dimecres, 31 d’agost de 2016

Cercant la passió...



Allà estava, asseguda en un cafè, donant voltes al cap, una de les pitjors coses que li podien passar, rumiar…
On havia quedat?, per quin motiu havia estat tan breu?, li calia passió, li calia complicitat, volia arribar a casa i sense deixar la bossa de mà, ser envestida, abraçada, tocada, besada…Era passional, cert, però ho havia estat sempre!
No li valen excuses, que si l’edat, que si el temps, que si l’estrès…La passió s’ha de cuidar, tant com l’amor.
Per algunes coses sempre hi ha temps i si no es troba, alguna cosa falla. I si a sobre, ell no en vol parlar, poc remei pot trobar.
En mig d’aquestes cabòries s’adona que algú l’observa, se sent mirada. En aixecar el cap el veu a ell, amb un mig somriure als llavis, s’acosta de pressa, li dóna dos grans petons i una forta abraçada, potser més estreta del que es considera “correcte”, però ella està ben satisfeta.
Seu al seu costat i després de les preguntes de cortesia li comenta que fa cinc minuts l’observa i que per quin motiu la veu trista.
Ella es posa vermella, com no!, no respon, algunes coses no s’expliquen.
Li venen al cap les nits, tardes, matins, de bogeria compartida amb aquest xicot, tantes que s’emociona recordant, fins al punt d’oblidar per quin motiu ho va tallar.
Uns instants de conversa, uns somriures, unes carícies compartides i ja hi som. El passeig marítim és testimoni de l’huracà que desperta el retrobament, les ombres del capvespre son testimonis del foc i la calor dins del cotxe. Fa tant que no sentia aquesta bogeria!
Ara, cal decidir quin camí pren, mai ha enganyat cap parella, però no se sent culpable, gens ni mica. El problema és que sent, ha tornat a sentir i gaudir i no ho vol deixar escapar.
Pren decisions o senzillament gaudeix en silenci?, ja té feina a rumiar de nou, ni que te clar que vol… gaudir!
(Tantes hores de sofà amb el peu enlaire m’han despertat la imaginació, i aquesta poesia, també! Que jo també vaig escriure sobre llençols , i més d'una vegada...)


Ballant entre llençols

Aquesta nit no he fet el llit.
Vull continuar ballant entre llençols,
abraçant la teva figura com si fos
l’esperança d’una nova cura.

La teva aroma m’embriaga els sentits,
i la música em pessiga els caps dels dits.

Els meus llavis acaronen els teus,
de tal manera que la suavitat impera.

La tendresa de la teva mirada
em penetra de forma airada.

No vull que el somni desaparegui,
sense haver arribat a un lloc,
on la llibertat i la natura et portin
un bocí d’amor, entre branques
i escultures, com senzilles criatures.


(la imatge un quadre de Fernado Botero, ja sabeu, l'adoro)



3 comentaris:

Olga Porta ha dit...

Tots els sentits ploren i riuen amb aquest sencill i magic poema

Gràcies.

Francesc Puigcarbó ha dit...

bon poema d'un poeta que desconeixia, ara ja no, gracies a tu.

joan gasull ha dit...

doncs ara de cap a posar-ho en pràctica, que començant per pensar-hi ja és molt.