dijous, 16 de setembre del 2010

Penombre...


Estic estirada a la meva habitació, en penombra, gaire bé només intueixo els mobles, pocs, no m’agraden les habitacions massa equipades...
La finestra tancada em permet somiar, el silenci em permet pensar, res distreu el meu cap, ni el que per dins discorre.
De vegades em fa por tantes coses per fer, tants instants que no vull viure i em veig obligada a fer-ho, per ell, tot per el seu benestar, soc la que hi ha de pensar.
Avui una persona m’ha dit que soc una dona forta, ara tot just ho recordo, ho soc? ... miro la finestra... em te encisada....
Crec que sí ho soc, de que de vegades decaic, de vegades no puc més i és en aquests instants quan ell em mira i m’ho recorda, mama, soc aquí.
Una abraçada, moltes vegades, és la millor força.
Torno a mirar la finestra i els filets de llum del nou dia intenten entrar, em llevo i obro, tot just comença un nou dia i li dono la benvinguda al nou dia amb un cafè a les mans, mirant el mar.
Sí, sense cap dubte, soc una dona forta, només que de vegades m’ho han de recordar.
(la imatge és regal d'un bon amic. R.S.)

4 comentaris:

Garbí24 ha dit...

una abraçada viurtual...per donarte'n més.....bon dia

Anònim ha dit...

De seguida entrarà la llum per aquesta finestra i il·luminarà l'habitació en penombra, Joana.
Bon dia.

sànset i utnoa ha dit...

Nosaltres n'erem plenament conscients.

Potser sí que és necessari això de les abraçades per recordar-nos que en som.

Nosaltres te n'envíem una!

*Sànset*

Mercè Mulet ha dit...

Bon dia, Joana. Entenc el que escrius i és tan encertat... I sí, tens raó que, de vegades, ens cal escoltar-ho per part d'altres persones però, tot i així, nosaltres som qui més segures n'estem!
Omplen el dia els fills, les filles, els néts/es, les amigues/ics... però una mateixa, sempre!