Sí, no, no se...

Avui he escoltat moltes reaccions al vídeo del PSOE.

He matinat molt, a les 6:30, per anar a fer unes analítiques a Can Ruti, he escoltat les notícies de les 7 a T5, després la ràdio al cotxe del meu fill, (per cert, he vist sortir el sol per sobre aquest mar tan preciós, ha sigut maquisim), algunes persones el comentaven tot esperant torn a la sala d'analítiques.

Ara, he tornat a casa i mentres esmorzo escolto La Mirada Crítica, de t5, m'agrada aquest informatiu.

Les reaccions, en general, son variades, les crítiques més dures, com és evident, les he escoltat de boca dels dirigents del PP. Però la gent propera a mi, la majoría, està encantada i diuen que ja era hora!.

Jo, he rumiat una mica des de ahir que el vai veure, i noi.... SÍ, m'agrada. No surten mentides, no com el del PP, demostra i de manera efectiva les contradiccions del PP al poder amb ara, les mentides, la hipocresia i....... lo millor de tot..... l'Aznar diu que el deixin tranquil....., ell, que encara NO ha paït la derrota electoral, ell que va per el mon fardant de la seva condició d'expresident, ell, tan altiu i fret, ara vol que el deixin en pau.

No se si serà bó o dolent, positiu o negatiu, però jo tenia ganes de fotre canya, ja està bé d'aguantar tot això.

Potser que ens deixi ell en pau no?.

Cena, sexo y risas...

No hay duda que algunos días son magníficos. Incluso algunos días que una visita inesperada al tanatorio han "torcido" un poco, incluso esos, pueden terminar de manera deliciosa...

Ayer cena de amigas, y amigos, por mucho que ellos se definan también como amigas por su condición sexual, o inclinación...

6 mujeres, 3 guapísimos gays y un joven hetero. de los 33 a los 59 años, amigos, con confianza y sin trapujos, en fin... la locura!.

Suerte que la cena fue en casa de Alfonsa y pudimos hablar sin manías, desinhibidos, con sinceridad y con un "animador" increíble, Pablo, protagonista sin duda de la noche.

La cena fue buenísima, de verdad, pero al final casi fue lo de menos, las risas impidieron en muchas ocasiones ver ni el plato, aunque acabamos todas "corridas", de rimel eehhhh, de tanto como nos reímos.

Admito que estos últimos días, necesito y busco la risa, esa cena fué la panacea a mis males, a cualquier problema.

Es imposible transcribir todo lo ocurrido, además no se si sería muy discreto hacerlo... :), presumo de ser discreta ok?.

Así que no contaré los múltiples "piquitos" que me rodearon, las muchas manos que vi por aquí y por allí, las confesiones y las insinuaciones, el pobre hetero salió, así y todo, bien parado. Teniendo en cuenta que era el único que podía "pillar" en los dos bandos!.

Yo no voy a quejarme, a mi derecha y hombre maravilloso, Joan, con el que me unen 20 años de amistad, de sinceridad, de confesiones... lástima que no le gustan las de mi sexo!, es todo un caballero. A mi izquierda, este joven que ya he mencionado, Javi, 33 años, canoso e interesante, pero acosado por todas!, así que me porté bien y les dije que se apartaran, este era para mí!, pero nada, no lo conseguí.

Creo que todos y todas, a pesar de no "pillar" nada lo pasamos de muerte, esta mañana temprano ya he hablado con la anfitriona, Alfonsa y estamos ya preparando otra cena para después de Navidades.

Las únicas que no bebimos alcohol, como siempre, fuimos Encarna y yo, agua toda la noche, a pesar del vino Raimat estupendo, el cava Gran no sé qué...., así y todo, consiguieron arrancarme uno de mis secretillos, de perderme una noche sería con.... lo confieso, adoro a....... Shaquille O'Neal.

Serà un dia més?

