La més ràpida...

De la meva història.
Matí de divendres, plou, jo encantada. Pujo al bus a les 20:28, com cada dia. Sec al davant de tot, gaire bé mai ho faig, però m’he llevat cansada.
A l’altre costat del passadís, just darrera del conductor hi ha un seient. Intueixo, quan el bus torna a moure’s, que la persona es lleva i ve al meu costat, jo, com gaire bé sempre, vaig amb la música a les orelles, veig que em parla, trec el “pinganillo” de la meva orella i repeteix....

Ell: Quin dia més lleig no?
Jo: A mi m’agrada.
Ell: A sí?, si a tu t’agrada a mi també.
(m’hi fixo, el conec? No...)
Ell: Vas a la feina?, vaja si tens la sort de treballar que aquests socialistes dels collons ens estan deixant sense feina.
Jo: Sí, vaig a la feina.
(Pobret, acaba de fotre la pota fins a dins, veig que el conductor ens mira per el retrovisor intern, em pregunto si l'engego ara ho m'espero)
Ell: (insistent), de què treballa una senyora tan bonica com tu?
(jo cara d’espant, pot ser que aquest tipus em vulgui lligar?)
Jo: Treballo a una multinacional. (a la fi tenim sucursals a Espanya...)
Ell: A sí?, i t’agrada la feina?.
Jo: Sí.
( no s’adona que no m’interessa?)
Ell: I què fas els caps de setmana?, no seràs d’aquestes noies avorrides que el dediquen a llegir o bé anar al cinema?.
(El conductor em pica el ullet per el retrovisor, està fart de veure com llegeixo cada dia al bus)
Jo: doncs no, surto de festa, vaig a ballar i penso poc.
Ell: Molt bé!! Com jo!! Ara si em vols fer feliç digues que estàs soltera o divorciada.
(aquí m’ha costat amagar el somriure, el conductor ja estava petat, sense dissimular ni una mica, penseu que tot això ha passat en 10 minuts!, això sí, com plovia el trànsit era abundant i hem trigat més del normal en arribar)
Jo: Doncs no, ho sento, estic casada feliçment amb el meu quart marit, he quedat vídua tres vegades, si vols i em torno a quedar vídua doncs podem quedar... a més, tinc 7 fills i filles.
(paraula que ha anat tal com dic, la seva cara... un poema).
Ell: Val, si de cas en parlem un altre dia.
(blanc com el paper s’ha baixat a la parada del Caminet, jo he esclatat a riure i el conductor s’ha girat i m’ha dit, "lo dels marits es mentida no?". Tot ho és! Li he respost jo.

Mai havia "lligat" i "deslligat" més ràpt.
Vaja, que he lligat al bus, sense ser conscient ni donar peu, amb un paio que devia tenir 15 anys menys que jo, i és un brètol. Quin panorama!!