dijous, 15 de novembre de 2007

I a tu, t'ha passat?...




Estàs una mica llunada, cansada, amb poques ganes, no sortiries al carrer per no veure ningú, no somrius, cosa excepcional en tu, no llegeixes, no escrius, no cuines, no escombres, no agafes el mòbil, fas capses i més capses...
I de cop....
Un somriure, una canço, un ball, una carícia, un detall, un gest, una trucada, una esperança, un i si fos possible?...
De cop...
La llum, una llumeta petita, casi insignificant, però brillant i contundent et recorda que potser sí és possible, aquesta llum penetra dins teu i apareix el somriure, i agafes el mòbil i truques les amigues, i rius, rius molt, i les teves galtes és posen vermelles, i cuines pastissos, i convides a sopar i et conviden i t'arrecles i....
Aquesta llum pot ser un gran Arc de San Martí....
Ostres tu, estic encantada.


7 comentaris:

Duna. ha dit...

I tant que m'ha passat! I s'està en els núvols.
La cara és el reflexe de l'ànima!
Sort i felicitats!

Ferran Genis Traveria ha dit...

Joana, només és qüestió de quedar entesos i trobar el dia adient. Per mi encantat. Algun dia que et vagi bé, m'ho dius amb antelació i jo ja m'avindé al que faci falta (aquesta vida que porto m'ho permet fer, per ara).
Ja ens trobarem al gmail i quedarem.

Ferran Genis Traveria ha dit...

post scriptum: El meu bloc hi ha un post.... no, és lleig recomanar-se, però quan les coses et surten especialment bé bé que ho hass de dir oi? potser tu no el trobes magnífic, però jo sí.
(ah, avui, 15-11-07)

Isa ha dit...

I jo que m'alegro d'aquesta llumeta. Ànim amb les capses!

assumpta Montellà i Carlos ha dit...

A vegades la vida és un llarg i fosc túnel que si no fos per la llumeta que veus al final, no ens en sortiriem.
una abraçada,
Assumpta

Maite ha dit...

Que bé, Joana. Espero que aquest Arc de Sant Martí et duri molt temps, i et fagi feliç.
La teva pregunta era, a tu t'ha passat alguna vegada?.
Doncs com a la majoria de gent, si, es clar, es maravellos, sembla que vius en un nubol.
Ara fa molt temps que ni tant sols veig la llumeta petita, però no perdo l'esperança.

rafael ha dit...

Cal veure la facilitat amb que de la mateixa manera que de vegades estem baixos de moral, en qualsevol moment el somriure d'un amic, una carícia, una paraula amable però sincera, ens fa canviar d'actitud. Els teus ulls segur que són més bells sota aquest influx optimista.
Un petó