Avui, 25 de novembre, és el dia Internacional contra la violència a les dones.
Farem actes, denúncies, animarem les que ho pateixen a denunciar, i intentarem que els jutges facin cumplir les ordres d'allunyament, a veure si en salvem alguna. Farem manifestos i manifestacions i més manifestacions arreu del mon, ens posarem un llacet lila i ens donarem les mans.... Però la cruel realitat és que aquest any ja han mort més de 60 dones, aqui, a Espanya, país modern i avançat.
Queda molt per fer i és cosa de tots i totes, aqui, no s'hi valen masclismes absurds, és un problema real i present, no podem mirar cap a un altre costat.
Serem escoltades tot l'any? o sols avui perquè toca?.....La cruel realitat de moltes dones és aquesta...

Tolerància zero amb els maltractadors!

Amb molta pena....

Les meves "nenes" tenen aquest preciós gos. Te dos anys, és de raça Beagle, amb pedigree, simpàtic, afectuós, amb ganes de jugar i de mimitos, sociable... en fí, un bon gos.

El problema és, com casi sempre, el temps. Per feina, elles son fora tot el dia i al seu pisset, ja sabeu... 50 mts, sense balcó, el que poden pagar el jovent, doncs ell s'aburreix.

Han decidit i consti que ha costat molt, regalar el gos, a una família que el cuidi i li pugui donar bones passejades o almenys tingui una bona terrassa o jardí.

Volen que l'estimin, elles ho passaràn fatal, però és el millor per en Beagle, també te aquest nom.

Ja sabeu, si algú està interessat, doncs ho dieu.

El "meu" fet diferencial....

Dissabte al matí vaig tenir una llarga i una mica trista conversa per el messenger amb una amiga, de fa més de cinc anys amb la que fa temps no parlava. És de València i ens varem coneixer a un xat.
Té certs problemes amb una filla sobre el tema menjar i kilos. Jo he passat aquest procés amb un fill i se lo dur que és.
Després, diumenge a la tarda, tot llegint la premsa, veig unes fotos estupendes en un reportatge a el dominical de El País, fotos de Gèrard Rancinan. Fotos de dones super guapes, d'altres més normaletes i... una dona, més jove que jo, però que trobo bellísima, una dona amb curves i sense maníes.
A les persones ens costa trobar un terme mig, pocs estem o estàn contents amb el seu físic. Tots volem ser més alts, més prims, amb més pits, o menys, etc....
Sens dubte la professió del futur és la cirurgía plàstica, però.... jo sempre he reivindicat les meves curves, els meus canalillos, la meva sensualitat, ni que sigui en un cos gran i rodó.
Tots i totes tenim el nostre encant, ni que potser a primera vista, no sigui tan visible.
Així que aqui teniu una doble meva.... pintadeta i amb melena.... doncs m'hi assemblo i mira... també tinc el meu encant!.

És el físico estúpidos!

Amb aquest titulat tan bèstia, Toni Soler escriu a La Vanguardia d'ahir un magnífic escrit sobre la futura paritat del Govern de Catalunya.

¿Qué fué de la paridad?, és la pregunta inical. Diu que la Tura, està trista per no repetir a Interior, per no poder acabar la tasca començada i crec que amb bons resultats, fins i tot comenta que potser no segueix al nou govern. Per quin motiu?, algú li ha agafat por que molta gent li donaríem suport si es presenta de candidata a la Generalitat?. Dubto que sigui per lo guapa o no...

Avui, quan he començat el meu recorregut matiner de blocs, dels primers que he vist al boguines actualitzat, era el de Núria Aguilar, i parla del que jo ja vaig decidir ahir parlar, primer he pensat no fer.ho, no semblés repetit ni copiat, però crec, i ho crec molt de veres, que si no ens unim en aquesta lluita, la paritat, no aconseguirem la igualtat mai.

En Toni Soler, dona una mica la "culpa" al físic, de la Tura i d'altres. Com és evident no comparteixo aquesta opinió, ni que sí comparteixo l'humor amb que ho explica.

Estic farta, pero més que farta, de dir, cridar, susurrar, escriure, votar, etc, etc.... sobre que al PSC hi han moltes dones vàlides, treballadores, amb ganes... etc..

Però la pregunta real d'avui és, MONTILLA quantes dones penses possar al teu tripartit?, serà teu o nostre?. Perquè si és el nostre, JO HI VULL DONES!!!.

I la segona pregunta, les dones del PSC, les nostres DI-PU-TA-DES què cony fan?, elles, que poden, no és queixen?, serà lo mateix una queixa meva a una de una càrrec públic?, doncs no, sincerament NO.

