Vitoria - Gasteiz i fi de vacances.

Una altra joia que tenia pendent de visitar no em va decebre gens.

És una ciutat petita, acollidora i bastant tranquil·la. Almenys tot el centre que és el que vaig visitar.

Caminar pels seus carrers a 18 graus després d'uns dies a 35 va ser, com diuen per allà, una gozada!

No vaig poder visitar cap de les dues catedrals, la vella era en obres, la nova, tancada.

Té edificis molt destacats, carrers nets, de vianants, estrets i moderns, ni que conserva l'encant antic en la majoria.

La Plaça Major, La de la Virgen Blanca, la Bajada Santa Anna que jo vaig fer pujant les escales, obviant les mecàniques, cosa que va fer que una dona, des d'un balcó, em preguntés si no havia vist la mecànica...

Una de les coses que volia veure era el museu ARTIUM, d'art modern, va valer la pena, vaig gaudir, participar d'una mena de gimcana, a part de com no hi ha la massificació del Guggenheim gaudeixes, i molt, de la visita. L'amabilitat de les noies que hi treballen, molt destacable, i deixen fer fotos!

Aquesta magnifica llum, quan obres la porta i corre aire, fa música, dringant els vidres, preciosa.

El Guernika "arrugao", brutal.

Ho vaig passar molt bé, pagava un deute pendent amb mi mateixa i va sortir, ben rodó! A més al País Vasc hi ha un transport amb bus molt efectiu, arribes ràpid i còmode.

Un cop a Mataró, vaig celebrar el meu aniversari, 55 anys!, sempre acabo les vacances un any més vella... o era bella? :)

Sopar amb la família, i la resta de dies caminar, mirar, veure, alguns cafès pendents i va quedar estroncat el "mojitos day" doncs em vaig trencar el dit petit del peu esquerre. Encara estic en recuperació... avorrida a casa les hores que no sóc a la feina, sense poder caminar, sortir... sort que la gent que m'estima ha estat pendent de mi i m'han animat, i ajudat amb moltes coses.

Vaig tornar a la feina, ranca i tot, i aquí segueixo, sense poder fer exercici, ni que no ho digueu... m'escapo amb bus al port per gaudir del capvespre....

He tingut un molt bon estiu, molt! Estic molt feliç.

Preparem el proper? 

Gernika - Lumo, emocions a flor de pell...

Aquesta és una de les ciutats que tenia pendents. Malgrat que he anat sovint a Bilbao, hi ha tants llocs bonics per veure que les havia deixat aparcades.

Amb Gernika-Lumo el deute era emocional, reivindicatiu, potser de manera insconscient he esperat a fer el viatge sola.

Em vaig emocionar, no sols en veure l'arbre, mort, el verdader, sols en començar a caminar per la part antiga ja era una cosa especial, d'aquelles que per més que escrigui, no puc transmetre. El silènci imperant per part de les visites crec que ho deia tot.

L'arbre de Gernika, l'autèntic i el nou, el sostre de la Casa de Juntas, una pila amb aigua beneïda... entenc que la feien servir abans de prendre decisions.... els escons, el Parc de Los Pueblos de Europa, amb una obra magnífica de Chillida, entre d'altres, un parc per cert preciós, el conjunt de la ciutat val ja una visita.

El Parc en sí, és una illa de calma i tranquil·litat. Cert que jo abans de les 10 del matí ja hi era, però va servir per a un recolliment personal molt maco.

Carta íntima per una amiga, molt íntima...

Estimada,

fa prou temps que ens coneixem perquè et pugui parlar amb aquesta franquesa, amb aquesta claredat, una mica esfereïdora, però des de l'afecte que t'he de tenir, que et tinc, després de tants anys... tants...

Vas trigar a decidir-te, començar de nou, quan feia tants anys que estaves sola, sola i tranquil·la, relaxada, amb una vida plena. 

Però... la cuca aquesta que de vegades ens empaita et va fer pensar... i si fos possible?, la mateixa que va il·luminar la teva mirada de nou, va treure aquell somriure tan ampli, que feia anys no lluïes, estaves, del tot, encantadora.

