Allò de l'edat.....

Per sort i com diu una benvolguda amiga, "para gustos, los colores".
Llegint la premsa, fa un parell de dies, em vaig topar amb una imatge que em va deixar del tot, "encandilada". Va ser el seu somriure, varen ser, fins i tot, les seves arrugues d'expressió, no se... un "flechazo", no tant d'amor, si no de sensacions.
No em sona gens el seu nom, Alfonso de Azpiri, i sembla que és molt famós, però com el còmic, a no ser que sigui Maitena, no és lo meu, no el coneixia.
He mirat la seva imatge llarga estona, el trobo sensual, agradable, guapo, no se....
Qui diu que un home amb més de seixanta anys no pot ser atractiu?. Ja se que per la imatge l'hauran "maquejat", però el somriure i les marques d'expressió... no.
Aquí la prova. Un bombonet madur.

Ocupa, que algo queda....

Ahir vaig, varem, viure una situació que no desitjo a ningú.

A quarts de set de la tarda varen trucar al timbre de la meva feina, potser per desconeixement es va obrir la porta i ens varem trobar, en uns instants, la seu ocupada per unes 15-20 opersones que ens varen anunciar que feien una ocupació “simbòlica”.

Primer et quedes parat, després t’espantes, però les tres dones que portem ja un munt d’anys treballant a l’empresa tenim molt de caràcter i no ens varem acoquinar. Varem plantar cara, primer varem barrar el pas a l’interior, on hauria estat molt complicat treure’ls, no varen passar de la recepció. Després els varem dir que allà no hi havia cap càrrec polític, que érem quatre treballadores i per tant estaven agredint les persones que deien defensar.

No va servir de res, el seu “cabecilla” marcava molt bé les instruccions i tots obeint com xaiets.

Al moment que varen voler desplegar una pancarta i fer fotos els varem intentar fer fora. Consti que primer varem actuar amb molt bones paraules, amb calma, però en aquest instant i veien que la nostra invitació a abandonar la seu no feia efecte, varem començar a fer pressió.

Els varem treure al carrer, mica a mica, però sense parar. Tres “jabates” amb caràcter i decidides. Quan varen arribar els mossos i la local ja eren fora cridant.

Cert que no eren violents, tot s’ha de dir, però no s’esperaven pas tres dones com les que varen trobar.

Com és evident no estic d’acord amb els ocupes, però molt menys amb aquestes actuacions que només serveixen per atacar persones que treballen, encara que apart d’alguns insults, també ens varen dir que si tenim carnet del PSC no som treballadores....

Avui presumeixen de les notícies a la premsa i a la seva web, quina pena de jovent. Això sí, el calçat que portaven era de marca.

Com diu la meva companya, des de l’època de Franco ningú l’havia coaccionat per tenir carnet. A mi tampoc.

Onada blava...

I jo esgarrifada!
Quin cap de setmana més "pepero" a totes les notícies.
Una gran convenció, diuen, ni una proposta. Almenys cap de clara. Molta llum, mola gent i molta "parafarnàlia", però de feina què?.
Estàn d'amunt una inmensa onada i només veuen el que els interesa. Això sí, insults els que volgueu.
Pensen controlar totes les coses que els interessen, però no que ella cobri dos sous.
Consti que estic en contra dels sous que cobren els ex presidents d'empresses privades, els pensionistes i jubilats, amb pensions molt més petites, no poden cobrar dues no?, i ells sí?.
Crec que ara, més que mai, els i les que som i creiem que l'esquerra és la millor opció, hem d'estar al peu cel canyó, al dia, i sobre tot, treballar perquè no passin, ara, més que mai.
Aquests han d'arreglar el país?, jo ja em dono per arreglada.
Per una vegada estic d'acord amb aquest senyor.
(Acudit: Los Calvitos)

On ningú ens trobi....

Ningú.

Passa, ja ho se....

Però potser viscut en primera persona et fa pensar.

Ahir a la tarda, quan feia el meu tallat abans d’anar a la feina, uns insistents trucs al timbre del carrer em varen fer deixar això per preguntar quí era, no és una hora que jo tingui visites.

La veu d’un home, nerviós i insistent sobre on anava em va fer obrir. Vaig escoltar passes ràpides i corredisses a l’escala. Però jo, gens xafardera, vaig tornar a les meves coses. Un cop arreglada vaig baixar per marxar a la feina i una gran furgoneta estava aparcada a la vorera, els seu color gris no deixava dubte d’on era, de “Can Junqueres”.

Sorpressa vaig mirar endins de l’escala, som una comunitat petita i ens coneixem totes, dic totes doncs el 90 per cent som dones, vidues i de més de 75 anys i totes em conèixen des de que vaig nèixer.

A la vorera del davant vaig veure un treballador d’aquesta empresa i un company del PSC, amb els ulls plorosos i visiblement nerviós. M’hi vaig acostar i sense preguntar em va dir que havien trobat el seu cunyat mort, el veí del tercer primera, un senyor alt, gros i una mica esquerp que vivia sol. Li vaig preguntar si era mort d’ahir i em va dir que no sabien quan havia mort, que fa molts dies que no els agafava el telèfon. Era una persona solitària, a l’escala tot just et deia bon dia.

Li vaig donar el condol i vaig marxar a la feina.

Després, vaig anar pensant en lo trist de la situació, morir sol, sense que ningú es doni compte fins dies després, ves a saber de quan era mort. Ja se que passa, sovint ho podem llegir a la premsa, però ahir, potser per viure el moment precís de la trovalla, em vaig quedar, del tot, impresionada.

Ho trobo molt trist.

De lleis....

Estic bastant sorpresa per les reaccions que estàn tenint algunes persones amb la llei antitabac.
Era evident que no seria senzill, mai ho és. És del tot impopular, ni que jo n'estigui encantada.
No entenc que es cridi a la insubmissió, a no fer cas de la mateixa. Argumenten que perden clients. No és cert, fan servir amenaces, com per exemple acomiadar treballadors/es si el govern no la treu.
Dissabte a la tarda vaig donar una volta, gran, per Mataró i tots els bars del centre eren plens a vessar, dins i fora.
Espero, de veritat, que el Govern es mantingui ferm i apliqui les màximes sancions als que no la compleixin. No és cert que si vas per un tram de 90k a 120k perds punts i tens una "bona" multa?. Les lleis, agradin o no, s'han de complir. tots i totes!
Lo millor, ara diuen que els no fumadors som intransigents.... quin riure!. No és més intransigent qui es posa al teu costat i fuma, i fuma i fuma sense preguntar si molesta?.
Soc radical?, potser sí, però que no em donin arguments que van contra la salut i que no son certs. Els no fumadors hem aguantat molts anys, ara es el nostre torn de prendre un cafè lliure de fum.
Ahir li vaig dir a una companyia de feina que feia olor de tabac, li vaig dir... ben dit ok?, el dia que tinguis un nuvi farà un peto a un cendrer, no a la teva boca, no et podrà assaborir.
No li va agradar, però crec que almenys l'ha fet reflexionar.

Pubertat, aquesta dura companya de camí...

Crec que aquest és un tema que puc tractar, ara mateix estic "passant" la meva quarta pubertat, la d'en Martí. La darrera, això si es segur.
Per tant, alguna cosa hi entenc, ni que cada fill/a és un món, una cosa si és comuna, lo difícil que es el tracte i la paciència immensa que s'ha de tenir, no sempre és senzill.
Què demana un fill adolescent?, ser escoltat, respectat i sobre tot, acceptar que es fa gran, ha de tenir un cert espai de llibertat.
Això no vol dir, ni de lluny, fer el que els hi dona la gana, vol dir que han de començar a prendre decisions i que es poden equivocar, però no ho fem els grans?.
Quan son adolescents estan plens d'inseguretats, res els cau bé, cap pentinat el troben adient, el seu cos canvia i el seu caràcter es va formant, son un mar d'hormones i cada una d'elles està esvalotada.
No és senzill conviure amb el seu desordre, amb els seus primers secrets, amb el munt de roba que embruten, o senzillament despleguen i deixen a la cadira.
Puc parlar de l'adolescència, ja ho crec, puc fer gaire bé un tractat sobre com "torejar" totes aquestes emocions i no defallir ni acabar cridant i dels nervis. Se que no és senzill, però oblidem el "has de fer" per "què vols fer", serveix per obrir camins. Ho hem de fer des de que son petits, per així tenir un cert coneixement d'ells.
Fins i tot escoltar la seva música, ens pot ajudar a nosaltres, apart de conèixer nous valors, sabrem millor què els agrada.
Però lo més important de tot, és el respecte, ser adolescent no és ser ja un nen, s'ha d'escoltar, s'ha de compartir amb ells, s'ha de fer un gran esforç per intentar comprendre què els passa. Buscar activitats adreçades a ells, la complicitat, els silencis enganxats als seus ipods, al facebook etc....
Sense baixar la guàrdia, això mai, hem de saber què fan i amb qui, quan i on, però sobre tot, escoltar, de veritat, és tan senzill...
A mi, m'agrada com ets.....

Aquesta escala...

Crec que la majoria de nosaltres, en començar un any, un altre, fem un petit recull, del viscut i del que encara esperem viure.
No sabem què ens pot dur l'any, de vegades un comiat, que no per esperat, ens sorprèn el moment escollit. Respectable, com tot.
També ens pot portar cert neguit, algunes proves mèdiques pesades i feixugues i per sort, amb resultat positiu.
També tenim algun escull jurídic, mai ve de gust, però de vegades ens hem de defensar, els hem de defensar.
Després trobarem una campanya electoral, gens calmada, ni tranquil·la, ni relaxada.... però ja en porto.. uff... des de l'any 91?, un bon grapat.
Enmig de tot això, que sembla tot negatiu, potser algú s'anima i torno a ser àvia. O potser podem anar de vacances a aquest lloc que ens ve de gust i del qual ja busquem hotel, llocs per visitar i en parlem, o passar uns dies a Ribes i a Queralbs, el nostre refugi...
Cal pujar les escales, ni que ens costi sovint, cal trobar enmig del camí aquests instants per respirar, per gaudir, per ser feliç.
Cal trobar aquesta barana on reposar i agafar força. Aquest cafè en bona companyia, aquest sopar esperat llargament...
Ni que les escales apuntin directe al cel. Com podeu veure començo l'any amb optimisme.
(aquestes son de A Coruña i li vaig posar per nom, de A Coruña al Cel)

Per què tot comença?...

Per què tot comença pel principi?
No te sentit. El temps
et fa salivera a la boca, noia. Així
ressuscita aquella estrella
morta fa mil·lennis
i, veus?,
ja s'encén,
ja no és mentida, ja
sé que les coses no s'acaben
ni comencen: s'entrecreuen. Sí, ja sé
que viure és provar-ho infinites vegades.

Màrius Sampere
(del llibre Jerarquies, premi Laureà Mela 2003)
Poques coses millor després d'una llarga caminada per la platja que bona poesia.

Símptomes....

Potser sí.

Entrem en un any nou, un any que serà especial en molts aspectes. El primer i més immediat és que tindrem, a " Can Torres", una neboda xinesa. Estem del tot encantats, una nena que els seus esplendorosos pares recullen l'11 de febrer.

Un any on servidora fa 50 anys, no serà fins a l'agost però com això no m'afecta gens, ja ho dic amb temps.

Però potser sí que m'afecta i no en sóc conscient, he notat certs símptomes els darrers mesos i vull culpar, vaja, crec, al canvi de dècada.

Ja no m'agrada discutir, m'avorreix molt i molt.

No aguanto veure un partit de basquet del Barça, cosa que sempre m'ha encantat, em poso massa nerviosa.

Prefereixo el cinema a casa que al MParc, ple de crispetes i xarrups de beguda.

No em ve de gust sortir a ballar, tant que sempre m'ha agradat.

Res supera a una tarda amb en Martí i en Dídac, marxa assegurada.

No suporto que em fumin, el dia de Nadal fins a les calces em feien tuf de fum. Els intransigents som nosaltres?.

No m'agrada alterar els horaris, això segur que són manies d'àvia.

Gaudeixo planxant, llegir en silenci, els diumenges a la tarda....

Cuinar llargues hores per regalar després la teca als fills.

Cada vegada defenso amb més passió les coses en les quals crec.

Són petites coses, algunes m'han agradat sempre, però algunes, ho tinc clar, són símptomes, ara cal endreçar.

I l'amor?.... ni de lluny!

Bon any a tots i totes, d'acord, gairebé a tots i totes!.

No, no i NO......

Podria fer servir moltes paraules, un munt, per definir aquest nou conseller de cultura. No la seva persona, ja ha quedat ben "retratat" amb la seva acceptació del càrrec, vull dir el fet que hagi acceptat.
Incomprensible, inacceptable, inadmissible... i més....
Com pots entrar en un govern si formes part de la seva oposició?, és pot fer oposició així?. Son dues senzilles preguntes i la resposta, en els dos casos, és NO.
Per coherència, per fidelitat i per moltes altres coses.
Però i la resposta dels meus?, decisió personal?, no és tan legal o lícit opinar obertament del que veus malament i en canvi als vulgars mortals ens poden renyar per escriure què pensem i en aquest senyor se li dona aquest títol?, també és decissió personal escriure no?.
Sembla que la seva "decisió personal" no te res a veure amb aquesta paraula que a mi em fa tant de fàstic, enorme fàstic: sociovergència", us imagineu algo pitjor?.
Diu en "José" que en Mascarell ja ha demanat la baixa, doncs que li donin i rapideta, més ràpids haurien d'haver estat i retirar el carnet a un trànsfuga com és aquest.
El "Iceta" que diu que l'entén... han perdut tots el cap?, què s'ha d'entendre?.
Sort que algú ho ha dit clar i català, és un traïdor, punt.
No pots ser del Barça i animar el Madrid quan juga al Camp nou.
(sort que ahir després de 7 hores de cotxe per anar a Saragossa al funeral d'un cosí em vaig calmar una mica, el meu escrit havia de ser molt més dur).

Estimem i ens estimen....

Per tant, els hi desitgem...
També us estimem.
(En Martí fa pràctiques fent nadales)

Un mal, molt mal dia....

Arribo a la feina, poc després he tingut un enorme disgust, una de les meves tasques és fer recull de premsa.
Només començar trobo la notícia al Tot Mataró, l'Oriol és mort.
He fet un crit, la meva companya de feina ha fet un bot.
Com és possible?, com pot ser?, sabia que estava pitjor, més de tres anys lluitant amb la malaltia, ho podia veure a la seva cara la darrera vegada que ens varem trobar a la Plaça de l'Actua, estaba cansat i varem xerrar una estoneteta dels fills, el canvi de feina, es va preocupar per si jo estaba bé... ell era així, generós, bona gent, company i persona.
Em venen al cap un munt de records, quan el vaig convèncer perquè es fes el carnet, ell era independent, em va fer un somriure i em va dir, ara ja no em perseguiràs més no?...
Fa uns dies una bona amiga em va comentar que això anava fatal, hi he pensat sovint.
No entenc que després de tanta dedicació, de tants anys, de tanta feina feta, ara, hagi de saber aquestes notícies per la premsa.
Cada dia pitjor, així no s'estampen!!
Oriol, et recordo amb molt d'afecte, ho saps, poc més puc fer ara que anar i donar una abraçada a la teva dona, per transmetre força, aquesta que avui em costa trobar.

De "temporada"...