Pateixen per la cadira? per els anys que manaran?, No entenc rés, les dones del PSC+ERC+IC no pensen fer una actuació real i efectiva?.

Què passa?, per quin motiu quan surten diputades i ja no piulen?.

Per cert, què diu la Secretaria de la Dona ? què diu el Consell de Dones?, doncs a dia d'avui, rés de rés, com sempre.

No trobo estrany llegir que el PP o la CEOE estàn en contra de la llei d'igualtat i paritat, però cony, he de deixar que em facin el llit a casa?.

Com diu una bona amiga meva..... No se si cortarme las venas, o dejarmelas largas!.

Ségolène....

Bé, més que bé, perfecte!.
Ha estat escollida en unes primàries, com hauria de ser sempre, per la militància, com hauria de ser sempre, amb dos candidats més, com hauria de ser sempre, ha guanyat a barons i baronets del seu partit, i lo millor, NO ha passat rés!.
Crec que serà una bona Presidenta, n'estic convençuda. Dona, mare, activa i lluitadora i fina en les seves actuacions i respostes.
I aqui la meva pregunta.... els d'aqui aprendran alguna cosa?, que les primaries son per més d'un candidat o candidata?, que lo altre és pur i dur paripeo?, que els i les militants tenim que opinar?, que si la militància no els dona la raó és per alguna cosa?.
Ens escoltaran?, deixaràn sentir les nostres veus?.
Recordo com si fos ara mateix la nit que Josep Borrell va guanyar unes primaries, i jo un sopar, recordo les cares de més d'un "papista".
Llavors la direcció no va estar gens encertada, si més d'un candidat o candidata opta a un càrrec, tindrien que estar calladets i vetllar per un preocés just, sense decantarse per cap d'ells.
Espero que a la Ségolène no li facin el llit, com a Josep Borrell en el seu dia, és clar, ja endevineu què vaig votar jo no?.
Diguin el què diguin els... barons i baronets!.

Un cop més.... hi van?

Ens discriminen.... i com m'empipa això!.

Escolto, que no miro, una entrevista a la tele, tot planxant i fent de maruji la tinc posada de fons...parlen de Gina Lollobrigida i el nou nùvi que té. La diferència d'edat te als comentaristes exaltats, diria que indignats. Fan, fins i tot, burla de si farant junts el casament i el funeral d'ella, quin mal gust siusplau. Tot això davant unes tertulianes joves que reien les gràcies d'Alfonso Arús i el seu sèquit.

Com és evident m'he emprenyat. Sempre és el mateix, si un home de 50 surt amb una de 25, és un mascle!, ni que per ser.ho és tingui que comprar un Mercedes, ja saveu aquella dita.... cotxe gran tita petita!.

Ara bé, si és la dona de 50 i el noi, ni que sols sigui de 35, on va aquesta vella, si ella sembla més gran, si està arrugada, si no se què.... asaltacunas!.

Jo, que he estat casada amb un home 10 anys més gran que jo i amb un de 7 anys menys, mai he permés que m'afectin les opinions de la gent.

A quí li importa si m'agrada la carn tendreta?, qui ha de dir rés si m'agrada un maduret interessant?, quí te dret a entrar als meus sentiments o al meu llit?, doncs ningú, el meu cor i les meves cuixes pertanyen a quí jo vull, i punto!.

Se que he estat criticada, és clar, tots som susceptibles de ser.ho, però no trobo gens justa la vara de medir, acàs no tinc dret a menjar un "bistec" si en tinc ganes sols per tenir 45 anys?, si menjo anyell o bou és una decissió personal.

Deixem que la gent s'estimi, a la fí i en el fons, és el que tots i totes busquem no?.

Barcelona @ Madrid

O debo escribir, Madrid @ Barcelona?.

Tanto monta, monta tanto que diria mi madre...

Hay un tópico muy corriente de la rivalidad de estas dos ciudades, a mi entender, esa rivalidad es futbolera, no entiendo otra.

Madrid, capital de España, Barcelona, capital de Catalunya, sin título, pero real.

A mi, que me gusta desarrollar los temas y llegar al fondo, he conocido y hablado con gente de los dos lugares, y realmente el único "problema" son las pasiones de las "pelotas".

He ido a Madrid, diversas ocasiones y por motivos variados, ahora mismo estamos preparando una "escapada" mi hijo Daniel y yo para ir un finde a ver el musical Hoy no me puedo levantar, y en esas escapadas, siempre intento tomar ni que sea un café con alguien de allí. He conocido gente de Madrid más culés que yo, que lo soy por tradición familiar, imaginad que con 5 hermanos varones y un padre super futbolero salgo de otro equipo...

He conocido gente de Barcelona, madridista hasta la médula, apasionados y convencidos, entre los que está un sobrino. Y gente de Madrid culé a tope.

En esas escapadas a Madrid, también he conocido gente enamorada de Barcelona, de su Mar..., de sus Ramblas, de su Paseo de Gràcia, etc....

Y gente de Barcelona, entre las que me cuento, enamorada de largos paseos por la Castellana, la Puerta de Alcalá, la Puerta del So, Recoletos... etc...

Algunas veces, somos simples y ponemos puertas al campo, límites a las fronteras y la verdad, en las dos ciudades hay lugares y gentes encantadoras, (ni que el Barça és mejor ok?... :).

Un nou bloc Mataroní, una amiga.....

Sovint fem servir la paraula amiga amb massa facilitat i llavors venen les decepcions, les persones que penses son d'una manera i no és cert.. En aquest cas, és tal com sona, una amiga.
Una gran amiga meva, persona super encantadora i bona gent, sincera i molt afectuosa, ha obert un bloc.
La Glòria, activa, discreta, pacient, amb uns ulls tendres que sempre busquen nous objectius, amb una paciència admirable.
Li dono, de tot cor, la benvinguda, espero que ens faci gaudir molt amb els seus escrits i poesies, he tingut el plaer de llegir en privat alguna cosa i noi.... nena, tu vales mucho!.
Una flor per tu, una rosa que em varen regalar fa temps i la vull compartir amb tu. Una rosa, sociata, com no pot ser d'una altre manera!.

La Espe i el tabac....

No puc entendre que un alt càrrec polític, la Esperanza Aguirre, Espe para los amigos y allegados, una persona que tindría que donar exemple en el cumpliment de les lleis, ara és permeti anar contra una llei que beneficia tot.hom, la llei antitabac.
Ella, que viu en los Mundos de Yupie, en tal d'aconsseguir un grapat de vots, doncs fa la llei a la seva mida i és clar, jo hi estic en contra.
Fa temps vaig llegir al 20 minutos el relat d'un fumador que és descriu com ha proscrito, el què no veu aquest home, és els anys i panys que els no fumadors/es hem tingut que aguantar gent fumant al costat, quen ens hem queixat s'ens ha tractat d'intolerants. Qui és l'intolerant?, jo crec que és el que encen un cigarret sense preguntar si molesta.
Cert que tinc un problema als ulls, ja fa uns anys, i el fum em fa plorar com una magdalena, havia tingut que marxar d'alguna doscoteca o bar per aquest motiu.

Cert que quan arribo a casa, tinc que ventilar, faci fret o calor, el meu fumador no és gaire respectuós amb aquest tema i no accepta que sigui un problema, per mi si ho és. Gasto una fortuna en incéns i espelmes d'olor.
El meu fill gran, fumador de fa anys, em comentava l'altre dia d'una sala de Mataró on no deixen fumar, el Dasandere, primer li va sobtar, però em va dir que està agraït, quan vol fumar surt al carrer cinc minuts, apart que no arriva a casa fen pudor de tabac, cosa super desagradable, i ho diu un fumador.
La Espe, és una manipuladora, de sentiments, de televissió, urbanística, i ara de fumadors i fumadores, apart de comprar vots... .
Em costa, i molt, entendre que una comunitat com la de Madrid tingui aquesta presidenta, per una vegada que trien una dona..., ho és no?.

I Olé! -2-

2 perquè no se per quin motiu m'ha desaparagut l'ú que he escrit aquest matí. Meigas?

