Coses que sols em passen a mi....

Preparo un viatge, bé, de fet me l'han preparat els fills i filla, joves i gedre, néts!, estic molt emocionada, res anormal.

M'adono que darrerament tinc problemes amb el DNI, no em van reconèixer a La Caixa, dos cops, i a la Junta Electoral al identificar-me em van dir ben clar, sabem que ets tu per tants anys de venir....

Total, davant el dubte i que vaig a un país que no entendré res de res, decideixo anar a canviar el DNI i el Passaport.

Malgrat dur tot el necessari em diuen que "el cambio físico", sempre en castellà... grrr.... no està contemplat per un canvi avançat de DNI. Quedo tan parada que li demano em miri i miri la foto, són 50 quilos al llarg del procés. La funcionaria, molt amable, consti, MOLT, em diu que ella ja ho veu, però crida la seva cap per consultar.

La cap, també encantadora, em diu que han de demanar permís a Madrid.... ja em perdonareu, vaig haver de fer un esforç per no riure allà mateix.

Gestionen el permís, en 24h em diuen alguna cosa.

Quan em truquen, abans de les 24h, em diuen que "Madrid" ha dicho no. Ni respiro.

Ella mateixa em demana faci un escrit i argumenti per qui motiu vull el canvi. Ja ho he explicat clar, i contundent, els problemes que he tingut, que ha estat un canvi mèdic, no estètic. No m'he tret arrugues, ben al contrari, ni m'he arreglat el nas! No és un antull, és prescripció mèdica!.

Total, a la tercera la vençuda, ahir, després del meu rotllo escrit em tornen a trucar i em diun que hi puc anar dilluns a les 9 del matí, que m'ho fan, pagant, és clar...

Vull destacar, molt, l'actitud positiva, amable i voluntariosa de les dues funcionàries de la comissaria de Mataró així com la dels dos policies que m'han atès i que tampoc entenien el motiu del "no".

Normes caduques, no hi ha cap dubte. El fet diferencial de la meva persona no és prou evident a les imatges que sols separen dos anys?

Creuo els dits per dilluns, que "Madrid" no canvií d'opinió....

Vicis, tal qual…..

Sortint d’un sopar amb amigues, en el que vam fer bromes sobre els nostres, de vicis, vaig rumiar mentre no agafava el son.

Quins són els meus?, són confessables?, jo crec que sí….

Els llibres, sí, sí!, ja ho podeu ben creure, potser no és vici passar pel Fnac, jurar fermament que no en comprarè cap, amagar la visa al fons de la bossa i un cop a dins oblidar les promeses amb qualsevol excusa?. Que si fa temps que vull llegir aquest, que si tinc descompte, que sí… la cosa és que sempre surto, com a mínim, amb dos llibres. Estic per demanar que em prohibeixin l’entrada, com si fos binguera!

Les colònies… ohhhh…. Bones... puc sortir de casa amb espardenyes, sense pentinar, sense cordar les sabates, de fet tot això m’ha passat… però sense anar ben perfumada?, això MAI!!

El cafè. Aquest vici és brutal, diuen que és perjudicial, segur que sí, però a mi els meus tres cafès diaris no me'ls treu ni Déu!. Que el dia que tinc analítiques estic de mala llet des de la tarda anterior pensant que sortiré de casa sense!.

Els petons i abraçades. Oi tu… sóc molt petonera, molt!, m’encanta fer petons, que m’abracin, abraçar, tocar, sentir humanitat al meu voltant. Gaudeixo molt fent petons i a més, sóc tant “meva” que sols li faig a qui em ve de gust. Pocs exclosos, cert.

Als seus llavis… aquests són uns altres petons, que ja no rebo perquè no vull, cert, però el veig, a ell o la seva imatge i no puc deixar de pensar, quins petons dóna el malparit!

Però això… ja és una altra història.

Aquí, la Joana, es va adormir amb un somriure......

La bona mare....

Darrerament, sovint, em pregunto si ho he estat, si ho sóc.

Per res especial, vull dir que no hi ha cap motiu en concret que em provoqui aquesta pregunta, és espontani.

Què cal tenir per ser una bona mare?, bona pregunta...

Crec que cal paciència, quan era més jove no en tenia gaire, ara, crec que tinc la necessària.

Calen moltes abraçades i petons, molts petons, d'això en vag servida, sóc molt petonera.

Cal saber escoltar, no interferir, opinar i aconsellar quan t'ho demanen. Cal respectar els silencis, els seus temps, no retreure, esperar que vulguin i vinguin, et cerquin, et busquin. Han de saber que hi ets, però no al mig, al costat.

Cal deixar que facin, s'equivocaran, cert, però qui ens ensenya?, a mi ningú em va explicar com ser una bona mare, ningú em va dir què calia i què no, tenia clar que volia ser una mare diferent de la meva, molt diferent, amb això, crec que m'he n'he sortit.

