dilluns, 9 de juliol de 2012

Desembolicant....

Ara, que sembla que les coses es comencen a frenar, que qui més i qui menys espera vacances, i el ritme baixa, per sort, una mica, tinc més temps per pensar. No vol dir que estigui inactiva, no és el cas, però noto que em sento més les pulsacions, els sentiments, és com si m'escoltés més.
Porto dies rumiant el motiu per el que he deixat de fer algunes coses. Sí, coincideix amb la mort del meu germà, i encara no havia trobat el perquè de tot plegat.
Per quin motiu ja mai tinc ganes de sortir a sopar amb les amigues, ni anar a ballar. Si faig algun soparet ha de ser amb els fills i filles, amb alguns germans, però tot petit, com encongit.
Per quin motiu, algunes vegades em sento malament quan inconscientment el meu peu es belluga al so d'alguna cançó del meu mp3, quan m'expliquen un acudit i em surt el riure, de cop, em sento malament.
Una altre cosa que he deixat de fer, i està molt malament, ho se i en soc ben conscient, és lo d'anar a caminar. M'he preguntat més d'una vegada perquè, malgrat saber que m'engreixo perquè no ho faig, saber que per la meva salut és important, he buscat els motius dins meus i per fí he trobat un petit motiu...
Anar a caminar, per mi, era un acte de joia i alegria, agafar carrers i més carrers fins arribar vora el mar i escoltar les ones, olorar la sal.... sempre ha estat un acte feliç, crec que és per aixó que ho he deixat de fer.
Trobo que no està bé que tingui aquests instants de petites felicitats, senzilles i casolanes, trobo que no està bé de cara a la memòria d'ell.
Se que tot te un procés, jo començo a viure aquests instants i de cop m'aturo, hi penso i em sento infidel a ell.
Pot sonar a bogeria, però crec, molt de veres, que quan hagi desembolicat tota aquesta cosa interior, llavors, podré tornar a sentir sense angoixes ni culpabilitats.
Cada dia un pas, la recuperació total és impossible, però si ho és la estabilitat i pensar que he de gaudir ara, mentre pugui, del munt de coses boniques que tinc al meu voltant.
Sols em cal temps. Un lloc com el de la foto, la Font del Coronel de Queralbs, és, també, un bon lloc per pensar, per sentir, per començar, de nou, a caminar...
  

1 comentari:

Glòria ha dit...

Bon dia, Joana. És cert, aquests sentiments contradictoris es donen, a unes persones els hi costa més que no pas d'altres a passar, tot i així, de tant en tant tornen.
Sort que tenim qui ens aixeca (vulguis o no) un somriure, ho necessitem!