Ahir vaig anar de ball a la Quadra de Calella, bon pernilet i molt bon humor amb les amigues.
Va ser una nit molt divertida, en aquest lloc encara és poden ballar lents, si trobes o portes parella, és clar. Algun txa txa txa, pasdobles etc...
Sense cap dubte és un lloc pachanguero, però tot sopant i escoltant música pots mantenir una conversa sense cridar.
Ahir, jo, que ballo poques vegades, vaig decidir sortir a la pista amb dues de les quatre amigues que anavem, cop de cul cap aqui, cop de cul cap allà, en un moment donat, un paio és va arrambar a la meva amiga Encarna, ja son ganes, ella te una mirada matadora!. Per allunyar l'home la vaig abraçar i varem començar a ballar... ell va fugir tot esverat dient... donde me he metido!, va pensar que erem lesbis..., cosa que vaig negar a la Encarna al moment, no hem veig canviant de gustos a la meva edat... a més, ella sap i molt com m'agraden els homes :).
La orquestra, bueno... tres paios que tocaven.... no va estar malament, el de la trompeta.. tenía un "sotet de l'hermosura" molt maco... per no parlar del seu somriure.... va ser lo millor de la nit!, però va... seré bona i discreta.
En fí, ho vaig passar de conya, ni que tot plegat fos quasi com aquest vídeo!.

Respiremos....

Después de la tempestad, viene la calma... y viene esa visión más fría del tema que te ha mantenido un poco aislada y triste.

Miras las cosas con cierta perspectiva y descubres que todo sigue aqui, que los amigos y amigas han estado, como no, a la altura.

No voy a quejarme, he recibido el apoyo y he dado ánimos a la persona querida. Nunca he podido evitar que el dolor de las personas de mi sangre, nacidas de mi, sea más fuerte que el dolor que me ha provocado la vida a mi, que no ha sido poco. (Conste que hablo de corazón).

Asi que hoy, que me he levantado algo más tarde, Martí està de campamento y voy más relajada, he entrado en mi página de Flickr y he descubierto esta magnífica foto de un amigo y compañero, Quico Melero, he visto un nuevo amanecer y he pensado que tanta tristeza debe, sencillamente, desaparecer, el tiempo lo pone todo en su lugar y pondrá, cómo no, a esa persona que ha dañado a mi ser querido, en el suyo.

Asi, que pasando página, hoy me voy de cena con mis amigas a la Cuadra de Calella, jamoncito, buena conversación y algun bailoteo me dejaran, de nuevo..... divina!.

(Hoy este post lo dedico a Ángeles y Rafael, los cuales están aprendiendo catalán para poder seguirme).

Alguns dies son així...

De vegades sentim una impotència absoluta davant fets que ens afecten i no podem fer.hi rés, però rés de rés.

I voldríem poder donar una mà, una empenta, un consell, però no podem. Algunes vegades quedar-se callat costa i molt, però és el millor. Sols queda el recurs d'una abraçada, d'un petò donat a temps, d'unes llàgrimes que és bo que surtin i no parar-les, de vegades, em sento inútil malgrat haver fet tot el possible. Encara que sapiguem que és el millor, dol.

Avui és un mal dia, dia negre, serà un dia per oblidar i amagar certes fotos que fan mal, tranquiletes i tot a la meva llibreria, avui les poso de cap per avall, no se on han quedat tants sentiments, tanta il.lusió, no ho se i no se si val la pena aquest dolor que avui em manté decaiguda, sense ganes ni esma, però un cop més he de ser forta, he d'empenyer i donar suport, apart de petons i abraçades, poca cosa més puc fer... apart de dedicar aquestes lletres a una persona que estimo molt.

Un mal dia.... sí...

Unes paraules....

(Tomeu Penya)

Son unes paraules

que surten de dins del cor

que tenim especialment guardades

ben vacíades com un tressor.

Amb un to de veu que

només surt de tant en quant

per expressar tot lo que sentim

i esplaiar-nos.

Aquestes paraules són: t'estim.

La primera vegada...

Sempre és especial, és tracti del tema que és tracti, la primera és diferent. Ni què fos un desastre, com per exemple el primer sexe o la primera recepte de cuina, la recordem sempre.

Avui, dia 7 de novembre, fà 27 anys que em vaig estrenar com a mare, aquest noiet de la dreta de la foto. Un gran dia, si no fos perquè llavors les cesàreas t'adormien tota i no podies veure la criatura fins casi 12 hores després.

