Vidres trencats....

Es va llevar plorant, amb un ensurt, va seure al llit i va respirar fons, la pressió al pit gaire bé no li permetia fer-ho, però va insistir.
La imatge era tant clara que feia esgarrifar. Era un somni, bé ho sabia, però les llàgrimes lliscaven per la seva cara imparables, va intentar el "joc de blocs", però no funcionava.
Mica a mica va sortir del llit, tremolosa va anar al bany i es va mirar al mirall, cosa que fa poc sovint els darrers temps. La foscor sota els ulls era la prova més evident de la mala nit, ella, que tenia tant mala memòria sabia que era impossible oblidar aquell instant.
Era com si mil vidres, petits i punxeguts la travessin tota. Va seure a la tassa del vàter, sense cap dubte era un atac d'angoixa, havia de prendre paciència i esperar, va plorar i plorar, en silenci, el fill dorm i no el vol despertar.
Mica a mica recupera la calma, la imatge es nega a fugir, habitació d'hospital, freda, impersonal, i ell allà, mort, no hauria d'haver entrat, però va creure que si no ho veia amb els seus ulls, no podria acceptar aquell fet terrible.
Les abraçades del germà gran mentre li deia, la negació, ara tot plegat és present i viu, d'aquí tot aquest dolor tant intens.
Torna a provar el "joc dels blocs", consistent en tenir les coses per peces, les fas córrer quan les vols fer fugir del cap, aquest cop sembla que funciona, pensa en els fills i filles, el nét, com n'és d'afortunada en aquest aspecte, per fi les llàgrimes van parant, ara ja pot respirar una mica més lliure, més oberta-ment.
És renta la cara i surt a fer el primer cafè, no queda una altre que mirar endavant, però mai podrà esborrar les imatges ni el "bloc" on resten, de moment, guardades.
Es posa la màscara i surt, lleva el fill com si res, no pot mostrar aquest dolor tant cru que incomoda la resta de la gent.
(ho he escrit en tercera persona per mirar de allunyar de mi aquest dolor ant punyent i intens)