Fransiscu...

Jo sempre li he dit Fransiscu, els més de 20 anys que ens hem conegut, i de vosté, malgrat que m'ha renyat més d'una vegada per dir.li de vosté.
Vosté, a mi, sempre m'ha dit Juane, no vaig conseguir que digués Joana i tampoc em disgustaba, era algo personal entre els dos.
Em consta l'afecte que em dispensaba, el seu germà m'ho va recordar al tanatori i em vaig emocionar tant que vaig haver de marxar per no plorar allà i ahir, jo, havia decidit no plorar, se que no li hauria agradat.
El tinc tant present, entrant al meu despatx, amb el bastó i un somriure, decidit malgrat la seva edat, afectuós, amb petons sempre a punt...
Des de abans d'ahir que vaig saber la notícia, per els companys jubilats de UGT, que estic emocionada, amb un rum rum d'estòmac i les emocions a flor de pell.
He pogut llegir i escoltar moltes coses referents a vosté, llegit i escoltat.... he estat callada, ningú ha dit que vosté va ser el mestre, el més socialista de Mataró.
Ningú ha parlat de les moltes vegades que ens va explicar el què va viure, del mig somriure amb les seves "batalletes" que no per molt escoltades, eren menys interessants.
Sovint explico que algunes persones, aqui, al meu lloc de treball, m'han "arribat", moltes, vosté, amb en Sánchez i l'Eloy son dels què he plorat i lamentat, dels que encara espero entrin per la porta i em facin dos petons....
Persones com vosté, no s'obliden...
Ahir, entre els que varen parlar al seu funeral, algú va dit.... "Los Socialistas no mueren, los Socialistas se siembran"...
Vosté ha sembrat i molt, s'ha fet estimar, i ja te per sempre un raconet al meu cor.
Aquestes roses son per vosté, no una, un ram!
Potser de les paraules més boniques destacaria les d'en Manel Mas i aquesta poesia que ell ha posat...

Penja del teu cor
un bocí de roba roja
una flor color de sang.

Nostre és el futur i l’esperança.
Prou de lamentar-nos i prou de plorar.
Prou de passar por. El dia s’alça
amb una rosa vermella a la mà.