Vares consultar, no sols amb el teu coixí, amb les persones que més t'estimen i totes, totes, et van dir el mateix, prova dona! Jo també ho vaig fer.

No ha resultat com esperaves, en els moments durs, sovint passen coses, no hi ha estat, senzillament no s'hi ha implicat, com si no anés amb ell.

Ja hi havien coses complicades, però tu, quan t'impliques, quan comences alguna cosa, t'hi entregues al cent per cent, sense mitges tintes. Per tant vares decidir tirar endavant, tots i totes tenim les nostres coses i ell no havia de ser diferent.

Heu tingut alguns moments molt bons, d'humor, somriures, complicitats, converses, un xic de passió, petons... 

Però és clar, en les situacions bones és senzill ser-hi.

Ja portes uns dies de decepció, potser ho veies a venir, ni que no esperaves que fos tan evident, tan colpidor, tant sorprenent i més quan tot-hom pregunta si t'ha vingut a veure, com és que no és amb tu, com és que les seves abraçades no han estat les primeres...

Has respost, sempre, amb un somriure, però ja no fas servir la màxima d' "ell és així" en algunes situacions sona, del tot, patètic.

Com diuen els castellans: pusiste toda la carne en el asador.

No passa res, de veritat, la vida segueix, la teva gent també, i remuntaràs, sempre ho has fet. No hi ha ferits de guerra, una mica la moral, però per això, estàs ben envoltada, ho vas provar, et vas il·lusionar i això, ja val la pena.

Avui he llegit aquest escrit que has de rellegir més d'una vegada, creu que diu moltes veritats i et servirà per mirar endavant.

T'estimo, va costar temps, però t'estimo amiga. Tornarem a caminar, a gaudir, a sentir, a prendre, a riure, a pensar... i si fos possible?

Llegeix i deixa de buscar on no hi ha. Quan ho acceptis, podràs seguir endavant. 

Recorda, no ets la seva mare. No cal que li vagis al darrera.

Carta para la mujer que no quiere aceptar que él no la quiere

I posats a llegir i per acabar:

Se podía vivir entre las ausencias. Porque nunca nada es para tanto. Y el miedo a la ausencia muchas veces es más terrible y más paralizante que la ausencia en si. (Del llibre El desorden que dejas de Carlos Montero)

Cercant la passió...

Allà estava, asseguda en un cafè, donant voltes al cap, una de les pitjors coses que li podien passar, rumiar…

On havia quedat?, per quin motiu havia estat tan breu?, li calia passió, li calia complicitat, volia arribar a casa i sense deixar la bossa de mà, ser envestida, abraçada, tocada, besada…Era passional, cert, però ho havia estat sempre!

No li valen excuses, que si l’edat, que si el temps, que si l’estrès…La passió s’ha de cuidar, tant com l’amor.

Per algunes coses sempre hi ha temps i si no es troba, alguna cosa falla. I si a sobre, ell no en vol parlar, poc remei pot trobar.

En mig d’aquestes cabòries s’adona que algú l’observa, se sent mirada. En aixecar el cap el veu a ell, amb un mig somriure als llavis, s’acosta de pressa, li dóna dos grans petons i una forta abraçada, potser més estreta del que es considera “correcte”, però ella està ben satisfeta.

Seu al seu costat i després de les preguntes de cortesia li comenta que fa cinc minuts l’observa i que per quin motiu la veu trista.

Ella es posa vermella, com no!, no respon, algunes coses no s’expliquen.

Li venen al cap les nits, tardes, matins, de bogeria compartida amb aquest xicot, tantes que s’emociona recordant, fins al punt d’oblidar per quin motiu ho va tallar.

Uns instants de conversa, uns somriures, unes carícies compartides i ja hi som. El passeig marítim és testimoni de l’huracà que desperta el retrobament, les ombres del capvespre son testimonis del foc i la calor dins del cotxe. Fa tant que no sentia aquesta bogeria!

Ara, cal decidir quin camí pren, mai ha enganyat cap parella, però no se sent culpable, gens ni mica. El problema és que sent, ha tornat a sentir i gaudir i no ho vol deixar escapar.

