Estimat tiet Pascual...

 

Estimat tiet Pascual,

Em demanen que et dediqui unes paraules el dia del teu comiat.

Si digués tot el viscut, sentit, palpat…. No acabaria mai.

Tot el que sento, em consta, ho senten els meus germans i germanes aquí presents, sols falta  l’Eduard, que està greument malalt. Sempre, tota la nostra vida t’has preocupat de nosaltres, has estat un referent, en tantes coses….

Recordo com si fos ahir quan venies de Bèlgica, ens duies xocolata i cafè pels pares, amb tu, arribava Nadal, ni que fos l’agost!

Parlaré dels diumenges que anaves a veure la nostra mare, teva germana, que ens va deixar fa uns anys. Cada diumenge, el diari i tu, cap a Rocafonda. I sabies que la trobaries enfadada, per qualsevol cosa, que si vens poc… que si marxes aviat, però tu allà formal, a veure la teva germana gran, la que et va criar i fer de mare.

Vull parlar de tu, i de mi. De les nostres lluites, converses i reivindicacions, no en va tu em vas animar a participar, lluitar i  treure fora aquest “Juanita la Roja” que t’ant t’agradaba.

Em vas iniciar en el camí de la reivindicació, més que no pas de la política, el just per davant de tot, sense sigles ni banderes.

Volies un món d’igualtat, et feia patir molt la pobresa, la falta de valors de noves generacions, i t’agradava, molt, quan et deia que el meu petit ha sortit ben reivindicatiu!

M’agradaven les anècdotes, quan m’explicaves les visites de la guàrdia civil quan vas tornar a Catalunya, per dirt-te…. “sabemos quien eres”, Sindicalista!

Recordo les teves visites al despatx on vaig treballar, a la seu on tant havies lluitat, on tant havies participat i els dos acavàbem dient…. Com han canviat les coses, que trist…

Sento t’ant d’orgull de ser la teva neboda, has estat sempre un gran treballador, un home familiar, que ha estimat la seva dona sempre i per sempre, que ha gaudit de veure la família créixer, has estat, per davant de tot, una molt bona persona.

Et trobaré a faltar, molt, no ho dubtis, però el record i l’empremta que deixes, és, del tot, permanent.

Mai has estat “un” tiet, has estat, sempre, “el” tiet.

T’estimo Pascual, t’estimem. 

(Les meves cosines em van demanar una intervenció al comiat del tiet Pascual, aquestes son les lletres, i les emocions, que em van sortir del cor. Ha marxat una gran persona)

El seny i les emocions....

Aquest any, tant ple de coses, moltes dolentes, però també alguna de bona, que no tot pot ser negre!

Aquest any deia, després d'una reflexió familiar, intensa i profunda, hem decidit, entre tots i totes, no fer el tradicional dinar de Sant Esteve dels Torres & Cia.

Aquest dinar, fa molts anys, el fem a un restaurant, podem ser 35 per lo baix, i gairebé 50 si hi fóssim tots i totes...

Ha estat un any de moltes emocions, estem, entre tots i totes, intentant cuidar el nostre germà gran, l'Eduard, una massificació, ni que fos amb mesures, no és oportuna, tampoc per la resta, estem tendrets, estem emotius, i com evitar trobar-nos, amb alguns fa mesos que no ens veiem, i no abraçar-nos?, no petonejar-nos?.

Mai és senzill arribar a acords en una família tan gran, però crec, veig, que el consens ha imperat, que tindrem una altra ocassió, sense tant de perill, una altra ocassió de deixar anar les emocions i sentiments, que tenim, la majoria, a flor de pell.

I hauran de venir altres celebracions, i recuperarem el temps perdut per aquesta maleïda malaltia.

Ara fa un any que vaig anar a Sidney a veure en Daniel, i no se quan el podré tornar a abraçar, a petonejar, a deixar que m'abraci. Ha passat tot a càmera lenta, i angoixa la incertesa, havia previst venir el maig passat i ara mateix, no sé quan el tornaré a veure.

Em posa ben trista aquesta situació, no saber.... si vindrà, si aniré, si serà possible.... quan els podré tenir tots i totes a casa, a taula....

Corra una cançó per internet que va relacionada amb retrobaments, no la puc escoltar, em fa infinitat de pena.

Gaudiré de Nadal, evidentment!, dels fills i filla que tinc aquí, joves i néts! i serà un dia feliç, ni que sempre queda aquella coseta....

Tornarem a abraçar, fins que trageum totes les emocions!

(la imatge té un parell d'anys, no hi som tots i totes, quin goig..... )

Sentir tant...

Aquest no ha estat un dels millors estius per nosaltres.

La primera setmana va estar bé, després, un esclat d'emocions, un bon ensurt, barrejat de certes pors, d'instants de necessitat absoluta d'abraçades i petons, que ja no ens podem donar.

Alguns dies una notícia del tot inesperada, pot girar una vida.

I ens ajuntem, ho tenim això, anem molt a la nostra però davant una malifeta de la vida, sigui vacances o qualsevol moment, allà estem tots i totes. Qui té parella, amb la seva, qui no en té, sola, però fem pinya al voltant de qui està afectat.

I he cercat per tots els racons de casa els records, els instants emotius, he donat voltes i més voltes, quan vius sol això és una mica més complicat, però com sempre, tinc uns fills que ho valen tot. Malgrat que els fills i filla ha estat els primers a donar força, molta, he sortit a buscar energia, a la sortida i posta de sol, energia per regalar, per enviar, per motivar. He carregat motxilles amb la mateixa i li he enviat a ell, sols per ell. I per poder somriure, davant l'adversitat.

No el podem visitar, no ens deixen, maleït virus, maleïda pandèmia i maleït 2020!

 

Som mediterranis, som gent de sang calenta. Res ens alimenta ni consola més que les abraçades, els petons i ànims, ens calen, però ara mateix sols poden ser telefònics, i esperem impacients que puguin ser presencials...

Un sol dia he decaigut de moral, un sol dia he pensat en negatiu. Però l'endemà, després d'algunes nits sense dormir gaire, la sortida del sol, ho va canviar tot.

Ens cal força, et cal força, estem emotius, molt, dissimulem, fem el cor fort, perquè això ha de sortir bé, tu has posat el somriure, nosaltres el suport. Sabem que serà una lluita dura, però els Torres, també ho som!

Agafarem, entre tots i totes, el toro per les banyes i has de guanyar la batalla. Nosaltres, aquí estem, disposa!

(La imatge dels vaixells és del meu germà Quim Torres, la resta, són meves)

I com gestionar l'esclat d'emocions que tinc...?

Fa uns mesos vaig escriure sobre ser cuidadora.

Poc pensava llavors que tindríem una pandèmia, i que tot plegat, seria més ràpid que no esperava.

En Martí, el meu petit, si, sempre ho serà el petit malgrat els seus vint-i-tres i que pensa que ja és gran!, marxa de casa a compartir pis.

Algunes vegades, rondinant, tal com toca a una mare, li he dit... a veure si et fas gran i marxes, que em dónes molta feina!

Poc pensava que seria tan aviat.

Mai he viscut sola, primer a una família enorme, després primer marit, fills.... i fins aquí.

Als meus cinquanta-vuit anys mai he estat sola més de quatre o cinc dies. Que eren unes mini vacances de cuina, roba, ordre domèstic....

I ara, un munt d'emocions em tenen plena de contradiccions. Ha de seguir el seu camí, com han fet els seus germans i germana més grans, veig certes coses positives, però per un altre costat, penso com gestionaré tot això, i un munt d'emocions m'embarguen.

Va costar tenir aquest fill, jo ja era gran, per mi trenta-cinc anys era ser gran, sempre recordo la sort que he tingut amb què els germans grans el cuidessin tant, tantes hores.

Crec, sincerament, que és el que em coneix més, amb el que he parlat més de tot, el que es diu tot de tot. Malgrat les nostres discrepàncies polítiques, contundents, aquest tancament a casa ha estat tranquil, hem compartit algun Desperados, vermutets, xocolata, llargues converses i fins i tot... si... algun cigarret!

Ens hem manifestat per moltes causes, junts, si alguna cosa tenim en comú, és que estem totalment en contra de les injustícies, socials i polítiques.

Ara cal veure com gestiono el temps, molt dedicat a cuinar per ell, com porto no rebre el petó de bon dia, dinar junts, i els esmorzars de diumenge al nostre balconet, alguna copeta de vi, mentre ens posem al dia.

Tinc un cuquet a la panxa, que em diu coses negatives, però... sóc de mena positiva, la vida segueix i ha estat la meva opció viure sense parella.

Ell, com és normal, està super il·lusionat amb l'aventura i marxa amb dues persones que crec són sensates, bons amics seus.

Fins aquí la teoria del que sento, veurem la pràctica com em va....

Silencis perduts....

El primer mes del confinament, una de les coses destacables a casa meva, visc en una avinguda amb molt de trànsit i al passeig sempre hi ha gent, va ser el silenci.

Molt destacable, un cotxe de tant en tant i cua a la farmàcia de sota casa, però fins i tot la gent que feia cua per entrar, estava callada. 

Va fer molt bon temps, finestres obertes i escoltaves tot, però tot molt suau, lent, tranquil.

Els primers cinc o sis dies, a la gent li va costar quedar-se a casa, cridava l'atenció que el que més veiem amb en Martí, era gent gran, els de més risc eren els més complicats.

Va començar a passar la policia i la cosa va anar a menys.

Semblava una mica com que tants morts, tant de patiment, ens mantenia a casa, era com un silenci reverend, respectuós, creieu que això, al meu barri, no passa.

En Martí ha estat fent teletreball, va muntar el despatxet al nostre balconet, i res el destorbava. Va ser una bona elecció.

Jo, al meu seient preferit per llegir, amb les finestres de bat a bat i gaudint d'aquest silenci.

Ahir vaig ser ben conscient que s'ha acabat la treva, la sonora, cotxes, botzines, cotxes amb la música a petar, terrasses de bars plenes, veus...

Tantes coses han canviat en l'absència de les persones, i totes a millor! carrers més néts, dofins al mar, natura. Tot ha millorat en la nostra absència.

Ha estat breu per tant de mal com li hem fet. Surto a caminar aviat al matí, ara que ja puc, i m'esgarrifo de nou en veure brossa, contenidors amb mobles que no toca, bosses a terra, mascaretes i guants...

No, no aprenem, ni pandèmies, ni dolor, ni morts, ni respecte, tots i totes impacients per quedar en grup, fer força petons i abraçades, total... no ha estat res no?
Pujaré al Turó de Mata, a veure si amb aquestes vistes, recupero aquell relaxament.

Quin enyor del silenci.....

Ordre mental.... potser no?

Intento endreçar el meu pobre cap, gairebé vuit setmanes de confinament, complet tal com cal, em tenen més aviat dispersa.

Però l'ordre de les coses, del que vull, ho tinc ben clar.

Primer de tot, sense cap dubte, però ni un!, celebrar l'aniversari de la meva única filla, Elisabet. Si tot va com cal serà just quan ens podrem tornar a reunir. 10 diuen... els néts i néta, quines ganes! Si res canvia serem 9, donat que en Daniel no vindrà aquest any....

Esmorzar amb la meva cunyada Rosa, potser no a un bar, potser no serà possible, però ja comprarem croissant a Ca la Núria i el café el fem a casa!

Anar a veure la sortida del sol!!!

Després, tot seguit, anar a Arenys de Mar, menjar l'arròs d'en Santi, que ja sap fins i tot els ingredients que hi pensa posar. Sense cap dubte, el millor arròs del Maresme!

Caminar, mirar lluny, somriure,.... la cama no acompanya i ara que ja es pot, jo no puc, potser està sent el més trist aquests dies. Veure amics i amigues!

Tinc energia, ganes, moltes, de petons, d'abraçades, que sé que serà difícil, que queda camí, però digueu, qui no té un somni?, qui no vol trepitjar aquestes fulles tan boniques tot caminant de nou per Sydney?, i veure una posta de sol des del Turó de Mata?, i caminar el passeig marítim? i qui no vol fer un volt per Can Oriol a Rubí mentre es posa el sol? I la sortida del mateix a Mataró?

Anar a Queralbs, a Ribes de Fresser, a Sant Feliu de Guíxols, a Bilbao, a fer el Camí de Ronda, a.....

Deia l'altre dia en una imatge al Instagram, "La petita felicitat, la felicitat de les coses petites"... no vull pas res més. Res!

De normal sóc sentimental, tendreta, ara mateix, més que una ensaïmada. Emotiva, però ferma, i cap virus ho pot canviar.

Un record, un somriure....

Arraulida al llit escolta les gotes de pluja que colpegen la finestra.

Li agraden els dies de pluja, i més si es pot quedar a casa. Somriu, i amb aquest somriure, amb els ulls tancats, té un record clar i nítid, el record d'un somriure, ampli, gran.

Ara, el somriure, és seu.

Recorda el seu cos ben definit, els seus braços, forts i acollidors, aquella esquena enorme, d'anys de treballs ben durs. La seva alçada, que quan l'abraçava l'abastava tota, donant aquella agradable sensació d'acolliment i protecció. Els seus llavis mereixen el capítol sencer d'un llibre, però no seria apte.

Recorda, intensament, les tardes de dissabte, bachata, la seva gelosia de Romeo Santos, plaer, cafè, i repetim....

Recorda les converses, estirats, més que no pas asseguts, hores i hores, les mirades seductores, les mans, dures de treball al camp i l'obra, però sempre tendres.

El record és nítid i present, però és un record dolcet, amable, dels que treuen un somriure, i de tant en tant, posen la pell de gallina.

Recorda la millor versió d'ell, la principal, la que va gaudir, ni que sovint truca, té ben clar que no va poder ser, ni serà.

Els records amables, en època de confinament, són els millors, hores i hores lliures que s'omplen amb el que es pot, el que sabem, i ella sap, n'està ben segura, que aquest record el vol guardar, treure a passeig de tant en tant per poder dir, va estar bé mentre va durar, que no va ser poc.

Estira amunt l'edredó i torna al punt inicial, el seu somriure....

I aquí estem...

Curiosa la vida....

Sovint argumento que no escric, ni llegeixo més, per manca de temps.

Ara mateix, que tinc tot el temps del món, poc escric, per no dir res, i les dues primeres setmanes de confinament, el meu cap, no es concentrava per llegir, gens ni mica.

De fa una setmana, això ha millorat, molt, aquesta setmana he llegit Un perfecto caballero, de Pilar Eyre, i avui començo La cara norte del corazón, de Dolores Redondo, a part, miques de poesia i cuina, molta, molta, MOLTA, cuina vegetariana.

He tingut la gran sort de passar el confinament amb en Martí, el fill petit, el vegetarià, i està sent, del tot, interessant. Ell pot fer teletreball, jo no, per tant jo cuino, i camino pel menjador, i faig "trote", 150 voltes al mateix cada dia.

Fem llargues xerrades, tots els àpats junts, alguna cigarreta perduda, alguna copeta de vi...

Fem, també, vídeo trucades amb la resta de fills. Que gran això de poder veure la seva cara, el seu somriure, de Rubí, a Sydney passant per l'Avinguda Recoder de Mataró. Tots a l'hora!

No diré que no estic, certament, enyorada, tinc tantes ganes de petons i abraçades que em desperto somiant amb això, però em porto bé, molt bé, surto a la compra i a casa.

No estic avorrida, gens ni mica, tan sols trobo a faltar la meva vida social, que no és massa activa, però si afectuosa.

És evident que quan es pugui, portaré a terme tots els plans, idees, viatges, sopars, dinars, escapades que el cos m'accepti, que deixar les coses per més endavant, no tornarà a passar pas.

Mentrestant, truco amics i amigues que viuen sols, que no ho passen bé, que es desanimen, i intento, amb la paraula i alguna idea boja i distreta, que les hores siguin lleus, que treguin un somriure, ni que també els insisteixo, molt, queda't a casa....

No desespereu, llegiu, sortiu a la finestra, mireu fotos, sortiu al balcó, cuideu la gent gran del vostre voltant, veïnes grans i soles, feu un xic d'esport...

La vida ens espera, és lent, cert, però allà fora hi ha molta gent que treballa per solucionar-ho, perquè puguem, de nou, gaudir.

Tanta gent que m'estimo, vull que hi sigueu tots i totes a la tornada.

Insensats!!!!

Aquests dies enrere, a la meva població d'adopció s'ha viscut una situació com a mínim, patètica.
L'alcalde, després d'unes acusacions via Twitter ha plegat, reconeixent, abans de tancar el seu de Twitter, que havia tingut accions "impròpies", per tant, acceptant que havia comès assetjament sexual, si no, tots i totes sabem que no hauria plegat mai de mai.

