Estic preocupada, de veritat, crec que tinc alguna malaltia no diagnosticada i potser és de "coco", donat que no se ningú que l'hagi patit....
Resulta que estic malalta de "fàstic"... sona fatal, ho entenc.
No penseu que és d'aburriment que no, ni de res que hagi menjat, tampoc.
Una persona en concret em preodueix aquests simptomes, és veure un correu, una trucada, la seva veu, la seva imatge i ja no diguem si per casualitat la veig, cosa que per sort passa poquisim, llavors ja pateixo els mateixos simptomes que si fos fàstric del menjar.
Em canvia la cara, l'humor, la mirada, agafo una sensació estranya d'estòmac, un ofec a la respiració i he de tancar els ulls un instant per no delatar el malestar que sento.
Lo pitjor, no puc disimular i tampoc tinc manera de deixar de veure aquesta persona, segons com n'estic obligada per diverses corcumstàncies....
Entenc que és sicològic, però no se com posar.hi remei. Em mantinc del tot decantada d'aquesta persona, l'ha he allunyat de la meva vida tant com he pogut, però de vegades.... és inevitable coincidir.
Aixó que respiro profund i miro d'estar freda... però sempre acabo fugint i passant una molt mala estona.
Ja se que la situació sona ridícula, però em poso del tot malalta.
I és una malaltia que molt em temo.... no te remei.
Resulta que estic malalta de "fàstic"... sona fatal, ho entenc.
No penseu que és d'aburriment que no, ni de res que hagi menjat, tampoc.
Una persona en concret em preodueix aquests simptomes, és veure un correu, una trucada, la seva veu, la seva imatge i ja no diguem si per casualitat la veig, cosa que per sort passa poquisim, llavors ja pateixo els mateixos simptomes que si fos fàstric del menjar.
Em canvia la cara, l'humor, la mirada, agafo una sensació estranya d'estòmac, un ofec a la respiració i he de tancar els ulls un instant per no delatar el malestar que sento.
Lo pitjor, no puc disimular i tampoc tinc manera de deixar de veure aquesta persona, segons com n'estic obligada per diverses corcumstàncies....
Entenc que és sicològic, però no se com posar.hi remei. Em mantinc del tot decantada d'aquesta persona, l'ha he allunyat de la meva vida tant com he pogut, però de vegades.... és inevitable coincidir.
Aixó que respiro profund i miro d'estar freda... però sempre acabo fugint i passant una molt mala estona.
Ja se que la situació sona ridícula, però em poso del tot malalta.
I és una malaltia que molt em temo.... no te remei.
13 comentaris:
Jo he sentit aquesta sensació, i crec que desprès d´uns anys de no veure-la, potser ja no sentiria angoixa.
Pensa en coses i llocs bonics.
Nena, t'entenc a la perfecció. I a mi em passa que fins i tot em poso malalta quan sé que queda poc per trobar-nos. I a mi em passa amb dues persones, un matrimoni, per ser més concrets... De debò, t'entenc. I no, no hi ha remei.
Buf,buf,buf, jo també la conec, la sensació, per sort, passa amb poques persones (a mi concretament, amb una, que fa molts anys que no veig)... el fotut és que també ens passa (al menys a mi) amb algun refotut personatge que contínuament surt a la tele i que, cada vegada que ho fa, em produeix al·lèrgia. I d'aquests n'hi ha molts! eccccs...
Respira "fondo"!!! petonet.
es una mala situació, l'he patida tambè i és de molt mal aconsellar, a banda que ni el temps ho cura. Força i paciència.
jo tb. he sentit aquesta sensació fins ara si algu porta el perfum que recorda a la persona em poso alterade;pero el temps i la distancia (si es pot ho cure tot)
Ja que és inevitable,.... sols puc recomanar-te INDIFERÈNCIA!!!!
Amb 45 anys mai habia sentit això per ningú , però ara una persona que semblava amic i que hem va fer servir d'amic de confiança en la seva separació amb produeix el mateix fàstic quant el veig .
Suposo que el temps ho canvia tot però de moment intento evitar-lo tant com puc .
Uf, que vols que et digui...
Ja farem un café i xerrarem que sino ara m'allargaria massa.....
Bona setmana
Uff a mi m'ha passat, i he arribat a canviar els meus horaris i hàbits per no trobar-me-la. El pitjor es que es veu que aquesta persona li caig molt bé i li sap greu "no veure'm més sovint". I jo no,li puc dir que només de tenir-la a mig metre hem poso malalta...
En fi, paciencia i estòmac...
Núria,
no tinc per costum esborrar misatges, però si ho faig quan es mencionen persones, que jo no he mencionat...
Imagino que m'explico.
Ni que demostres un gran coneixement de la meva vida personal, i laboral...
Espero que ho entenguis.
Et proposo un exercici saludable: no cal col·locar la foto de l'interfecte/a en un punching ball i hostiar-lo fins alliberar-te de la tensió o tirar dards contra l'arxiconeguda diana amb la foto de torn. Només cal practicar allò que més els toca els daixonsis o dallonsis (en funció del gènere): apren a ignorar, has d'aconseguir que es converteixi en un moble més. Costa, però quan ho has aconseguit t'omple de satisfacció i més quan veus que l'altre queda descolocat.
Doncs indiferència!!!!!És el millor que pots fer....;p!!!!Muakis!!!!
Nena, t'entenc a la perfecció. I a mi em passa que fins i tot em poso malalta quan sé que queda poc per trobar-nos. I a mi em passa amb dues persones, un matrimoni, per ser més concrets... De debò, t'entenc. I no, no hi ha remei.
Mississauga Real Estate
tuscany villas for rent
Publica un comentari a l'entrada