dilluns, 9 d’abril de 2012

Petita, així em sento....


Al setembre farà sis anys que en Martí, el meu "petit" em va dir que volia obrir un bloc.
Primer m'hi vaig resistir, la seva privadesa, per mi, era molt important, però vaig valorar dues coses, la primera, li encanta escriure, la segona, lo molt que va insistir...
Varem "pactar" una sèrie de condicions, que ell va acceptar, la més important, abans de publicar jo ho volia llegir.
El seu primer escrit va ser molt petit, mica a mica ha evolucionat i cada vegada ha anat més per lliure, fins que li vaig deixar de "controlar" els mateixos i confio en ell. Com és normal és una mica... revolucionari, però si amb 15 anys no ho es, ja em direu!.
De fa un temps algunes persones que el llegiu m'heu preguntat si l'ajudo en els seus escrits, demostra molta maduresa en els mateixos, però no, el nom del mateix, El bloc d'en Martí i la mare que el va parir, ho pot donar a entendre, però mai l'he ajudat.
Una sola vegada hi vaig escriure un petit post a petició seva, però ha estat la única.
De vegades m'ha fet riure, de vegades plorar per veure com n'és de madur, i d'altres... m'ha fet patir.
Li han preguntat si pensa canviar el nom del mateix, ell diu que de moment no, que quan sigui major d'edat si ho farà. Vol fer molts canvis als 18.
És solidarite criteri, reivindica, no es "casa" amb ningú, és "cumba", és culé, moolt, un tiet entregat,  reporter, i un magnífic fill.
Si haig d'escollir un sol escrit seu, cosa gens senzilla, em quedo amb un que em fa plorar cada cop que el llegeixo i és que tot aquest temps, tot, també hem patit molt, massa.
Diu:

 

Un milió de cicatrius 
Després de tot, d'haver lluitat per una felicitat impossible, d'haver volgut arreglar masses coses que ja estaven destrossades des de feia massa temps i que no vaig veure, d'haver intentat que en aquell camp de roses no hi hagués les espines que després em vaig clavar i que em van fer aquest milió de cicatrius del que avui us escric, per fi puc dir que tinc el que vull. No vaig aconseguir els meus objectius, ja se sap que la felicitat absoluta no existeix, però he pogut obrir els ulls i veure que era impossible i que la lluita que tant vaig suar va ser inútil. Avui per fi puc dir que sóc feliç i que tinc el que necessito, tampoc demano més.

Tot i que ho ha volgut semblar, voler estar tranquil no és cap delicte. El que hauria de ser delicte és quan hi ha una contradicció aliena a tu que decideix dedicar la seva vida a intranquilitzar-te i a no respectar els   teus valors. També ho hauria de ser quan veus que aquella lluita que tant havies suat es converteix en la cosa més fàcil del món. Per sort, veus que aquella operació que vas abandonar resignat i que de sobte s'ha convertit en el fet més fàcil, veus està rodejada d'una esfera fosca.
No se si serà tot això que m'ha fet el milió de cicatrius, però ara puc assegurar que sóc feliç i que tinc una preocupació menys. Tampoc se si serà bo o dolent, però això ha fet que sigui un escut, una barrera al cor amb aquest tema, tal i com diu la cançó (lletra).
 
Per aquest motiu em vaig menysprear i vaig estar molt trist, passant-ho fatal i perdent el nord. I em pregunto per què vaig donar tantes voltes al tema, però prefereixo pensar que no m'he quedat amb el que jo vaig voler, però puc dir que estic satisfet.

 
Una situació a la vida que m'ha fet fort a canvi de treure'm una part de mi, una part que no necessito tant com pensava. El resultat: que m'he quedat amb la part més important de mi i que sóc feliç amb el que tinc, i tot i que la contradicció aliena segueixi perseguint-me puc tirar endavant i preocupar-me per altres coses que signifiquen més per mi.

 
Per acabar, recomanar-vos la cançó amb la que m'he basat en aquest escrit. Trobo que El Canto del Loco relata la meva vida en moltes cançons i una d'elles és aquesta. Tornaré a escriure sobre actualitat en el següent escrit, que serà publicat dissabte aquí, al Bloc d'en Martí i la mare que el va parir, Un bloc que té nou logo! Fins llavors! :)




4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

quan es té el tros de mare que es té, només es pot fer un bloc com el d'en Marti. De tal mare, tal fill, com diria el filòsof Torrente...con dos cojones, o ovaris.

salut

Thera ha dit...

Ostres... m'ha agradat llegir el post, no en coneixia la història del blog del Martí. Bon post!

Glòria ha dit...

Tens tota la raó, és molt madur i ho reflexa als seus escrit; curiós, mai he pensat que li poguessis escriure, mai! Aquest en concret, em va arribar molt endins, t'ho puc assegurar. Saps que m'agrada com escriu... Ell també.

Daniel ha dit...

Com passa el temps quina porrr!