La "seu vella"....

Potser entendreu millor un dels motius que em fa pena marxar d'allà.
Bé, ja varem marxar divendres.
Quin dia més esgotador!!
Mirant cap Arenys de Mar...


Cap a Barcelona i la Plaça de Cuba...


Vista al Mar i la part antiga de Mataró...


Vista a muntanya....


Ja us posaré una vista actual... no hi ha color!
(no vol dir que no m'agradi la nova seu, tot tan nou... però és clar, les vistes....)

" María Castanya"...

Estic fent neteja de l'arxiu de l'empresa, de l'any de " Maria Castanya".
Si tot va com esperem demà divendres ja ens traslladem al nou local i tinc, tenim, una feinada de por!
No entraré a valorar el que em provoca el canvi. Marxem d'un sisè pis, amb vistes al mar, amb despatx individual, amb molta llum natural per els quatre costats de l'edifici...
A un local nou, a peu pla, accessible, tot pintat de nou i bonic, amb material també nou... però amb menys intimitat, amb menys espai i sobre tot, no tindré les vistes al mar que ara tinc, no sabeu lo bé que em van quan estic molt nerviosa.
Sembla que si giro la meva cadira cinc minuts i miro el paisatge.... oblido la meitat dels nervis o les ganes d'engegar algú a fer punyetes.
Ara, miraré la seu de la policia local.... (sense comentaris).
Fent neteja, tal com dic, he trobat aquesta carta, escrita per mi fa.... gaire bé 14 anys!!
Quan encara participava....
Deixo un munt de sentiments a la vella seu, 19 anys llargs anant cada dia, amb les rutines que això comporta.
He vist passar tanta gent...
Em fa il.lusió "estrenar", però em temo que els sentiments poden més.

Panxa contenta....

Sempre he relacionat aquesta expressió amb les persones que passen de tot.
Les persones que malgrat deure diners marxen de vacances i tant feliços.
Les que deuen diners i tenen un Bmw a la porta.
Les que van de senyors/es i son els malparits número u.
Mai he entès com aquest tipus de "personajillos" poden viure tant tranquils, si jo degués diners, a qui fos, (de moment només a La Caixa), no podria anar de vacances, ni a sopar a fora per ser vistos, ni tan sols comprar llibres...
Però noi, es veu que soc d'una altre "pasta", pateixo si no puc complir amb algun compromís, mentre d'altres, viuen encantats de les seves mentides.
Sort que sempre he confiat que un dia o un altre, tot hom, paga el que deu, d'una manera o una altre....
Està vist, tinc molts defectes, però no soc una "panxa contenta".

Colors....

En un paràgraf de "La Ratonera" D'Àgata Christie, li pregunten a una senyora: ¿És vostè socialista?, ella respon: "Sóc més aviat rosa pàl·lid".
Això és part del problema que té el PSC, al meu entendre. No senten el color vermell tots de la mateixa manera. Dins d'un mar de persones ha d'haver-hi de tot, ja ho sé, però de veritat, algunes persones haurien de ser, directament, de CiU.
Puc entendre, ho entenc, que el vermell té moltes tonalitats, agafem una taula de colors "Pantone" i en tenim la prova, però sí que crec que ha d'haver-hi un punt on tots veiem el mateix camí, la mateixa ideologia, el mateix sentit a les coses.
No entenc ni m'agrada la campanya de la JSC, així com defenso a Montilla com a gestor i persona seriosa, cada vegada m'ha agradat més la seva feina, no puc estar d'acord en aquesta mena de caricatura.
Tampoc entenc que el facin ballar en acabar un acte. Acte seriós i on s'han aprovat moltes coses importants per al meu partit que esperem es puguin dur a terme. Ho sento, ell no havia de ballar, el "paparra" ja el fan d'altres.
Tampoc m'agrada la No paritat de la llista, dels membres que no m'agraden no en parlo doncs jo en trauria només 4 dels 49 per Barcelona, per tant, irrellevant.
No es pot ser un somriure en un balcó, institucional, i menys si no representes ningú, i amagar la cara quan ve una càmera al sopar amb la "plebe". Això ni és socialista ni és res!.
Els i les que sentim, escoltem i vivim el socialisme, som una altra cosa. Vermella, això sí, i amb aquest puny que sovint amaguen.
Els roses, que busquin la famosa "sociovergència" de la qual, ja per avançat, renego.
(Algú em va dir que d'ençà de que em criden a "capítol" ja no parlo de política, aquí la prova)

Un acudit.....

I és que cada vegada les diu més grosses...
Del bloc "Los Calvitos".

Premis Sunshine Award...

Com diu Albanta... quina ilu!! Gràcies reina.
Rebo un premi de les "mans virtuals" d'ella, ni que sembli una tonteria, pensar que algú et llegeix i li agrada el que escrius, quan sovin et sembla que no... doncs és un gust.
Ara he de pensar en els 12 blocaires amb qui compartir este premi, i punyeta.... només 12?... tinc debilitat per un grapadet mes...
Com que coincideixo en alguns amb ella, en posaré que no coincideixin.

Glorieta, soc un xic còmplice de que decidís escriure.
Allò que han vist els meus ulls, ella escriu poc, però ella és especial.
Pere Pascual, d'art no hi entenc gens, però sí de política, i sovint coincidim molt.
Presó Mental, és difícil que anem junts al cinema, però almenys se què no he d'anar a veure.
Sense baixar dels núvols, m'agrada, i molt, com escriu.
Simplicigats, bueno... amb ell em perdria per molts llocs.
El racó de la solsida, llibres, pensaments.
Cuinar és generós, una delicatessen de pàgina.
Des del meu mar, passo unes estones magnífiques amb els seus escrits.
Francesc Puigcarbó, poeta, escriptor i periodista, digui el què digui ell.
Sentimentalisme pur, dona, jove, tendra i amb una força...
Sànset i Utnoa, ja els he dit dos cops però m'agrada tant el què escriuen...

Se que la gran majoria no ho pensen fer, que ja us conec!!, però bé, si us decidiu les normes son:
1. Desar la imatge i postejar-la al teu blog.
2. Donar el premi a 12 bloggers més.
3. Posar un link als nomenats.
4. Fer saber als nomenats que han rebut un premi comentant al seu blog.
5. Compartir l'apreci i posar un link de la persona que has rebut el premi.

Ni "mu"

Doncs això.

Vodafone....

O com sentir-se una inútil sense motiu.
Aquest matí quan m'he llevat no tenia xarxa a casa. Com avui vaig de tarda m'ho he pres amb calma i després de la dutxa, el cafè i un parell de gestions m'hi he posat en serio.
En veure que no hi havia manera he trucat al número d'atenció de tele2, que ara respon vodafone, ves per on.
He estat 19,8 minuts escoltant una musiqueta i la veu d'una màquina que em deia que m'atenien en uns segons...
Quan per fi s'hi ha posat un noi, li explico, em fa fer les tonteries habituals, endolla, torna a reiniciar, etc... en veure que no, em pregunta quin windows tinc, li dic que és un Mac.. no respon, queda callat i als segons diu.. un mac... aahhh, de manera misteriosa s'ha tallat la trucada. Havien passat 43 minuts.
Jo, emprenyada com una mona torno a trucar, aquest cop 24 minuts escoltant la musiqueta, cançó que ja odio per la resta dels meus dies, s'hi posa un altre noi, ja li avanço totes les coses que m'ha fet fer el seu company, ell passa i m'ho fa repetit tot!, serà també una màquina?.
Torna a veure que no s'arregla el problema, em diu, uns segons si us plau, i es torna a tallar la trucada!!!
Aquest cop 48 minuts.
En total he estat més d'una hora i mitja i no m'han arreglat el problema. Mentre ells em feien sentir com una estúpida jo m'he llimat les ungles, m'he fet les seies, he passat la "mopa", he fet la pols, no un "polvet", he posat la rentadora i buidat el rentaplats, m'he cruspit un entrepà i un cafè amb llet i he fet el llit.
He tornat a trucar, aquest cop per fer una queixa i sabeu què em diuen?, que si vull resposta a la mateixa l'he de fer arribar per fax, si no, queda com una queixa interna i punt!
Quins collons!!! Aire els hi donava jo!
Lo pitjor, qui sanciona les companyes?, ningú!, si no, "otro gallo cantaría".

Sexual...

