Ahir vaig llegir una entrevista amb Pilar Manjón, si ja em va impressionar quan va parlar devant la Comissió d'Investigació delCongrés de Diputats, en realitat vaig plorar, va ser un dels discursos més emotius que he sentit, ahir, repeteixo, llegint la seva entrevista al diari Qué on diu que encara espera sentir les claus del seu fill al pany, el seu fill mort en aquell atentat, em va produir una tristesa infinita.
Admiro, enormement, aquesta dona, aquesta i tantes que aquell dia terrible varen patir la mort de fills/es, marits, germans/nes i familiars diversos. Admiro la seva fortalesa, el seu valor, si...valor... jo no podría, ho dic de tot cor, després de la mort d'un fill/a, espero que mai em toqui, jo no podría ni respirar, no tindría vida, ho admeto, son el meu motor, els quatre.
Avui veig a la tele que tele5 no ha respectat el "pacte" entre televisions sobre no emetre imagtes dures i punyents, per respecte ales famílies. Dimecres, al programa de la Milà en varen emetre, les explosions i les corredisses. És que no tenen cor?, tot per l'audiència?.
No recordo mai el mes de març per haber guanyat el PP, ni que va ser una gran fita, la recordo sempre per el dolor que em va produir aquell final de campanya, aquells actes suspesos per anar a les manifestacions, les corredisses i trucades avisant tot.hom, les cares d'incredulitat dels que em varen venir a veure, més d'un/a amb llagrimes als ulls, la portada de El Periodico per internet que canviaba cada moment amb imatges i dolor, recordo els del PP, vils i malparits, mentint fins el final, la indignació dels meus fills a casa, tots, un dissabte a la nit a casa junts al sofà, , ningú va sortit, miraven en Rajoy a la tele i em confirmaven que el seu vot, més que mai, era Socialista.
En fi, volía fer un post de lo molt que admiro aquesta dona, he acabata mb nervis a la panxa per l'indignació viscuda, no crec que mai pugui viure sense rebel·lar-me, espero no ser mai indiferent al dolor dels demés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada