dissabte, 28 d’abril de 2012

Son gaire bé 5, i ja et puc mirar...






La propera setmana fa 5 mesos de l'accident d'en Jaume.
M'adono, que ara ja puc mirar les seves fotos, i he pogut veure aquest vídeo del meu aniversari. Encara no ho havia pogut fer, la teva veu s'escolta gaire bé tota la projecció i m'emociona molt.
Recordo gaire bé cada instant d'aquella nit d'agost, de Maná, de bromes i somriures i la moto, amb ella em volia dur a veure el concert. Recordo un sopar magnífic, a l'aire lliure, amb moltes bromes i afecte.
Ell i la seva dona em varen regalar una bossa negre, d'hivern, d'una marca d'aquestes tant de moda, que encara no he pogut estrenar, segueix a la bossa del regal. M'agrada molt, però encara no...
M'adono, quan ens trobem, amb els germans i germanes, ahir mateix ens varem ajuntar 4 per una inauguració d'uns treballs de la nostra mare al casal, m'adono que no parlem d'ell, i no se si és bo o dolent, és que crec, sincerament, que ho evitem. Mantinc, sovint, llargues converses amb la meva germana que viu a Granollers, i preguntem com estem, però sempre fem el mateix, canviar de tema, cap de les dues podem, encara... Imagino que a la resta de germans/es els passa el mateix, ens veiem, ens abracem, però poques paraules. Potser encara tot és massa a flor de pell. Mirem de fer costat a la seva dona, tant com cada un de nosaltres pot, que no li falti el caliu, fins i tot dos dels meus germans li varen dur roses per Sant Jordi, ho vaig trobar un gest molt maco.
Estic contenta amb una cosa, ara, ja el puc mirar i escoltar la seva veu, ni que encara s'hem neguin els ulls. 

3 comentaris:

Daniel ha dit...

No havia vist aquest video :)

Glòria ha dit...

A poc a poc, Joana; a poc a poc. M'agrada el post, i el vídeo! Molt emotiu tot plegat.

zel ha dit...

No cal que expliquis res més... Poc a poc, però...el dol ha de sortir, sap greu el silenci, potser més que les paraules. Un petonàs de cor a cor.