que la família ha crescut amb dues mosses precioses, t'haurien agradat, son nenes, i tu, en tenies tantes ganes...
Has de saber que hi ha una cosa que no puc arreglar, sempre que algú em pregunta quants germans som, jo dic 8, al instant el meu cap reacciona i dic 7, llavors, de manera immediata he de marxar doncs les llàgrimes surten als meus ulls sense control, cosa que m'incomoda, ja saps... aquesta fama de dona dura que tinc, no se pas on ha quedat...
La resta segueix igual, de tant en tant es remou alguna cosa, però queda en un intent, poc més.
De tant en tant segueixo escoltant el Black is Black i em surt un somriure.
Ara, fa un parell de mesos vaig explicar a en Sarra que havies mort, a dia d'avui, encara li costa de creure i li dòl molt no haver-ho sabut abans ni haver vingut quan va passar, però era al seu país, ja saps, massa luny. 
Se que més d'un, i una, pensarà que estic boja, qui escriu una carta a una persona que fa gaire bé un any ens va deixar?, ens varen robar en una imprudència i jo penso, on està escrit que les cartes sols son per els que estem vius?. Saps que sempre he sigut una mica particular no?.
Jaume, et penso, et sento i no t'oblido.
Un petó. 

(Aquesta imatge tan bonica m'he l'ha cedit la meva jove "petita" Andrea, fa unes imatges molt boniques)

8 comentaris:

martí6 ha dit...

És en la memòria de tots dia a dia. Molt emotiu, mama.

Glòria ha dit...

Passa el temps, molt depressa... el dolor no és potser tan gran, però no s'oblida. T'ho diu una persona que va perdre la seva única germana fa 13 anys i mig.
Estarà content de saber les noves de la família ;-)

joan gasull ha dit...

No cal oblidar res, el que cal és aprendre a viure-hi. Una abraçada Joana

pepi ha dit...

Com entenc els teus sentiments, jo encara no crec que el meu pare no estigui aqui.

Petonets guapa

Joana ha dit...

No oblidis.Ets com ets gràcies als records , a la memòria i tot el que has viscut!
Una abraçada enorme Joana!

Joan P. ( JAPS ) ha dit...

Dius que ets dura? Jo n´ho he cregut mai, ets com ets, tothom que et coneix sap que ets així de sentimental i propera, ànims Joana i una forta abraçada

Daniel ha dit...

Buff el temps vola... hem de viure cada dia a tope!

marga riera ha dit...

Molt bonic Joana, sentir així les absències dels estimats que ja no hi són m'ha fet recordar el "Cant de l'enyor", de la Mª Aurèlia Capmany…mentre els recordem així, estaran amb nosaltres.
Un petó!