Tot sovint analitzo, la meva vida, les meves emocions, la meva manera de ser i de com hem veuen, no em trenco tampoc el cap, ja soc gran i m'accepto. Accepto les meves formes "Boterianes", els meus múltiples defectes, el meu caràcter, explosiu i pasional, ho se, però soc així, ja no he de canviar, intento molestar poquet i seguir activa i reivindicativa, ni que de vegades em posi vermella com un pebrot, dic el que penso.
Algunes coses em segueixen indignant, les injustícies, les coses que no puc entendre, no per desconeixement, si no de comportaments, encara tinc ganes d'apendre, ganes de coneixer i saber, ganes d'estimar i de sentir, ganes de fer petons i abraçar, ganes, a la fi... de viure!.
Aquests dies he retrobat un amic, ja he posat alguna foto seva, les roses famoses...., és un home calladet però constant, observador de la vida, malgrat que ens separen bastants anys, compartim passions comuns, per les flors, el mar, la muntanya i la poesia, ell n'escriu de molt maques i li he demanat permís per compartir aqui una d'elles, com no podía ser d'una altre manera m'ha dit que si.
Gràcies Joan, per haber escrit coses tan maques i deixar que en gaudim, son precioses, per tu la rosa groga, recordes???.
Soc de poble ventós
Soc de poble clos
El mestral amb te tocat
I una bonica dona.......esbojarrat amb te d´amor
Ja saps, soc de poble i ben enamorat
Quant bufa amb sento tremolar
I si estic enamorat soc tremolós i espantat
Soc de poble, ventós, clos i esbojarrat
Joan 11.02.02
Amb el sol frec de la teva mà
La foscor es desavingueu claredat
Amb passes pausades....anaven caminant
I els pensaments d´amor es desavingueren realitat
Sols fou un moment dintre de l´eternitat
Quant de temps he perdut....... quant de temps podré guanyar
Joan 14.02.02
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada