dissabte, 3 de setembre de 2016

Carta íntima per una amiga, molt íntima...



Estimada,
fa prou temps que ens coneixem perquè et pugui parlar amb aquesta franquesa, amb aquesta claredat, una mica esfereïdora, però des de l'afecte que t'he de tenir, que et tinc, després de tants anys... tants...
Vas trigar a decidir-te, començar de nou, quan feia tants anys que estaves sola, sola i tranquil·la, relaxada, amb una vida plena. 
Però... la cuca aquesta que de vegades ens empaita et va fer pensar... i si fos possible?, la mateixa que va il·luminar la teva mirada de nou, va treure aquell somriure tan ampli, que feia anys no lluïes, estaves, del tot, encantadora.
Vares consultar, no sols amb el teu coixí, amb les persones que més t'estimen i totes, totes, et van dir el mateix, prova dona! Jo també ho vaig fer.
No ha resultat com esperaves, en els moments durs, sovint passen coses, no hi ha estat, senzillament no s'hi ha implicat, com si no anés amb ell.
Ja hi havien coses complicades, però tu, quan t'impliques, quan comences alguna cosa, t'hi entregues al cent per cent, sense mitges tintes. Per tant vares decidir tirar endavant, tots i totes tenim les nostres coses i ell no havia de ser diferent.
Heu tingut alguns moments molt bons, d'humor, somriures, complicitats, converses, un xic de passió, petons... 
Però és clar, en les situacions bones és senzill ser-hi.
Ja portes uns dies de decepció, potser ho veies a venir, ni que no esperaves que fos tan evident, tan colpidor, tant sorprenent i més quan tot-hom pregunta si t'ha vingut a veure, com és que no és amb tu, com és que les seves abraçades no han estat les primeres...
Has respost, sempre, amb un somriure, però ja no fas servir la màxima d' "ell és així" en algunes situacions sona, del tot, patètic.
Com diuen els castellans: pusiste toda la carne en el asador.
No passa res, de veritat, la vida segueix, la teva gent també, i remuntaràs, sempre ho has fet. No hi ha ferits de guerra, una mica la moral, però per això, estàs ben envoltada, ho vas provar, et vas il·lusionar i això, ja val la pena.
Avui he llegit aquest escrit que has de rellegir més d'una vegada, creu que diu moltes veritats i et servirà per mirar endavant.
T'estimo, va costar temps, però t'estimo amiga. Tornarem a caminar, a gaudir, a sentir, a prendre, a riure, a pensar... i si fos possible?
Llegeix i deixa de buscar on no hi ha. Quan ho acceptis, podràs seguir endavant. 
Recorda, no ets la seva mare. No cal que li vagis al darrera.

Carta para la mujer que no quiere aceptar que él no la quiere

I posats a llegir i per acabar:

Se podía vivir entre las ausencias. Porque nunca nada es para tanto. Y el miedo a la ausencia muchas veces es más terrible y más paralizante que la ausencia en si. (Del llibre El desorden que dejas de Carlos Montero)



2 comentaris:

Separat a Barcelona ha dit...

Caram, quina carta, i quines circumstàncies.
Ànims de part nostra.

Joan P. ( JAPS ) ha dit...

Quanta raó amb aquestes paraules, quin dol que fas sentir... Ànims