Tenia 18 anys, i és, diria, una de les millors coses que m'han passat a la vida, jo sempre he volgut ser mare i crec que m'ha sortit millor que lo de ser esposa....

Tota una feminista com jo dient això.... doncs sí, jo soc una mare convençuda, una dona que si no hagués pogut tenir fills, de ben segur, els hauria adoptat, potser més dels 4 que ja tinc, son el tope de cesàreas que el meu cos ha permés. Fins i tot si no m'hagués casat mai, això que de moment ja ho he fet dos cops... doncs n'hauria adoptat.

Ara, he mirat una foto de llavors, i a la vegada miro la meva filla que te 23 anys, era tan joveneta...., no veig la meva nena en aquest tràngol. I això que jo amb 21 ja en tenia 3 de fills!.

Després va venir el petit, sols te 9 anys i és evident que em sento "gran" per aquest gran homenet, el vaig tenir ja amb 35 anys i ni que moltes dones és l'edat que comencen, he tingut molta sort de l'ajut que m'han donat els fills grans.

Mai podré entendre les persones que no volen fills, ho respecto, com casi tot, però mai canviaria l'instant de coneixer un fill, el primer reconeixement, la primera mirada i el primer tacte, per cap altre situació, és un moment únic, ara mateix ho escric i m'emociono, no ho puc evitar, ni vull vaja.

Després va venir el segon, que aquest divendres en fà 25, i després la única nena, però tinc viu, com si fos fà dos dies, la primera vegada.....

I ara... doncs a esperar que algú s'animi i em faci iaia, estaré, com no, encantada.

Ja ho tenim!

Doncs sí, se que avui casi tot.hom en parla, és la notícia del dia, ja tenim Tripartit, Catalunya d'esquerres i progressista!.

Sols vull deixar contància i el dessig que tot funcioni, amb en Saura, ja se, almenys hi compto, que de problemes no en donarà, és un home sensat i sense afany de protagonismes absurds.

Però en Carod... aiiii..... en Carod...., crec que ERC te persones més dialogants i sensates que aquesta.

Veurem què passa i que els problemes passats en el darrer tripartit, els hagin ensenyat alguna cosa.

Avui fà un dia esplèndid, i també és un dia esplèndid..... per en Mas no ho crec!. :), (mira que soc dolenta eehhh).

El qüestionari de la Gemma..

La Gemma, dona activa i decidida, em fà arribar un quüestionari "diferent", he de respondre amb fragments de les lletres de cançons d'un autor/a, si ho he entés bé.

M'ha costat decidir, però m'he decantat per Joaquin Sabina, alias el descarado, diguin el què diguin és un cantautor magnífic.

Som.hi....

1. ¿Eres hombre o mujer?: Yo quiero ser una chica Almodovar, como la Maura, como Victória Abril....

2. Descríbete (ay, dios): Hembra y señora que cada hora cambia de piel, golfa y decente, dulce serpiente de cascabel, flor de alquitrán, lluvia que llueve, besos con sal...

3. ¿Qué sienten las personas acerca de tí?: Lo tengo en un cajón, donde guardo el corazón....

4. ¿Cómo describirías tu anterior relación sentimental?: Lo nuestro duró lo que duran dos peces de hielo en un güisqui on the rocks....

5. Describe tu actual relación con tu novio: Este contigo, este sin ti tan amargo, este reloj de arena del arenal, esta huelga de besos, este letargo...
6. ¿Dónde quisieras estar ahora?: P'al sur...

7. ¿Cómo eres respecto al amor?: y a media noche encargo un buen champán francés y cena con velitas para dos...

8. ¿Cómo es tu vida?: Así crecí volando y volé tan deprisa que hasta mi propia sombra de vista me perdió...

9. ¿Qué pedirías si tuvieras un solo deseo?: Yo no quiero juntar para mañana, no me pidas llegar a fin de mes; yo no quiero comerme una manzana dos veces por semana sin ganas de comer...

10. Escribe una cita o frase sabia: porque el amor cuando no muere mata, porque amores que matan nunca mueren....

11. Ahora despídete: Y al final nunca sé como empezar a decirte a gritos que necesito más que respirar, que necesito escapar...

