divendres, 29 d’abril del 2011

Visceral!.....


Així m'he sentit en llegir aquesta notícia:

Una jutge de BCN concedeix l'adopció d'un menor a una lesbiana "per imperatiu legal". La magistrada substituta al·lega que "l'ideal" és tenir pare i mare, ja que així ho va determinar Déu.

Com poden deixar en mans d'una persona així una decissió tant delicada com és vetllar perquè un/una menor tingui la millor família possible?.
Vindrà "Deu" a veure si son bones mares?, el fet de dormir amb un o bé una condiciona ser bona mare?.
Diu ta tipeja aquesta:

"quan el pare exerceix les seves funcions correctament, fins i tot al tractar-se d'un [nen] baró, no es pot suplir ni equiparar amb una segona mare, per molt mare que sigui".

Aquí encara em poso més visceral. Què val, que si, que si el pare és com cal la mare fa el seu paper, però i quan aquesta mare ha de fer el paper dels dos per "absència o bé negligència" del sujeto?, que ser pare no és deixar anar quatre gotes i ja està!, quantes mares fan el doble paper i tenen uns fills i filles magnífics?.
De veritat hem de permetre que la justícia, apart de lenta i injusta, estigui conduïda per radicals, homòfobos i gentussa sense sentiments?.
Conec un munt de famílies, anomenades "normals" per estar formades per un pare i una mare, com deu mana, i que son uns infeliços de pebrots.
Una família amb amor, una família amb un sol progenitor pot ser tant feliç i tant decent, i pot educar un o una filla tant bé com les que suposadament va "instituir" deu, que si hem d'esperar que ell vingui i els mantingui, estem ben apanyats!.
Ja em perdonareu, aquest tema m'encén la sang!!.

6 comentaris:

Garbí24 ha dit...

i la llei no diu si la jutgesa ha d'estar ben foll...... per exercir la seva feina?

Montse ha dit...

jajaja, garbí!!! de la mateixa manera que per concedir que un pare i una mare (o dues mares o dos pares) li posin al seu fill el nom que vulguin...

ja sé que ara no toca, aquest tema, però m'encén la sang qualsevol abús de poder de jutges, jutgesses i demés fauna (amb perdó per la fauna)

Albanta ha dit...

I amb tota la raó que t'encén la sang Joana!! No és per menys!!
Garbí!! :)))))))

Un beset guapos, algun dia aconseguirem canviar el concepte de normalitat

nrumo ha dit...

Els pèls de punta. No puc amb aquestes coses...

Joan Vigó ha dit...

Això em recorda la famosa "sentència de la minifaldilla. Heus aquí un retall de la mateixa:

"La sentencia de la Audiencia Provincial de Lérida, más conocida por la de “la minifalda” de fecha
17 de febrero de 1989, impuso a un empresario una pena de 40.000 pesetas de multa por agresión sexual a una empleada basándose en que ésta llevaba “una minifalda que le daba un aspecto especialmente atrayente, o al menos así lo apreció el procesado, que, visiblemente impresionado, le manifestó que si accedía a sus deseos libidinosos le prorrogaría el contrato y la protegería de una manera especial”. Para justificar esta mínima condena la Audiencia utiliza expresiones como: “aún cuando ciertamente ésta, con su específico vestido, en cierta forma y acaso inconscientemente, provocó esta reacción en el empresario, que no pudo contenerse en su presencia”.

I més aquí:
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/TRIBUNAL_SUPREMO/Tribunal/Supremo/confirma/sentencia/Lerida/caso/minifalda/elpepisoc/19900524elpepisoc_2/Tes

Joan Vigó ha dit...

Perdó, s'ha tallat l'enllaç:

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/TRIBUNAL_SUPREMO/Tribunal/Supremo/confirma/sentencia/Lerida/caso/minifalda/elpepisoc/19900524elpepisoc_2/Tes