Però potser viscut en primera persona et fa pensar.
Ahir a la tarda, quan feia el meu tallat abans d’anar a la feina, uns insistents trucs al timbre del carrer em varen fer deixar això per preguntar quí era, no és una hora que jo tingui visites.
La veu d’un home, nerviós i insistent sobre on anava em va fer obrir. Vaig escoltar passes ràpides i corredisses a l’escala. Però jo, gens xafardera, vaig tornar a les meves coses. Un cop arreglada vaig baixar per marxar a la feina i una gran furgoneta estava aparcada a la vorera, els seu color gris no deixava dubte d’on era, de “Can Junqueres”.
Sorpressa vaig mirar endins de l’escala, som una comunitat petita i ens coneixem totes, dic totes doncs el 90 per cent som dones, vidues i de més de 75 anys i totes em conèixen des de que vaig nèixer.
A la vorera del davant vaig veure un treballador d’aquesta empresa i un company del PSC, amb els ulls plorosos i visiblement nerviós. M’hi vaig acostar i sense preguntar em va dir que havien trobat el seu cunyat mort, el veí del tercer primera, un senyor alt, gros i una mica esquerp que vivia sol. Li vaig preguntar si era mort d’ahir i em va dir que no sabien quan havia mort, que fa molts dies que no els agafava el telèfon. Era una persona solitària, a l’escala tot just et deia bon dia.
Li vaig donar el condol i vaig marxar a la feina.
Després, vaig anar pensant en lo trist de la situació, morir sol, sense que ningú es doni compte fins dies després, ves a saber de quan era mort. Ja se que passa, sovint ho podem llegir a la premsa, però ahir, potser per viure el moment precís de la trovalla, em vaig quedar, del tot, impresionada.
Ho trobo molt trist.
5 comentaris:
Trist... i fa por només pensar-hi. Algú va dir que som "animals socials" i bé que tenia raó.
*Sànset*
la mort sempre és trista, hi han circumstàncies que encara li fan mé
Doncs sí és trist, però de vegades aquestes persones s'ho busquen (saps de què parlo), tu mateixa dius una paraula clau "esquerp". La veritat és que no és gens agradable... Bona tarda, Joana. Un petó.
passa cada vegada més sovint, morir sol emmig de la multitud de veïns d'una escala, però és la manera de viure actual. Tinc un veí (viu sol) que se que està viu (en té 92) perquè el sento estussegar al matí quan em llevo, però dificilment el veig a l'escala o pel carrer. Ja sé que si en dos o tres dies no el sento estussegar hauré de pujar a verue si encara hi és.
És que és molt trist... No tindre ningú de qui acomiadar-se.
Em sembla que m'aterraria morir així... si és que ens adonem.
Besets guapa... perdona el temps que no passava per casa teva. He estat bastant inactiva per llegir i escriure.
Publica un comentari a l'entrada