Pren decisions o senzillament gaudeix en silenci?, ja té feina a rumiar de nou, ni que te clar que vol… gaudir!

(Tantes hores de sofà amb el peu enlaire m’han despertat la imaginació, i aquesta poesia, també! Que jo també vaig escriure sobre llençols , i més d'una vegada...)

Ballant entre llençols

Aquesta nit no he fet el llit.
Vull continuar ballant entre llençols,
abraçant la teva figura com si fos
l’esperança d’una nova cura.

La teva aroma m’embriaga els sentits,
i la música em pessiga els caps dels dits.

Els meus llavis acaronen els teus,
de tal manera que la suavitat impera.

La tendresa de la teva mirada
em penetra de forma airada.

No vull que el somni desaparegui,
sense haver arribat a un lloc,
on la llibertat i la natura et portin
un bocí d’amor, entre branques
i escultures, com senzilles criatures.

Josep Garriga

(la imatge un quadre de Fernado Botero, ja sabeu, l'adoro)

Museus, per perdre el senderi....

Fer sola aquesta escapada a Bilbao, aquest any, ha tingut una cosa bona, bé, més d'una, però la principal ha estat que he fet sobre la marxa i per tant, he decidit veure exposicions, tantes com em van semblar que m'agradarien, sense haver de "negociar", i he encertat l'elecció, ja us ho ben asseguro.

A Bilbao, com no!, el Guggenheim, principalment, ho reconec, per veure l'obra de Andy Warhol, Ombres, no em va decebre gens ni mica!, quines tonalitats, quina immensitat... vaig poder gaudir d'una molt bona estona. 102 teles formen aquest mar de colors.

També em cridava "Les cel·les" de Louise Bourgeois, una mica angoixant, per mi és clar.

La resta gens malament, reconec que ha estat una visita que em va omplir molt, sense entendre gens d'art, gens ni mica, se què m'agrada i què no. L'edifici en sí, per mi, ja val la visita.

Una altra exposició que vaig veure va ser la del museu De Belles Arts de Bilbao, una exposició en concret va cridar la meva atenció, Escultura Hiperrealista, impressionant, del tot! Els gestos, les cares, les postures...

L'obra que més em va impactar és "Arrinconada" de Marc Sijan,  que reflecteix, de manera crua i real, la pobresa, la misèria, l'abandonament...
De les exposicions permanents destaco una de Sorolla i una de Gabriel Ramos, les dues em van agradar molt.
Ni puc, ni he de valorar la qualitat, no estic pas capacitada, sóc aficionada a mirar, veure i sentir les obres, se què sí i què no, però creieu que he disfrutat, i molt, de les visites.

En un altre escrit parlo del museu Artium de Vitòria i de la ciutat, del tot, encantadora.

Massa ràpid!

(El pastís Red Velvet, el va fer el meu fill Carles, espectacular!)

Crec que aquesta serà l'expressió més emprada els pròxims dies, massa ràpid passen les vacances i és que han estat tan plenes, de mil coses, activitats, família, uns dies a Bilbao, dinars, sopars, somriures, néts i neta, fills i filla, joves... Crec que mai havia tingut un estiu tant actiu.

I dilluns, si cap primitiva o arregla, tornar-hi... i com cada any, més vella!

Com he vist llocs tan bonics, i que em costa escollir quines imatges, faré alguns escrits sols per aquestes.

Començo, no cal dir-ho, amb el meu aniversari, abans-d'ahir, envoltada de gent que estimo, va ser una nit molt maca.

Molts regals, unes sabatilles per caminar, colonia, vi i oli artesanals, un cremador de cuina, una amassadora i... un bitllet a Melbourne! 

I Castro Urdiales, que n'he quedat, del tot, enamorada....

(La meva família, fills, filla, joves i en Biel, faltaven dos néts i el meu fill Daniel, però els vaig tenir molt presents)

Sort que vaig rebre ajut per bufar!

En Martí m'esperava a mitja nit, quan vaig tornar de Bilbao, amb un pastisset i decoració :)


Castro Urdiales, espectacular!

Seguiré...