Sovint, massa i tot, les amistats, coneguts i conegudes, em diuen.... sigues sincera, jo vull saber què opines.... malament!, això és com quan una amiga o bé amic et diu... em queda bé aquest vestit?.... ja podem patir!.
Soc, ho recalco sovint, sincera per davant de tot, si em pregunten, no diré el que volen escoltar, diré què penso i com ho veig, però en realitat les persones ens demanen sinceritat?, doncs no!.
Volen que diguis el que esperen escoltar, és clar, si predico sinceritat, també vull que ho siguin amb mi és clar, doncs no puc mentir. No faré mal, però diré què penso.
I això que comporta?, doncs quan opines diferent, quan expliques i més si és en públic, com veus les coses, per bé o per mal, com les sents, sí... jo també paro de sentiments i no em fa vergonya...., doncs et guanyes alguna mala cara, alguns "morritus" infantils i tontos, et deixen de fer els dos petons que fa anys rebs en cada visita, ja no tens aquell somriure dedicat a tu, t'arriben "misils" que t'expliquen que tal o cual està enfadat per algo que has dit, o bé escrit, i tu, jo en aquest cas, quedes de "pasta de moniato", has de mentir per ser acceptat?, si opines obertament ja no ets aquella amiga de confiança i confidències?, sols som bons si quedem bé ni que sigui mentint i anant contra nosaltres mateixos?. No és preferible una veritat encara que no agradi?.
He defensat sempre, i ho penso seguir fent, que ja sols dono aquells petons que son sincers, tendrets i afectuossos, ni per qudar bé ni per fer el bé, son, aquests sí, sincers davant de tot.
Quan pregunto la opinió d'algú, sovint li pregunto a una de les meves millors amigues, confío que em dirà sincerament com ho veu, no vull que em doni la raó com un ase, vull que m'ajudi, per sentir mentides, doncs no pregunto o bé miro El Tomate!.
Volem, quan demanem sinceritat, la veritat?..... A mi m'agrada la meva....
Soc, ho recalco sovint, sincera per davant de tot, si em pregunten, no diré el que volen escoltar, diré què penso i com ho veig, però en realitat les persones ens demanen sinceritat?, doncs no!.
Volen que diguis el que esperen escoltar, és clar, si predico sinceritat, també vull que ho siguin amb mi és clar, doncs no puc mentir. No faré mal, però diré què penso.
I això que comporta?, doncs quan opines diferent, quan expliques i més si és en públic, com veus les coses, per bé o per mal, com les sents, sí... jo també paro de sentiments i no em fa vergonya...., doncs et guanyes alguna mala cara, alguns "morritus" infantils i tontos, et deixen de fer els dos petons que fa anys rebs en cada visita, ja no tens aquell somriure dedicat a tu, t'arriben "misils" que t'expliquen que tal o cual està enfadat per algo que has dit, o bé escrit, i tu, jo en aquest cas, quedes de "pasta de moniato", has de mentir per ser acceptat?, si opines obertament ja no ets aquella amiga de confiança i confidències?, sols som bons si quedem bé ni que sigui mentint i anant contra nosaltres mateixos?. No és preferible una veritat encara que no agradi?.
He defensat sempre, i ho penso seguir fent, que ja sols dono aquells petons que son sincers, tendrets i afectuossos, ni per qudar bé ni per fer el bé, son, aquests sí, sincers davant de tot.
Quan pregunto la opinió d'algú, sovint li pregunto a una de les meves millors amigues, confío que em dirà sincerament com ho veu, no vull que em doni la raó com un ase, vull que m'ajudi, per sentir mentides, doncs no pregunto o bé miro El Tomate!.
Volem, quan demanem sinceritat, la veritat?..... A mi m'agrada la meva....
12 comentaris:
Es típic i semblarà un tòpic dir-ho, i més un maeteix, però a mi em comences a coneixer, jo sempre dic el que penso i sé que això a els altres els pot semblar malament, no m'importen els altres, m'importo jo, dic el que penso encara que em guanyi enemics (i es trist que per dir el que es pensa un es guanyi enemics). Hi haurà moltes persones que pensen completament diferent, però que no es pot ser amics o companys?
Segur que tens amics i amigues que agraeixen la teva sinceritat... I et fan cas.
Felicitats a la teva amiga per tenir-te a tu. Ets fantàstica!
Efectivament crec que la gent que demana "sinceritat" està demanant més bé, "conformitat amb tot el que digui i si és possible, fes-me la 'pilota'". Crec també que la sinceritat "de debò" només es té amb els "molt íntims" que et coneixen perfectament, han estat amb tú en els bons i mals moments, t'han vist content/a i/o emprenyat/da (inclús amb ells o elles). La resta, és "sinceritat" o "demanar sinceritat" només "de boquilla".