He estat cridanera, cert, jo ho se, però he estat també afectuosa i tendre, amb caràcter, però saben ser-hi quan toca.

Crec, això en faig una llei de vida, que sóc una bona sogra, mai m'hi poso, mai malmeto, mai interfereixo. Més aviat tinc queixes que hi vaig poc... i és que per ser bona mare, has de ser bona sogra.

També se que algunes coses, ara, les faria d'una altra manera. Però la vida ens ensenya, no queda una altra.

Ara, que sóc i seré mare per sempre i que els faig menys falta, entreno com a àvia. Estic amb els néts, però els seus pares i mares son ells, jo faig el que toca, i els consenteixo lo just, m'ho passo molt bé amb ells, l'amor cap els néts és gairebé tan gran com els dels fills.

Això són sols reflexions, coses, imagino, de fer-se gran, de mirar enrera i veure si t'has equivocat molt.

Espero, de cor, que sols el just.

I és que estic molt orgullosa d'ells. Alguna cosa bona he fet.

Sense piles, ni recanvi. Clic!

És tal com em sento.

Algunes vegades estàs cansada, ets sents esgotada, tant físicament com psicològicament, però si vas un pas més, fins al límit real, tens la sensació que has de córrer i cridar fins a l’extenuació per tal de treure tot aquest esgotament fora de la teva persona.

Jo he arribat al meu límit, això que el mateix, és ben ampli…

No dormo bé, no menjo bé, no tinc ganes de res, ni de cuinar, no llegeixo (no fer cap d’aquestes dues coses ja indica que estic greu), no tinc ganes de parlar, de fer, absolutament, res!

Seure i silenci, però és clar, aquest comporta que faci anar el cap a mil per hora, no puc desconnectar, no se com fer-ho, i rumia que rumia, el cap a mil.

Estic per buscar un arbre i abraçar-lo ben fort, diuen que dona energia. És tal la poca força que tinc que estic per provar coses noves. Aquest de la imatge estaria bé.

La cosa és que he de desconnectar, com sigui, de tot i de tots, llàstima no tenir prou diners i volar lluny, a un lloc on ningú em conegui, on caminar, caminar, llegir, escriure i sobretot, NO pensar. Però és clar, ni que treballo, molt, estar pagant jo sola la universitat i el transport del petit no dona per molt, la veritat...

Bé, he demanat vacances a la feina, una setmana almenys, penso caminar, molt, si puc gaudir d’algun cafè amb amigues, llegir, petonejar els néts, recuperar la pau interior mirant el mar.

Veurem què puc, o em deixen, complir. Penso apagar el mòbil i no mirar el correu, si no, poca cosa farem.

A algú li sobren unes abraçades reconfortants?, n’estic ben necessitada!

Allò que mai mencionem…..

I és que tenim paraules que són tabú. Potser pel que impliquen, potser per ignorància, potser, tan sols, per complexa i tradició, la cosa és que malgrat que les pensem, poques vegades les mencionem.

Ho podem fer amb amigues, amb persones discretes, fins i tot amb família íntima, però en general, són paraules que considerem que dir-les, ens situen en un grup al qual no volem pertànyer.

Jo, que sóc moltes coses, bones i dolentes, però si alguna no sóc, és tradicional, en el seu més ampli context, poques vegades amago què vull dir i ho acostumo a fer alt i clar, que tothom pensi el que vulgui, però jo sé què vull dir i ho expresso.

Una paraula, que aquests dies he escoltat sovint, referida a la meva persona, és menopausa, sí, poques dones en volen parlar, com si parlar de la mateixa ens fes menys dones….

A causa d'unes molèsties reiterades en diverses parts del meu cos, he anat a visita a 3 metges d’especialitats diferents, ben diferents, ginecòloga, oculista i endocrina i la resposta, per part de les tres doctores ha estat la mateixa, Joana, tens la menopausa.

Bé, direu… i què té d'innovador?, doncs, que mai hagués dit que aquesta “situació” afectés tantes parts del meu cos.

No penseu, són molèsties lleus, punyeteres, a més, em diuen que donat l’estrès laboral d’aquest any doncs s’han accentuat i he de tenir paciència.

A veure, siguem serioses, m’ha d’aturar una paraula?, una qualificació o cicle hormonal?, no pas!, a moltes dones aquesta paraula les estigmatitza, les bloqueja, per sort a mi no.

Estic preparada des dels 35 anys que em van haver de treure la matriu via urgent. Estic preparada pels símptomes, per les conseqüències i en penso parlar, ja ho crec!, que sols és una paraula, no una definició de vida!

Apa noies, dones, senyores, no passa res!. Res tan greu que no ens permeti gaudir de la vida, del sexe, d’entrar i sortir i de fer esport, fins i tot de gaudir d'algun manso...

És, tan sols, una nova etapa.

Eps... que jo estic divina ok? 54 i?.

