Des de que visc a Rocafonda miro poc per la finestra. Viure en un baix te aquests inconvenients, lo primer que vetlles son unes cortines que no deixin veure el que fas, però deixin entrar certa llum. La gent que circula per la vorera acostuma a ser indiscreta i mira endins sense pudor.
Quan varem venir a pintar el pis, com és evident, ho teniem tot obert, i alguns, fins i tot, es varen parar mirant endins, sense manies, només quan nosaltres els miravem fixament seguian el seu camí.
Entenc que quan veien la meva habitació de color lila claret, els cridava l'atenció, i el grapadet de gent que em va ajudar, però noi... cal ser discret.
Abans, quan sí podia mirar per la finestra, al Carrer Rocafonda, per exemple, prenia el meu primer café mirant els cotxes, els plataners de carrer, escoltant la ciutat com es llevaba i els seus sorolls habituals.
Sempre he estimat Mataró, no soc ni Santera, ni de cap colla d'aquestes festives, soc, senzillament, Mataronina. Tenim mar, tenim muntanya, activitats per distreure, exposicions per visitar, jo sí les visito, bons llocs per menjar i passejar, música per escoltar, amics i amigues per estimar però.....
Cada cop tenim més soroll, més crits, més edificis alts i a preus impagables, menys espai per les persones, i més per els cotxes, més voreres ocupades i menys multes, menys conèixer els veíns i veïnes, i mes sospites en creuar amb desconeguts...
Cada vegada penso més en buscar una paisatge com aquest que és veu per la finestra de la Maternitat d'Elna, cada vegada i penso més i ho desitjo més.... el silenci, és important per viure.
La foto és de Santi Fontbona, li he demanat, va fer unes fotos estupendes d'aquesta sortida.
Quan varem venir a pintar el pis, com és evident, ho teniem tot obert, i alguns, fins i tot, es varen parar mirant endins, sense manies, només quan nosaltres els miravem fixament seguian el seu camí.
Entenc que quan veien la meva habitació de color lila claret, els cridava l'atenció, i el grapadet de gent que em va ajudar, però noi... cal ser discret.
Abans, quan sí podia mirar per la finestra, al Carrer Rocafonda, per exemple, prenia el meu primer café mirant els cotxes, els plataners de carrer, escoltant la ciutat com es llevaba i els seus sorolls habituals.
Sempre he estimat Mataró, no soc ni Santera, ni de cap colla d'aquestes festives, soc, senzillament, Mataronina. Tenim mar, tenim muntanya, activitats per distreure, exposicions per visitar, jo sí les visito, bons llocs per menjar i passejar, música per escoltar, amics i amigues per estimar però.....
Cada cop tenim més soroll, més crits, més edificis alts i a preus impagables, menys espai per les persones, i més per els cotxes, més voreres ocupades i menys multes, menys conèixer els veíns i veïnes, i mes sospites en creuar amb desconeguts...
Cada vegada penso més en buscar una paisatge com aquest que és veu per la finestra de la Maternitat d'Elna, cada vegada i penso més i ho desitjo més.... el silenci, és important per viure.
La foto és de Santi Fontbona, li he demanat, va fer unes fotos estupendes d'aquesta sortida.
4 comentaris:
Es una pena però las ciutats i el ritme e vida cada cop ens aitlla mes amb nosaltres.
Quin post més profund!
Cert, els baixos tenen aquest inconvenient, jo ara, trigaria a adaptar-me a viure en un baix després de 25 anys amb bones vistes mataronines.
No sóc nascuda a la ciutat, però també me l'estimo i faig molt del que tu dius, de vegades, moltes, amb la teva companyia...
Els preus dels pisos... ho estic vivint en persona, la meva filla se'n va de Mataró i, això costa de pair.
De la foto què t'he de dir, només veure-la m'ha sonat (clar de més de cent), sense saber d'on era certament ni feta per qui.
Jo també he posat al facebook una d'ell.
Un petó lila, Joana:)
Per cert moltes felicitats i petons molts.
Joana, he vingut a felicitar-te, que aquest matí no m'he pogut connectar. Espero arribar a temps. Un petó i una abraçada des d'Aguadulce.
Publica un comentari a l'entrada