Ni sóc la primera, ni sóc la darrera, que aquests dies ens posen una mica "toves", no sé si és la foscor de les tardes, els detalls rebuts, les visites, no sé....
En arribar aquestes dates, sempre, ni que no vulgui, em ve al cap un munt d'instants de l'any que s'acaba, l'any que ens diu adéu i continueu...
No sóc, ni seré mai, creient, però aquests dies m'emocionen els retrobaments, els fills a casa per Nadal, la insistència en què faci el menú de l'any passat... uns entrants, l'escudella, l'ànec a la taronja.... i jo, que m'agrada provar coses noves, volia fer espatlla de xai sense os, farcida i amb salsa de dàtils...
Fent el repàs anual em dono compte que ja fa més d'un any que vaig plegar de l'antic departament, més d'un any coneixent gent nova i treballant d'una altra manera, amb un altre tarannà.
En Dídac a fet 2 anys, ara està en una etapa preciosa, per gaudir d'ell.



En Martí al febrer en fa 14.... encara anem junts a tot arreu, com per exemple, de vacances.



Em miro al mirall i no veig gaires canvis, de moment no tinc arrugues, ni que si tinc més cabells blancs...
Ha estat un any ràpid, un any que ha passat una mica estrany, sense massa ensurts i amb una greu equivocació comesa el 27 de setembre i que si tot va com cal, s'acaba el 7 de febrer, però potser ha estat l'única cosa que ha alterat un any que no ha estat gens malament.
Un any on he dit adéu a una molt estimada persona i on vaig descobrir, no sense certa pena, que els motius culturals pesen molt, marquen molt i jo... ja estic gran per massa canvis. Per sort, en guardo un deliciós record. M'han estimat, i molt, he estimat, potser no tant o de la mateixa manera.

No, certament, no ha estat un mal any, com diuen per sud Amèrica, sóc una "tía suertuda", malgrat tot.

"Ara no toca"....

I molt menys després del “manteig”.
Algunes coses em descoloquen.
Mai “toca”, mai és bon moment, mai et fan cas, mai pots expressar, discrepar, etc... si no, et “pentinen”.
Alguns veuen “fantasmes” on no n’hi ha, veuen ombres i possibles guerres, manipulacions i sospites.
Així ens va... i ella, també callada, no ho entenc. Molta gent estem amb ella, vàries m'han vingut a veure i no ho entenen, però ningú piula on ho ha de fer.
Desplaçament ascendent en diuen, i és la número dos, diguin el que diguin i de manera natural seria la succesora, cap de grup i de l'oposició a qualsevol lloc. Només fan successors naturals quan convé?.
La Marina Geli diu que hem, han, d'escoltar a la gent, la gran pregunta, algú l'escolta a ella?.
En fi... així anem. Ara a esperar que algú em "canti":

Niña,
deja ya de joder con la pelota.
Niña,
que eso no se dice,
que eso no se hace,
que eso no se toca...

Com diu en Serrat... Esos locos bajitos....

Un bon llibre.....

I una dolça setmana.
Donat que tinc acumulades moltes hores de la campanya electoral, i per anar avançant abans de que s'acabi l'any, em vaig agafar dijous i divendres de festa. Això m'ha permès gaudir de 9 dies de festa, no sabeu pas lo bé que m'han anat.
Tenia, si, "tenia", previstes moltes coses, però com sempre, el resultat ha estat un altre.
Vaig anar a Barcelona, això sí, a veure les llums dels carrers. He cuidat el net i n'hem gaudit molt.
Però no he fet les visites de cortesia previstes, ara m'agrada més que "vinguin" que no pas "anar".
També he cuinat, la meva filla em va dir molt seriosa: Mama, segur que soc filla teva?, com es possible que no m'agradi gens ni mica cuinar i tu aprofitis cada instant que tens per fer-ho?.
Però crec que a lo que he dedicat més hores es a llegir, sempre llegeixo dos a la vegada, però parlaré d'un: L'Estany de foc, de Silvestre Vilaplana.
Un llibre d'aquells que no saps què ni com acaba fins gaire bé la darrera pàgina. Misteri, assassinats, inquisició, fanatisme, ignorància..... És una mica dur, ni que ja sabem què i qui va ser la "Santa Inquisició", és un llibre molt documentat i que m'ha tingut, del tot, enganxada.
Si teniu oportunitat, si algú vol jo li deixo, el llegiu.