I ara li passo el "paquet" a Javier Naya, a Imagina.ción i a la Miskah, a veure qui respon.

Les caixes i les normes....

Em posa dels nervis els abussos què cometen, estafes casi, les entitats d'estalvi i encara més tenint en compte que no els hi dono cap, però cap feina.

Si vull cobrar un taló en efectiu a finestreta de Caixa de Pensions, em cobren 1€ si no hi tinc compte. M'acaben de cobrar 1,16€ de correu, em duen la carta en mà?, doncs no, triga setmanes una carta i val això?. Després em cobren 0,80 cmts d'€ de manteniment de llibreta i això que totes les gestions les faig al Caixer i els traspassos per internet, soc una clienta que no dona ni mica de feina i no paro de pagar....

Per un altre costat, cada oficina fa la norma a la seva menera, avui he anat a fer un ingrés en efectiu a un caixer automàtic, com no funcionaba he entrat a la sucursal i dono els diners i la tarja a la noia de caixa, em demana el dni, li he preguntat que per quin motiu un ingrés en efectiu i amb tarja m'ho demana i m'ha respost que per "apuntar" el número.... la veritat sols ha comprovat si jo era jo, no s'ha apuntat rés i jo mig empipada li he dit... per aixó m'estimo més els caixers automàtics, no pregunten tonteries!.

A la sortida m'he mirat al mirall a veure si avui, especialment feia cara de delincuent o algo similar..... però no... tinc la cara de sempre!. Eppsss i no em puc queixar, m'han donat 5cmts d'€ d'interessos!!.

No queda tot aqui, ahir la meva companyia va anar a cobrar un taló a Caixa de Catalunya, doncs no van i li diuen, en plena era d'internet, que si no va a l'oficina del taló li cobren 1,75€ de comissió?, vaig quedar flipada del tot!. Sols per consultar a l'ordinador cobren aquests diners?, això és una vergonya!.

Sort que en arribar a casa, ara fà una estoneta, vinc del metge, llegeixo al diari que els bombers de BCN ha fet també un calendari.... almenys la vista m'ha relaxat l'esperit....

L'habitació del pànic...

Ahir, com es correspon a la meva tasca al PSC de Mataró els dies d'eleccions, vaig estar a la seu des de les 7 del matí fins les 11 del vespre. Vaig sortir el temps justet d'anar a votar i tornar tot seguit en cotxe, ni 20 minuts vaig estar fora.

Al despatx atenc el telefòn, dono suport als interventors i interventores, també als apoderats i apoderades. Estic distreta, després el dinar dels mateixos i atendre els dubtes habitauls. Faig la web, llegeixo el diari, parlo amb la gent que ens visita, fem broma i relaxem, el dia serà llarc.

Tot això i totes aquestes hores al meu despatx, i com podeu imaginar, malgrat que no m'aburreixo gens, a mida que passen les hores, l'habitació, amb vistes precioses i molta llum, és va encongint, i quan ja son les 7 de la tarda, no puc evitar estar nerviosa.

Ara, que ja sabem els resultats, que algú ha d'admetre que les coses no s'han fet bé, segueixo sociata, potser més que mai, les derrotes al llarc dels anys m'ha enfortit sempre.

No donem sols la "culpa" a les abstencions, si les persones no voten és perquè no s'ha arribat prou a ells i és evident que l'abstenció ens ha perjudicat i molt.

Ara cal reflexionar, cal valorar i cal, sobretor, canviar conceptes i potser algún ideòleg..., ni que molt em temo que això no passarà.

Ara, em pregunto, aquesta "vena" meva preguntona....

Algú em consulatrà, com a militant, amb qui pactem?, jo vull el tripartit, és evident, un Govern d'esquerres i progrés, la paraula aquesta tan famosa aquests dies..... sociovergència...., em dona, sencillament, ganes de vomitar, sento ser tan expresiva...

Se que quan votes una candidatura, dones suport als elegits i elegides per decidir, però cony, els i les militants hem de tenir paraula i vot, potser si s'acosten a les bases aquests "popes" veuràn on s'han equivocat.

Avui, aquesta sociata enèrgica i decidida està tristona, està cansada, però demà, em torno a possar les piles i endavant, amb la força de sempre!.