Em demanes expliqui aquest soparet a mitja llum en un restaurant turc....
Quan durant tant de temps has evitat aquestes situacions, per discrecció, per gaudir d'intimitat, per no donar què parlar encara que m'importa un "pepino" el què diràn...
Un dia decideixes que has de sortir i veure la llum, ni que sigui al vespre, després d'un acte públic i els peus t'estiguin matant per no estar acostumada a portar talons...
Però l'alçada del company ho mereix, el meu 1.60 raspadet i el seu 1.80 son un bon motiu no?.
Arribes allà, no se si les olors d'espècies que fan servir, si la mitja llum, si els seients més còmodes de lo habitual, si les mans que llisquen per sota la taula, si els somriures i la complicitat, la música àrab....
A la sortida, un passeig, unes mans que s'ajunten, unes carícies, uns petons discrets.... fins que deixen de ser.ho...
Tot junt fa que t'adonis de com n'has estat de tonta, del temps perdut, les sortides no realitzades, els balls.... si, va ser en un ball i ja fa un munt de temps, però estar tan escarmentada fa que enlenteixis els procediments que en qualsevol altre moment, hauries realitzant a l'instant!.
Fins el dia que et preguntes... i què cony estic esperant?.
Total.... doncs que sí, que ja duc un temps d'estat de tonteria habitual, d'estat de "gràcia", també amb alguns mals dies, és clar, que mai tot es perfecte, però si intentes viure el dia a dia, que aquests petits instants t'omplin la setmana esperant si n'hi ha una mica més... doncs la llum aquesta que tants pocs cops gaudim, acostuma a durar poc, s'allarga una mica més, sense gaires mals de cap, amb paciència, que no és senzilla una relació i menys si per mig hi ha una cultura tan diferent...
Montse, no se si m'explico....
Quan durant tant de temps has evitat aquestes situacions, per discrecció, per gaudir d'intimitat, per no donar què parlar encara que m'importa un "pepino" el què diràn...
Un dia decideixes que has de sortir i veure la llum, ni que sigui al vespre, després d'un acte públic i els peus t'estiguin matant per no estar acostumada a portar talons...
Però l'alçada del company ho mereix, el meu 1.60 raspadet i el seu 1.80 son un bon motiu no?.
Arribes allà, no se si les olors d'espècies que fan servir, si la mitja llum, si els seients més còmodes de lo habitual, si les mans que llisquen per sota la taula, si els somriures i la complicitat, la música àrab....
A la sortida, un passeig, unes mans que s'ajunten, unes carícies, uns petons discrets.... fins que deixen de ser.ho...
Tot junt fa que t'adonis de com n'has estat de tonta, del temps perdut, les sortides no realitzades, els balls.... si, va ser en un ball i ja fa un munt de temps, però estar tan escarmentada fa que enlenteixis els procediments que en qualsevol altre moment, hauries realitzant a l'instant!.
Fins el dia que et preguntes... i què cony estic esperant?.
Total.... doncs que sí, que ja duc un temps d'estat de tonteria habitual, d'estat de "gràcia", també amb alguns mals dies, és clar, que mai tot es perfecte, però si intentes viure el dia a dia, que aquests petits instants t'omplin la setmana esperant si n'hi ha una mica més... doncs la llum aquesta que tants pocs cops gaudim, acostuma a durar poc, s'allarga una mica més, sense gaires mals de cap, amb paciència, que no és senzilla una relació i menys si per mig hi ha una cultura tan diferent...
Montse, no se si m'explico....
7 comentaris:
NO SOC L' ARARE, PERO SI UNA DONA, NENA LA VIDA ES CURTA.....ENDAVANT I COM DEIA EL MEU AVI "..ELS CARLINS QUE ELS MATI DEU..."
JUGANT AMB BCN......
Doncs allò, que s'ha de pujar al tren quan passa... i a passar-ho bé!
Nena gaudeix i no pensis gaire mes enlla la vida es la vida.
Oleeeeeeeeeeeeee!
:)
perfectament, ho he entès perfectament! I et desitjo que ho visquis amb tota l'alegria que puguis!
L'amor sempre és benvingut!
un petonet, reina de Mataró
Molt bona la foto :-D
Pon un bombón en tu vida...
Et felicito, Joana, viure un moment com el que tu descrius, ha de ser maravellos.
Aprofita'l al màxim.
Publica un comentari a l'entrada