dijous, 5 de març de 2009

L'home que vaig estimar...



Semblava totes aquestes coses:
que sabia escoltar, però no....
que miraba, però no hi veia...
tendre, però era acer forjat...
que lluïa, però era reflexe d'un cristall...
afectuós, però era dur com els diamants...
educat, però era irrespetuós i groller...
apassionat, però era insensible...
dialogant, però era intransigent...
suau, però era aspre i i sever....
que m'estimava, però ni sabia què vol dir estimar...
Tot això semblava...
I perquè el vaig estimar?, doncs perquè va ser un miratge....
Mai ha existit, sols jo el vaig veure, la imaginació, ja sabeu....
Però un dia, potser, us parlaré de l'home que estimo.....
Tot és possible no?

4 comentaris:

Toni Soler ha dit...

Que sigui aviat, Joana.

Glòria ha dit...

Senzillament, fantàstic escrit, felicitats!!!

Maite ha dit...

Tot es possible, Joana. El cor sempre té raons que el cap no enten.
Ai! si fos possible seguir sempre les raons del cor...

pepi ha dit...

Quines paraules tan boniques per expressar uns sentiments.