Una de les avantatges de tenir amics gais és que pots parlar de coses que amb un heterosexual no fas, almenys i gaire bé segur, no ho fas amb la mateixa sinceritat.
He comentat sovint que el meu millor amic és gai, i apart, és el marit que totes voldríem tenir. Atent, afectuós, bona persona, molt actiu sexualment, tendre, sap cuinar i fer de tot, educat, net, culte....
Bé, ell és qui m'ha dit per quin motiu no trobo parella, és clar que jo tampoc en busco, ja en vaig tenir prou!!
Segons ell acollono, perdoneu però és la paraula que ell m'ha dit. i per quin motiu?, doncs soc massa sexual, qualsevol home interessat en mi te por de no estar a l'alçada.
Parlo de manera lliure del sexe i és clar, ells, que sempre han tingut l'excussa de que nosaltres patim mals de caps inventats, doncs quan en troben una que mai en te, de mal de cap, surten espiritats!!.
Li he preguntat si això era dolent, m'ha respost a l'instant que no, que ell si un dia prova dona seré jo, però ha volgut reflexionar com a home sobre el motiu.
Aquesta nit donant voltes al llit mentre llegia, anava pensant en la seva reflexió i m'ha vingut un somriure als llavis.... El seu consell ha estat que el dia que vulgui trobar parella sigui més "pànfila", encara ric.
Realment encara no n'he trobat cap que estigui a "l'alçada" de les espectatives. La majoria, "boquilla".
(Vaja, acabo de liquidar qualsevol possibilitat per ser sincera, mecachis, vaig a veure si endreço les darreres capses de llibres)

De sobte...

Sempre arribes poc a poc, i tant com m'agrades, t'espero, impacient, per la llarga absència, per oblidar la calor i incomoditat dels mesos que et precedeixen. Mai falles, els colors dels arbres, les olors d'humitat, la llum més tènue...
Cert que amb tu arriben els cap vespre més foscos, però a la vegada gaudiexo de les espelmes, la mitja llum i les olors que portes, a mi m'agraden.
No hi ha moment més dolcet, ni més tendre, ni més tranquil per mi que quan tu arribes.
Benvolguda tardor, ja ets aquí i amb tu, el meu somriure.
(Imatge: "Otoño en Baviera" de Kandinsky, un dels meus pintors preferits)

El dia després....

Ahir, la "factoria" Torres i companyia, va tenir un dia de vestits llargs, un dia de perruquería, de manicures, de talons... pobres peus!
Ahir es va casar un dels meus germans grans, (a en Quim no li agradarà això de gran, però si va néixer abans.... ).
Una de les millors coses que tenen els casaments, per mi, es poder veure tots els meus nebots junts. Fan una patxoca immensa. En tenim des de la Meritxell, que ahir feia 33 anys, fins la més petita, la Laia que en te 7. La bona relació entre ells, el anar i venir d'una taula a l'altre, les bromes i balls...
Una cosa que no em va agradar, l'absència dels fills dels nebots, un casament sense ells, per mi, no és amb tota la família.
El casament va ser a l'Ajuntament de Mataró, una sala que queda bonica en aquestes ocasions i malgrat que ahir el discurs del "mossèn" sem va fer molt llarg, a mi i a gaire bé tot.hom, vaig poder gaudir de la complicitat de mirades amb cunyades i una germana.
Lo millor de la cerimònia, apart de lo guapos que anaven els nuvis i convidats..... l'Emili Suriñach, amb una poesia personal per ells, emotiva i molt tendre. No la tinc, si no, la posaria.
Potser em quedo amb una frase del "mossèn": "Qui creu que te drets i no te deures, mala cosa"..... (més o menys).
No sabeu lo molt que em va recordar algú!
Com no tinc la poesia i en tinc una dedicada de l'Emili de fa molt de temps, la poso, per recordar. Ell sap, i la seva dona, el gran afecte que els hi tinc. Ens varem marcar un lent que no va estar gens malament.


Total, avui tinc un grapat immens de capses per buidar, he anat a dormir passades les 3, he ballat i petonejat i estic baldada, però mica a mica....
Visca els nuvis!!

A una voluntat

Rellisca la nit paret avall,
orbes mare perles s’afeixuguen
dins la presó de nacrat.
El balcó es l’escletxa tafanera
d’un interior de lluerna
i d’un nord que recorda llunyanies.
Mentre...
Uns ulls radiants guaiten el cel,
l’esperit inquiet, la boca fresca
i el petó a la punta dels dits
cercant esperances.
Una, dues... nou-centes.
Els estels s’esmunyen juganeres.
Comença de nou: Una, dues... mil.
La lluna mira embadalida
La Joana, còmplice, li fa l’ullet.
Ja sé que no es poden contar...
Però es tan maco intentar-ho!

Emili Suriñach