dilluns, 18 de juny de 2012

Costums...

Son "animals" de costums, les persones...
Crec que com més gran em faig, més ho soc.
M'agraden les meves costums, ara mateix, crec que no en canviaria cap. Ni que sovint el meu fill gran insisteix que tinc una vida avorrida, segons ell, vol que surti i faci un munt de coses, però és que jo ja gaudeixo amb les que tinc i faig.
Costum de matinar els festius per mirar la premsa per internet amb el meu cafè. De llevar en Martí amb uns quants "axuxons" i mirar com fa ell l'esmorzar. Menjar torrades els diumenges de pans estranys.
Cuinar, i gaudir mentre ho faig i si puc, repartir després lo cuinat.
Costum de dissabtes a la tarda de lectura el sol·litud mentre en Martí és a l'esplai. De sopar pa amb tomàquet els dissabtes.
Costum de fer neteja els dissabtes i també la compra.
Costum de "veure" quan vaig per el carrer i contemplar aquesta ciutat meva cada dia menys cuidada però on també ha arribat la primavera i mentre vaig a la feina, li faig fotos.
Costum d'anar amb el meu ipod connectat i este absent, massa sovint. De posar una espelma a la foto del mey germà Jaume, se que no serveix de res, però a mi em reconforta.
Costum des de fa un temps de plantar tomaqueres i ser feliç de veure com creixen. De regar.
Costum de recordar, també diuen que és normal quan et fas gran, i també evitar recordar segons quines coses, total, el passat és això.
A mi m'agrada tenir costums, m'agrada, en aquest moment, mirar i veure, i si pot ser, la costum d'estar tranquil·la.

2 comentaris:

Glòria ha dit...

Diuen que els humans som animals de costum, però de tant en tant, "necessitem" quelcom que trenqui la rutina. Per cert, les xicrandes de la ciutat estan precioses :-)Bon dia, Joana.

joan gasull ha dit...

I si les costums et son bones....perquè canviar?