Crec que aquest és un tema que puc tractar, ara mateix estic "passant" la meva quarta pubertat, la d'en Martí. La darrera, això si es segur.
Per tant, alguna cosa hi entenc, ni que cada fill/a és un món, una cosa si és comuna, lo difícil que es el tracte i la paciència immensa que s'ha de tenir, no sempre és senzill.
Què demana un fill adolescent?, ser escoltat, respectat i sobre tot, acceptar que es fa gran, ha de tenir un cert espai de llibertat.
Això no vol dir, ni de lluny, fer el que els hi dona la gana, vol dir que han de començar a prendre decisions i que es poden equivocar, però no ho fem els grans?.
Quan son adolescents estan plens d'inseguretats, res els cau bé, cap pentinat el troben adient, el seu cos canvia i el seu caràcter es va formant, son un mar d'hormones i cada una d'elles està esvalotada.
No és senzill conviure amb el seu desordre, amb els seus primers secrets, amb el munt de roba que embruten, o senzillament despleguen i deixen a la cadira.
Puc parlar de l'adolescència, ja ho crec, puc fer gaire bé un tractat sobre com "torejar" totes aquestes emocions i no defallir ni acabar cridant i dels nervis. Se que no és senzill, però oblidem el "has de fer" per "què vols fer", serveix per obrir camins. Ho hem de fer des de que son petits, per així tenir un cert coneixement d'ells.
Fins i tot escoltar la seva música, ens pot ajudar a nosaltres, apart de conèixer nous valors, sabrem millor què els agrada.
Però lo més important de tot, és el respecte, ser adolescent no és ser ja un nen, s'ha d'escoltar, s'ha de compartir amb ells, s'ha de fer un gran esforç per intentar comprendre què els passa. Buscar activitats adreçades a ells, la complicitat, els silencis enganxats als seus ipods, al facebook etc....
Sense baixar la guàrdia, això mai, hem de saber què fan i amb qui, quan i on, però sobre tot, escoltar, de veritat, és tan senzill...
A mi, m'agrada com ets.....
Per tant, alguna cosa hi entenc, ni que cada fill/a és un món, una cosa si és comuna, lo difícil que es el tracte i la paciència immensa que s'ha de tenir, no sempre és senzill.
Què demana un fill adolescent?, ser escoltat, respectat i sobre tot, acceptar que es fa gran, ha de tenir un cert espai de llibertat.
Això no vol dir, ni de lluny, fer el que els hi dona la gana, vol dir que han de començar a prendre decisions i que es poden equivocar, però no ho fem els grans?.
Quan son adolescents estan plens d'inseguretats, res els cau bé, cap pentinat el troben adient, el seu cos canvia i el seu caràcter es va formant, son un mar d'hormones i cada una d'elles està esvalotada.
No és senzill conviure amb el seu desordre, amb els seus primers secrets, amb el munt de roba que embruten, o senzillament despleguen i deixen a la cadira.
Puc parlar de l'adolescència, ja ho crec, puc fer gaire bé un tractat sobre com "torejar" totes aquestes emocions i no defallir ni acabar cridant i dels nervis. Se que no és senzill, però oblidem el "has de fer" per "què vols fer", serveix per obrir camins. Ho hem de fer des de que son petits, per així tenir un cert coneixement d'ells.
Fins i tot escoltar la seva música, ens pot ajudar a nosaltres, apart de conèixer nous valors, sabrem millor què els agrada.
Però lo més important de tot, és el respecte, ser adolescent no és ser ja un nen, s'ha d'escoltar, s'ha de compartir amb ells, s'ha de fer un gran esforç per intentar comprendre què els passa. Buscar activitats adreçades a ells, la complicitat, els silencis enganxats als seus ipods, al facebook etc....
Sense baixar la guàrdia, això mai, hem de saber què fan i amb qui, quan i on, però sobre tot, escoltar, de veritat, és tan senzill...
A mi, m'agrada com ets.....
8 comentaris:
Sí, no es pot abaixar la guàrdia, però hi ha un dia en que els ventaries un clatellot d'aquells!
Després dels fills, vénen els néts/nétes..., i l'experiència acumulada no ajuda gaire a sortir-se'n.
Un Avi amb adolescentes.
Res a dir, ja que l'has clavat en tot.
Gràcies per comprendre'm tantes vegades.
A mi també m'agrada com ets :)
Com t'entenc Joana...Hi ha estones de tot. A mi el que em crispa és que ho deixen tot per última hora i després corren com possessus.
Administrar el temps els costa.
Confio sobreviure :)
jo ja tremolo ara de pensar quan em passi a mi
nens petits problemes petits, nens grans problemes grans......sort que l'experència és un grau
Jo sempre recordo una conversa amb ma germana al final de la seva malaltia; degut a ella tenia una panxa prominent, però d'aspecte estava fantàstica, un dia es veu que una senyora familiar d'un malalt a oncologia li va dir: I vosté per què està aquí? Ella que aquel dia no tenia ganes de donar explicacions li va contestar amb sorna: per la bessonada (tot tocant-se la panxa). I em va dir: Glòria, preferiia tenir bessonada al que tinc, només em tiraria enrera l'etapa que tu estàs a punt de passar, l'adolescència dels fills/es... D'això fa 11 anys i mig. Saps com "torejar", sort i... Al "toro"!
Paciència. Tremolo solament de pensar com se les fei-ha passar als meus pares
Una abraçada.
Els teus fills tenen molta sort de tenir una mare com tu, Joana, de veritat. Em fa por pensar com ho van pasar els meus pares, ma mare la que més, amb la meva adolescència... ser mare es una feina molt dura, encara que tambè sigui molt reconfortant. Quan sigui mare vull ser amb tu i amb ma mare.
Publica un comentari a l'entrada