Ara ve el millor, a part que ara diu que mai ho ha reconegut... perdona??, a Argentona van organitzar un acte de suport a ell...
A part a una assemblea dels que manen, germans "Calvo", família "insigne" d'Argentona, vaja el que són a Mataró els MTV, mataronins de "tota la vida", encara que la resta hàgim nascut aquí mai serem del "rovell de l'ou". Doncs en aquesta assemblea es va dir el nom de la noia que l'acusava, tremend, estil "la manada", la culpa és d'ella, sense cap dubte!.

La portaveu del PSC, s'ha manifestat contundent, això NO ES POT PERMETRE. Però ha estat l'únic grup municipal, per mi, prou contundent.

La CUP, callats fins ara com uns "putes", diuen que el van fer fora per un altre cas d'assetjament, per tant, tenim proves, el seu reconeixement implícit o explícit i li munten actes de suport?.

A quina societat vivim?, perquè el seu germà, possible alcalde de la població, no condemna aquests actes?, ho trobo del tot fastigós! Com a dona, com a persona.

I ara bé, després que si les feministes ens queixem, que si mai estem contentes, que si no hi ha tantes agressions com es denuncien...

Estic enfadada, indignada i fastiguejada, amb tot aquest argumentari li féu una mani de suport?, no teniu vergonya!!

NO ÉS NO hòstia!

Austràlia, de nou.....

Aquest Nadal passat, he tornat a Austràlia.

Un cúmul d'hores de campanyes vàries, vacances i les ganes del fill que hi anés, han fet que gaudís de gaire bé tres setmanes en aquest país que ja adoro, m'agrada, em sento super segura caminant sola per els seus carrers i avingudes, parcs, centres comercials, per qualsevol lloc que hagi anat, sola o en companyia.

Crec que ben poques coses haurien anat millor aquest any per fer nét, per deixar enrrere tot el que els tres darrers tres mesos del 2019 han dut a la meva vida, pàgina passada.

Però tallar amb tot tres setmanes, caminar, mirar, patir el fum, ben cert, l'escapada amb en Daniel, un cop més i ja hi vull tornar!, a Tasmània, m'ha deixat nova, he tornat renovada, amb ganes i noves il·lusions, nous projectes, potser si que el que em va dir una estimada amiga de cal tancar portes i obrir finestres, ho he aconseguit.

No puc parlar de tots els llocs on m'han dut, en Daniel i el seu xicot, gendre meu, l'Albert, han estat pendents i també m'han deixat fer, de fet, no m'he perdut mai encara.

No parlar la llengua, ni que soni estrany, m'ha ajudat a desconnectar, caminar sense entendre res del que parlen al teu voltant et permet cert aïllament, certa laxitud de no estar pendent, ajuda, i molt, a relaxar-se.

Cal dir que feia un any que no veia el fill, en tenia moltes ganes, però també vull dir que aquest país m'ha ben robat el cor, i Tasmània, amb les seves extensions, els animals protegits, el seu cel i els seus núvols, el seu menjar i la simpatia de la gent, m'ha ben robat l'ànima. I tornar a Sandy Bay.... la meva platja...

Espero tenir salut un grapadet d'anys, encara, per poder tornar-hi.

Les imatges, ho diuen gaire bé tot.

Bon any, de tot cor als que us estimo i m'estimeu, sabeu qui sou.

40 anys de cuidadora....

Aquest any farà 40 que sóc cuidadora.
El meu fill gran, en Carles, no ho digueu a ningú, però en fa 40 al novembre.
Vol dir que dels meus 58, 40 els he dedicat a cuidar fills. He viscut sempre amb ells, o ells amb mi...
En tenir en Martí amb 35, bastant vella per mi, encara he de desenvolupar aquest paper.
Fa uns dies, en una de les nostres llargues converses, amb una cerveseta i un pica-pica, li vaig dir que em cal tancar aquesta etapa de cuidadora directa.
Cert, sols té 22 i queda mig curs per acabar la carrera, però és bastant independent, no econòmicament, encara no, però jo tinc ganes que sigui gran, de no patir quan entra i quan no arriba, que també passa. Els fills i filles són per sempre, però cal anar evolucionant.
Tinc ganes de lliurar responsabilitats, que sempre seré mare, que sempre hi sóc i seré, en qualsevol cas, però començo a tenir ganes d'independència de responsabilitats, de pensar en mi i fer, no viure tan pendent dels seus horaris i més dels meus.
Sóc ben conscient que deu sonar fatal el que dic, no em vull desentendre, ni de lluny, sóc i seré, sempre, una mare "gallina", els fills ben a prop, segueixo necessitant les seves abraçades i petons, saber que estan bé, les nostres escapades a beure una cervesa artesana, els somriures i fins i tot els debats que em deixen ben esgotada! 
Em calen les abraçades d'en Carles, sempre el gran i pendent, les escapades a Sydney amb en Daniel, i Tasmània!, els soparets amb la meva filla amb una copeta de vi....
Però cal tancar etapes i cuidadora, mare del dia a dia 40 anys... no oblidem que han viscut sempre amb mi, han passat volant! 
Tants records, tanta vida al meu voltant, tants somriures, i és que de tot el que he fet, de TOT, crec que el que mai canviaria és ser mare.
Ves per on, potser en tancar l'etapa, trobi que no era bona idea.

