dimecres, 22 de novembre del 2006

El "meu" fet diferencial....




Dissabte al matí vaig tenir una llarga i una mica trista conversa per el messenger amb una amiga, de fa més de cinc anys amb la que fa temps no parlava. És de València i ens varem coneixer a un xat.
Té certs problemes amb una filla sobre el tema menjar i kilos. Jo he passat aquest procés amb un fill i se lo dur que és.
Després, diumenge a la tarda, tot llegint la premsa, veig unes fotos estupendes en un reportatge a el dominical de El País, fotos de Gèrard Rancinan. Fotos de dones super guapes, d'altres més normaletes i... una dona, més jove que jo, però que trobo bellísima, una dona amb curves i sense maníes.
A les persones ens costa trobar un terme mig, pocs estem o estàn contents amb el seu físic. Tots volem ser més alts, més prims, amb més pits, o menys, etc....
Sens dubte la professió del futur és la cirurgía plàstica, però.... jo sempre he reivindicat les meves curves, els meus canalillos, la meva sensualitat, ni que sigui en un cos gran i rodó.
Tots i totes tenim el nostre encant, ni que potser a primera vista, no sigui tan visible.
Així que aqui teniu una doble meva.... pintadeta i amb melena.... doncs m'hi assemblo i mira... també tinc el meu encant!.


Redondeces..

8 comentaris:

Euphorbia ha dit...

Certament ningú està content. A mi una talla o dues més de sostenidor ja m'agradaria, però no penso fer res per aconseguir-la.
No saps l'enveja que feu a vegades les del canalillo.

Tot és un problema de manca d'autoestima.

Un petó.

Anònim ha dit...

És clar que tots tenim el nostre encant! El que passa és que les persones "discretetes" ho hem de demostrar.
Una futura psicòloga sempre em diu que els/les guapos/as tenen molt terreny guanyat.
Amb la mateixa formació, les persones de bona presència ho tenen més fàcil per exemple a l'hora de trobar feina.
També en els polítics té molt a veure el físic, tot i que diguem que no.
I té raó la Gemma, l'autoestima!

Isa ha dit...

Jo prefereixo estar com tu que com la model! Encara que em trobo més aviat a un terme mig tirant cap a tu molt més que cap a l'altra banda. Almenys abans de l'embaràs, després ja ho veurem en breu!

Anònim ha dit...

Uuiiii, l´aparença física. El primer cop d´ull a un cos animat o no es mol important, et pot atreure mol ràpidament aquesta visió momentània, pensant mil coses, (o no) el cas és que si t´interesses sols una mica o fas un recorregut amb els teus sentits pots descobrir moltes coses no gaire agradables.

M´explico. El perfum, moltes vegades (no totes) amaga una falta d´higiene corporal o de la roba que es porta en aquell moment, les mans; son mol visuals i diuen mol de la personalitat, sols cal mirar les ungles en quin estat estan, pintades, o en trossos d´esmalt trencat, o com es diu vulgarment amb dol, no cal dir que no te res que veure la aparença física (prim/a gras/a) i si el voler amagar unes arrugues amb greixos i pintures a la cara,.... caram, que no passa pas res tenir unes potes de gall o tot un galliner, en tot, entre poc i massa ja un equilibri mol suggestiu i, interessant.

Lo més important (opinió mol personal) es no fer teatre per enlluernar que a la fi en aquest aspecte es pot fer el ridícul.

Es cert, tu tens mol d´encant

Joana ha dit...

Gemma, el que deia, no estem mai contents!, a mi dues talles menys de pit no em faria rés! :).
Duna,
per sort mai he estat jutjada per el físic, laboralment, les persones que m'ha mirat malament per ser rodona, doncs mira, elles s'ho perden.
Isa,
tu estàs divina i no saps quines ganes tinc de veure la carona d'aquest infant del qual ja m'he declarat, ciberiaia!.
Anònim...
ejem...
tu i jo hem parlat i sovint de temes com aquests, a tu t'agraden les meves mans, entre d'altres coses espero... a mi, les teves "patas de gallo", ja saps, et donen un aspecte imponent!.
Lo de les olors... bueno.. jo sempre faig bona olor, tinc debilitat per les bones colònies, ja ho saps, això sí, passo la "prueba del algodón" sempre, neta i molt!.
Petonets a tots i totes.

Anònim ha dit...

;)
Un petonas

Candela ha dit...

Jo tinc un familiar ben proper amb anorexia - ja està molt millor per sort- i bé, millor no us explico...

Moltes hores de xerrades i de donar a voltes a acceptar-se tal com és un. Si estàs sa la resta no importa.

Jo fa uns anys plena de complexos de cap a peus, i després veus aquestes coses i valores molt el que tens, tan si és poc o molt o el que sigui!

Visca la bellesa AUTENTICA!

No som perfectes ni ho hem de ser.

I hem d'aconseguir que els comentaris que ens bombardejen tot el dia (idealització de la joventut, dels pits grossos però les cintures primes, les talles 38, la simetria perfecta...) no ens afectin, sabem que són ells els que s'equivoquen.

Anònim ha dit...

Un canalillo, es un canalillo, entre eso y la modelo de fina estampa con sus canalillos intercostales hay una gran diferencia; lo malo del asunto es que ella no es la culpable sino los que exigen ese tipo de modelos enfermizas.