dilluns, 6 de novembre del 2006

La primera vegada...

Els tres primers...



Sempre és especial, és tracti del tema que és tracti, la primera és diferent. Ni què fos un desastre, com per exemple el primer sexe o la primera recepte de cuina, la recordem sempre.
Avui, dia 7 de novembre, fà 27 anys que em vaig estrenar com a mare, aquest noiet de la dreta de la foto. Un gran dia, si no fos perquè llavors les cesàreas t'adormien tota i no podies veure la criatura fins casi 12 hores després.
Tenia 18 anys, i és, diria, una de les millors coses que m'han passat a la vida, jo sempre he volgut ser mare i crec que m'ha sortit millor que lo de ser esposa....
Tota una feminista com jo dient això.... doncs sí, jo soc una mare convençuda, una dona que si no hagués pogut tenir fills, de ben segur, els hauria adoptat, potser més dels 4 que ja tinc, son el tope de cesàreas que el meu cos ha permés. Fins i tot si no m'hagués casat mai, això que de moment ja ho he fet dos cops... doncs n'hauria adoptat.
Ara, he mirat una foto de llavors, i a la vegada miro la meva filla que te 23 anys, era tan joveneta...., no veig la meva nena en aquest tràngol. I això que jo amb 21 ja en tenia 3 de fills!.
Després va venir el petit, sols te 9 anys i és evident que em sento "gran" per aquest gran homenet, el vaig tenir ja amb 35 anys i ni que moltes dones és l'edat que comencen, he tingut molta sort de l'ajut que m'han donat els fills grans.
Mai podré entendre les persones que no volen fills, ho respecto, com casi tot, però mai canviaria l'instant de coneixer un fill, el primer reconeixement, la primera mirada i el primer tacte, per cap altre situació, és un moment únic, ara mateix ho escric i m'emociono, no ho puc evitar, ni vull vaja.
Després va venir el segon, que aquest divendres en fà 25, i després la única nena, però tinc viu, com si fos fà dos dies, la primera vegada.....
I ara... doncs a esperar que algú s'animi i em faci iaia, estaré, com no, encantada.

12 comentaris:

querida_enemiga ha dit...

Un post preciós. Molt, molt emocionant, sobretot per a algú com jo, que estic boja per estrenar-me com a mare.
Tinc 27 anys i crec que ha és hora de fer-ho, però les coses no són gens fàcils (suposo que tu tampoc no ho vas tenir, de fàcil).
Llegir un relat com el teu, encara em fan venir més ganes de tenir una personeta a la que cuidar i educar, amb la que jugar i a la que estimar.

Pinpilin ha dit...

Jo qué bonito, me has emocionado, Joana.

Yo que tengo 20 años, no me imaginaría con hijos en este momento. Te admiro mucho por ello.

En cuanto tenga mi independencia económica, adoptaré una niña china. Eso lo tengo claro. Quiero ser madre y lo seré... me da igual que esté casada, tenga o no tenga pareja. Yo seré madre.

Un besote, guapa, y disfruta de tus hijos.

Pinpilin ha dit...

He estado bastante líada últimamente y hacía mucho que no te comentaba. Perdóname, guapa.

Te dejo este comentario para felicitarte por el nuevo Gobierno. Sin duda la mejor opción. FELICIDADES!

Un besote.

Javi ha dit...

Molt tendre Joana, molt tendre. Veritablement t'ha sortit un post molt emotiu.

A la meva edat, el meu pare ja era el meu pare. A vegades penso en aquestes coses i tinc la sensació de que encara em queda una bona estona per a ser pare.

Encara que també tinc la sensació de que cada vegada el temps corre més ràpid i el demà arriba abans.

Anònim ha dit...

Un sentiment que comparteixo amb tu. Jo vaig ser mare més tard, als 27, però encara m'emociono quan recordo moments especials; sobre tot la relació mare-fill que es crea amb l'alletament.
Un petò, marassa!

Dan ha dit...

Fantasic el post. Pero una frase m'ha cridat l'atencio: Dius"..Tota una feminista com jo dient això."
No hi ha cap contradicció entre el desig de ser mare i el ser feminista, (ni molt menys!) oi? Suposo que tots tenim estereotips (falsos) inculcats a l'inconscient.
En tot cas ser pare tambè és... una passada, tot i que diferent. Segur que ser mare ha de ser un altre nivell.

querida_enemiga ha dit...

Naya, totalment d'acord amb el què dius al teu post. Jo només penso que a la meva edat, la meva mare ja n'havia parit dos monstres (la meva germana i jo)... El temps passa ràpid, s'ha d'agafar tot amb la calma que es requereix, pero no amb massa... ¡que se nos pasa el arroz!, com diuen.

Bea ha dit...

Ei! joana1 Aquesta foto està feta a Sant Julià d'alfou?
Juraria que està feta al parc que hi ha al costat de la masia, on hi ha un restaurant.
Quina gràcia jeje ( i como no sigui, quina cagada jeje

Petons

Joana ha dit...

Enemiga.. je je quin nik no?, lo meu era, bueno va ser, una passió, volia ser una mare jove i no ser lluny dels meus fills, per això comento que amb 35 em trobava "vella". He madurat amb ells i creu que ha estat estupendo, tenim un lligam especial.
No va ser ni fàcil ni sencill, però crec que va valer la pena.
Sara,
ami me emocionan jovenes como tu, no solo por lo encantadora, también por lo activa y reivindicativa.
Naya,
ens coneixem, cada dia una mica més, soc tendreta, sols que la primera impressió, és de ser una "mujer dura".
Davants els meus fills soc del tot diferent, ells son tot per mi.
El temps no passa ràpid.... com diu un amic.... s'envà i s'envola...
Duna,
el dia que tu i jo fem un rescrit i diguem el què compartim, estic segura que semblarem "germanes", cada dia una mica més.
Dan,
segur que és un estereotip, però és.
Imagino que ser pare és especial, però el lligam, al moment de neixer, donats els messos compartits a la panxa.... no te descripció possible.
Andrea,
doncs no ho recordo, sincerament, aquesta foto te uns 18 anys... ja saps.. em faig gran!!.
Petonets a tots i totes, gràcies per haber compartit aquesta tendressa amb mi.

Montse ha dit...

FELICITATS, prciosa! Uuna gran mare, això és el que ets. I segur que els teus fills et veneren!

molts petons, celebra-ho "a lo grande"

Isa ha dit...

Per molts anys!
Jo ja tinc ganes d'experimentar això que dius, la meva mare també diu que és un moment únic i meravellós.
Cuida't, maca.

Anònim ha dit...

Joana, vengo de aquí al lado, de un mundo paralelo al tuyo, me ha gustado tú comentario en mi bitácora, y no por correspondencia, sino porque esas palabras tan bonitas tuyas me han despertado la curiosidad, que es lo que nos mueve siempre a conocer otras historias.
Pero tengo que decirte que soy un desastrito, y no entiendo el idioma catalán a pesar de ser tan hermoso, he intentado comprenderlo pero el que no sabe es como el que no ve.
Volveré a pasarme por tu bitácora, aunque sólo sea para saludarte.
Un petonet.