De bona "pasta"....

Som bona gent, ha quedat demostrat en més d'una ocasió.
Si parlo del tema dels controladors, no només d'aeroports, si no també de milers de persones que no varen poder complir els seus somnis, podem comprovar, ja aquí, que la gent és bona. Malgrat el disgust, la mala llet, les pèrdues econòmiques i emocionals, no varen fotre un jec d'hòsties a cap d'ells.
Ahir, en petita escala, vaig a l'hospital doncs hi tenia visita concertada fa 3 mesos, el metge es de vacances i "supuestamente", em tenien que haver avisat. Després d'esperar més de vint minuts la doctora del despatx del costat em va comunicar la notícia. Prenc paciència, total, he perdut gaire bé tot un matí.
Arribo a la parada del bus de l'hospital i el bus triga 30 minuts a venir, línia 1, això un dia laborable!. El conductor ens explica que tenen una averia i un bus endarrerit, sembla que no tenen cap bus de recanvi. Paciència, un cop més. Ningú fa un escàndol, malgrat que algunes persones arriben tard, ara sí, ja he perdut el matí sencer.
Podem, també, parlar de la justícia d'aquest país, aquesta no va lenta, va a pas de cargolet, tampoc tens opció a fer queixes, ells diuen el 7 de febrer, i has d'esperar, no queda un altre remei.
Som bona gent en aquest país o potser ja tenim clar que fer queixes no serveix per res.
Sort que a la tarda, vaig gaudir de valent amb en Dídac i en Martí, ja ni recordava la mala lluna del matí. Dimarts va fer dos anys, ja!.

Pubertat i tenir les coses clares....

Sovint he comentat, és el que te tenir debilitat per els fills/es, que en Martí te les coses massa clares.

Dic massa, perquè només te 13 anys, i no em deixa de sorprendre que tingui clar el seu futur, temes de política que a gaire bé cap jove de la seva edat els interessa, què vol i què no vol, i lo capaç que és d'intervenir en una conversa d'adults i no quedar malament.
Cert que és un xic radical, blanc o negre, però la pubertat te aquestes coses no?.
També és un gran solidari, ara fa campanya per la Marató de tv3.
Potser li ha tocat de viure coses que l'han fet madurar massa aviat, però crec que ho va assumint, que veu què pot i què no pot canviar, algunes coses ja les ha deixat per inútils.
Ahir, llegint l'escrit que ha fet al seu bloc, "El bloc d'en Martí i la mare que el va parir", el vaig veure, encara, més gran.
Sort, que als vespres, encara, em permet que l'abraci i el petonegi, per anar deixant l'enyorança poc a poc, i sort, també, que compartim molts gustos musicals i una sana afició per la cuina.

I no em varen mentir.....

Al febrer us vaig comentar una notícia que m'havien "xivat", de tant increible vaig pensar que algú hi posaria seny, que algú ho frenaria....
Doncs no, ja la tinc confirmada, per desgràcia.

Un any més.....

Crec que amb el temps que fa que ens tractem, podries ser més atenta i afectuosa amb mi.

Hem compartit nits, llargues i fredes, abraçades, lliscant per la meva intimitat com poques persones ho han fet. Acaronant la meva pell, fent calor allà on jo tenia fred. Alguna vegada m'has abandonat a mitjanit, jo he fet l'esforç i t'he buscat, fins que has tornat amb mi, al llit...

M'agrada la varietat, que no sempre siguis la mateixa, els colors amb què il·lumines les meves nits solitàries, les matinades on dono voltes si no puc dormir...

El meu cos ha gaudit amb tu, per això em sorprèn, i molt, que després de compartir tan i tant, durant cinc mesos, cada vegada em facis patir tant, em facis emprenyar i sigui tan difícil negociar amb tu, ets massa tossuda ni que també has descobert que jo.... també ho sóc!

No puc estar sense tu, ho reconec, però de vegades et donaria un parell de faves.

Maleïda funda nòrdica!