Amb un dit.....

Se com i de quina manera.

Jeus al meu costat, de cara a la porta. Començo a resseguir el teu clatell, llisco a poc a poc cap a les teves orelles, primer una i després l'altre.

Segueixo fins on comença la teva esquena, dibuixo cercles, petits, que vaig eixamplant.

Veig com els primers pèls del teu clatell s'ericen, s'enxerinen.

Tu no et mous, sé del cert que no dorms.

Juguem...

El meu dit segueix baixant resseguint la teva columna, just fins a la goma dels teus bòxers, l'aixeco una mica, aquí, ja tens tots els teus pèls enxerinats, dissimules, però et tenses visiblement per mi.

Pujo i baixo la teva esquena amb un sol dit, respires cada cop més profundament, però em vols fer creure que dorms, ni que saps que no et crec.

El dit juganer tomba cap al teu pit, ressegueix el teu mugró, dret i esgarrifat també.

Pujo fins al cap, el meu dit regira els teus cabells, a part, els bufo suaument, sé com és de sensible  aquesta zona per tu.

Torno a baixar als teus bòxers, entro amb el dit impertinent, començo a esgarrapar, suau, i ara si, et regires. Grato i observo. El meu dit, llisca al davant, ressegueix el teu membre, ara sí.

Et gires i somrius, Ara és el meu torn, faig veure que dormo, és molt evident que he provocat, amb un sol dit. I és evident, massa, el que tu em provoques.

Et toca, fem partida? No hi ha roba que ens ho impedeixi!

(millor no escric de política, faré cas del meu germà. Millor sexe no? :) )

la foto d'aquí.

Ideals i sentiments.....

Quan fas les coses perquè les sents, les gaudeixes, les valoren i valores, les coses surten soles, flueixen, estires i tires fins a l'infinit.

Quan sentim, de veritat, amb el cor i l'ànima, l'esperit, tires i tires, però dol poc. Dol físicament, suportable. Quan deixes de sentir, quan ni els ideals, ni les ganes, ni la companyia, ni l'entorn, t'acompanyen, compleixes, no queda una altra, però la foscor el pot envair, et pot tombar i desanimar, i llavors, ja no són ideals, el que fas és perquè toca.

I escolto, aquí i allà, i rumio, sense implicar-me, ha deixat d'interessar-me, del tot.

On han quedat els ideals?, ja fa un temps van fugir, lluny, i dol, molt, però aprens a viure amb això. I passen els dies, i ni gràcies, ni bona feina, ni una abraçada, no, no, seguim exigint, desapareguts que manen amb males formes i autoritat "virtual".

A la vida hi ha etapes fosques, d'altres amb llum i color, esperem que la fosca, passi aviat.

Per sort, la vida personal, ara mateix és plena de llum, de colors i de vida. De petons i abraçades, de projectes en família. L'altre, ha deixat de ser vida, ha deixat el contingut per passar a ser.... Bé, seguiré, per una vegada el consell del germà que em diu que no em mulli, que estic a l'ull de l'huracà, que em porti bé....

I jo, ja no em vull portar bé, indignada, decebuda, trista i a l'hora angoixada, estressada. 15 i ni mú, malgrat l’esforç, l’abandonament de la meva vida, familiar, personal, amorosa, d’amistats…

Per tant, ja no tinc ideals, tinc, si es pot denominar així, feina. Massa....

Ja ho vaig dir l'altre dia, això, NO tornarà a passar.

De moment, sols el meu mar m'escolta....