VERITAT=Expressió sincera d'allò que hom ha presenciat d'acord amb la realitat.
Aquesta veritat sincera no pot ofendre a l'amic o amiga. La Duna té raó.
Compte amb les veritats imposades com les dels Srs. Bush, Aznar, Hitler i Stalin: mireu quin món ens deixen. Abans d'obrir boca comptem fins a 10.
I pots continuar fent-ho, saps que encara que vulgui disimular, la meva cara no enganya.
L'enhorabona per ser com ets.
Un petó matiner, sincer, tendret i afectuós:)
La sinceritat és una mica que es duu dintre, jo no puc enganyar pel només fet de dir el que volen escoltar, no m'ho perdonaria a mi mateix. Però és cert que això m'ha creat molts problemes, de vegades he dubtat del que he de dir a cada moment amb la condició de no... defraudar? Això no és amistat, això és enganyar per a sortir del pas, prefereixo dir que un vestit no queda bé que vagi fet un fatxa, si és que el meu amic m'importa una mica. De nou estic d'acord amb tu, abans de res cal ser honrat amb si mateix. Un petó
Quant pregunto i demano sinceritat la vull, molts cops és necessita tenir varis punts de vista per poder sapigue on se esta ubicat un mateix, clar que no tothom et respondrà amb coerencia.
Potser et volen ajudar a que no t´angoixis, o et volen fer la punyeta i marejar la perdiu, ost3 ... si pregunto si el gra del nas amb fa lleig ... dons és evident que SI no cal que diguin una altra cosa.
Crec que som una mica o un tros molt gros enredos, o ens falta una mica de sinceritat, és evident que pots tenir una errada i no tenir gaire clar la contestació que és pugui ajustar a la realitat.
¿Som complicats? ... dons SI
Hola Joana, entro molt sovint al teu blog.
M'el va passar la meva filla, perquè va llegir-te i va veure que erem bastant semblants i que m'agradaria llegir com pensa una dona com tu, valenta, sincera.
Durant molts dies he entrat, t'he llegit, però com que no em coneixies, no t'havia deixat cap comentari.
Però avui no puc deixar de donar-te la meva opinió, perque parles d'un tema que a mi sempre m'ha portat problemes.
Està clarissim que quan et pregunten la teva opinió, volen que els contestis exactament el que volen sentir, no el que tu penses.
Apart del grans amics o la familia,que et coneixen i confien plenament en els teus consells, a les altres persones no els agrada sentir el que tu penses si no és alguna cosa que els afavoreixi.
Jo sempre he pecat de ser massa sincera, no puc deixar de dir el que penso ni fer bona cara quan algú m'ha fet empipar, com jo dic sempre, soc transparent.
Aixó m'ha portat a tenir pocs amics, però aquests pocs que tinc, son grans amics i se que els puc dir exactament el que penso i quan estic amb ells puc ser sempre jo mateixa, no haig de fingir.
Jo al igual que tu, mai deixaré de dir el que penso, i al que no li agradi, ho sento molt, que no m'ho demani.
Fins aviat Joana
Jo prefereixo sempre la sinceritat encara que faci mal.
La sinceritat diuen que es bona i la gent la demana, jo abans sempre deia el que pensaba pero m' ha portat mols mals de cap, encara quan ets una dona que els hi fas falta, per el que sigui economicament, politicament, socialment etc. callen i fan veura que esta ben fet pero quant ja no ets necesaria o important per ells diuen que no es que siguis sincera sino que es conflictiva, jo tenia una agenda de mil paginas i despres quedaren cuatre, pero mes bones teresa sadurni
I love Lejarza 22. Who is who. Els 25 blogs polítics catalans
El tuyo...
http://argelaguer.nireblog.com/post/2007/11/10/i-love-lejarza-22-who-is-who-els-25-blogs-politics-catalans
Yo me considero una persona sincera pero también he de decir que me ha traido muchos problemas, porque la mayoria de la gente no quiere la verdad sino tener razón, malas caras y demás es lo que recibes, entonces aprendes no a mentir pero si a no decirlo todo , a ser más prudente pero eso a la vez nos hace no ser o parecer naturales porque no es nuestra forma de ser.
Con los amigos más íntimos no existe ese problema porque somos capaces de decirnos las cosas, sino no sé de que sirve la amistad.
Se dice la verdad pero sin herir a los demás. Luego está la gente que su palabra preferida es " yo soy así " como si los demás no tuviésemos derecho de ser así, ellos dicen su opinión sin nisiquiera preguntarles y son dañinos, luego al contrario, si tu haces lo mismo no les pasa cuello abajo.
Te admiro por decir lo que piensas ya que creo que lo haces siempre desde el respeto, y que si fueses de otra manera ni serias tu, ni tendrías tanata gente escribiendo en tu blog.
Besos afectuosos.
Publica un comentari a l'entrada