Entres dins meu fins arrapar ben fort tot el meu contingut, molt fort, l'estrenys i de cop el fas fora. Fas fora els neguits, els nervis, aquest dia a dia tant difícil, les angoixes queden, si més no, aparcades, és ben impossible ser amb tu i no estar bé.
Sols una estona amb tu, per petita que sigui, m'omple de llum i de força i si em pregunten els motius, sovint, responc que no ho se... que tenim un lligam íntim i dolç, que a cap més lloc sento, fora de casa meva, ara mateix, l'alegría de ser-hi, de la teva llum, la teva verdor i la teva fresca....
I és que tots i totes hauriem de tenir el nostre racó, el nostre món diferent i personal i ni que moltes vegades no hi podem anar, sols veure les imatges i recordar els instants i la companyia, ja fan que sigui especial.
3 comentaris:
Veig que segueixes fidel al "teu" lloc per respirar. Jo encara busco el meu.
Bon capde, bonica.
Una sort tenir un racó que et porti serenitat, jo com en gatot, encara no el tinc pas.
Bon cap de setmana, Joana.
Això que descrius és lo que senten algunes persones al fer el Camí, sempre he dit que tothom tindria que tenir el seu camí, el seu lloc, encara que aquest sigui en la pròpia Ciutat o veïnatge, no cal fer gaires despeses per sentir-se un mateix i cercar la pau.
Salut
Publica un comentari a l'entrada