El difícil camí per fer-se gran....

Aquests dies no paro, per motius aliens a la meva persona m'he vist obligada a "rondar" més del que m'agradaria, a patir, també més del que qualsevol pot aguantar, però crec que he fet el correcte, he respectat, sols aixó...
No és mai senzill pendre algunes decisions, et quedes del tot fora de joc quan penses què és, i què no, correcte fer, però si escoltes, si veus patir, no et queda una altre cosa que animar, ajudar, abraçar molt i sobre tot, no defallir, que alguns instant, massa, una agafaria lo que la meva mare en diu "el portante" i començaria a fer barbaritats, via trucada i fins i tot via personal. Però aquestes barbaritats ja les fan d'altres.
Per sort, he estat ben acompanyada, cada dia, i crec que ben aconsellada i aqui estem, en un dels pitjors ponts de la història de la meva vida i dels que més m'han fet patir.
Veure la seva cara ja era un "poema", escoltar les seves voltes al llit quan no podia dormir... un patiment. I lo pitjor, ell, preocupat per mi...
Però no s'ha trobat sol, pendre les primeres decisions dures, a la vida, mai és senzill, ni'hi queden moltes per pendre, diguem que aquest cap de setmana, ha pogut patir en la "seva persona" decisions i actituds del tot equivocades, per part d'altres persones, amb apuntadora" inclosa".
Però la vida és així, un dia, o un altre, ha d'apendre a caminar sol, jo tan sols intento que si cau, no prengui massa mal.
Algunes actituds son del tot incomprensibles, respectar és senzill, però imposar, per d'altres, ho és molt més.
I creieu que callo moltes coses, fins i tot massa callada m'estic.