Refugiats, mites i veritats.

La meva filla Elisabet, sensible a totes les causes d'injustícia social, sensible al patiment de les persones, em demana que parli del tema "refugiats", sirians, tant es!

Fa dies que em volta pel cap fer-ho, no és senzill enfocar-ho, sí ho és sentir el seu patiment, veure les imatges i esgarrifar-se.

No cal dir que és un tema dur, fugen de la guerra, la fam, la violència extrema, les tortures...

I aquí, ho he vist al Facebook i al Twitter, critiquen que els acollim i els ajudin a tirar endavant....

Com pot ningú criticar la solidaritat en la guerra i la desesperació?, com es pot ser tan insensible?. He vist un escrit en concret, posat per una independentista, on fa servir el lema del Albiol, primer els de casa... Incomprensible i indignant!. Com pot defensar dos missatges tan contradictoris?. Explicar mentides, que si els donen 1200€, que si tot pagat, que sí..... Llegiu aquest artícle i veureu el grapat de mentides que s'expliquen.

Tan lluny queda a la memòria la guerra civil?, els espanyols/es, catalans/es i de totes les comunitats, que van fugir i van ser tancats en camps de refugiats, a la sorra de la platja, com tan bé explica Assumpta Montellà a La Maternitat d'Elna, volem això per aquesta pobra gent?, per aquesta canalla que salta damunt les tanques amb punxes, espantats i plorosos...

Cert que aquest govern no cuida suficient les persones que vivim aquí, la sanitat cada cop pitjor, els ajuts minsos i complicats d'aconseguir...

Espanya no és un país solidari, és dels pitjors de la Unió Europea al respecte. I escampar totes aquestes mentides i falsedats fa que la gent s'hi posi en contra. No és plat de bon gust anar a un país on sí, amb sort tindràs un ajut econòmic, però viuràs en un bloc tots ben apilonats, aïllats, i molta gent et mirarà malament, el racisme és una altra de les "perles" que té el nostre país.

És evident que no pot quedar tot en acollir, la integració és vital, la sensibilitat i implicació de la població és imprescindible, la de les autoritats, cal que els hi exigim!.

Però digueu, per uns minuts, us podeu posar a la seva pell i sentir què deuen sentir ells i elles?, sense casa, sense treball, sense vida! Apàtrides totals... Carn de comerç pels mafiosos que els cobren per anar amunt i avall, carregats amb quatre pertinences...

Si no et pots posar a la seva pell, imaginar com ho viuen, no tens sentiments.

(La imatge de El Mundo)

Incivisme a Mataró.

Dic Mataró perquè visc aquí, no busquem tres peus al gat...

M'adono que la meva ciutat cada dia està més bruta, caques de gos per tot arreu, matalassos, trastos varis a peu de contenidor... per més que la brigada ho intenti, acaben de passar i ja tens l'incívic de torn baixant un altre trasto.

Per un altre costat, el tema cotxes. Cada dia, cada dia que i vaig, venint del gimnàs em jugo, literalment, la vida. Hi ha un semàfor a l'avinguda Dr. Ferran amb el carrer Esteve Banet on han de picar un botonet per tal que es posi verd el de creuar, perquè els cotxes no paren! En vermell i passen, fins que no sóc al mig no surt un que no li queda una altre que parar o passar per sobre meu...

Un altre punt negre, negríssim diria, és el pas de vianants davant el pavelló Josep Mora, punt que creuem moltes persones a part de molts joves i  infants que van al camp de bàsquet o de futbol.

Doncs cada matí em jugo la vida, tal com sona, per passar. Els cotxes baixen volant, molt, Carles Padrós i no paren tu, et miren malament si vas i tires pel dret. Els que pugen de plaça Espanya el mateix.

I dic jo.... ningú por fer res amb això?, aquest matí malgrat anar amb el cotxet amb en Biel un paio m'ha dit que vagi amb compte!, jo li he respost, ja ho crec!, el que porta una màquina de matar ets tu!

Doncs m'ha fet una "peineta"!

A sota de casa tinc un bar que és el més baix del món, xinesos que han posat les birres a 1€ cosa que ha cridat tota la púrria a venir fins les tantes a beure. Quan he trucat a la policia local em diuen que la normativa permet que tinguin obert fins les 2 de la nit Com????, en un barri obrer es pot fer aquest merder fins a les 2 de la nit?, l'única cosa que els fan tancar abans de les 12 és la terrassa. Aquesta normativa no cal que us digui que és una merda absoluta! Indefensa em sento, és clar.

Intento ser positiva, de veritat, però si camines, tot el que jo camino cada dia, si mires i observes, ara mateix, tot plegat, fa bastant de fàstic.

I això per no parlar dels que a les 3 del matí van amb la música a tota píndola al cotxe....

Lo dit, acabaré vivint dalt d'un pi al mig de la muntanya. I mira que m'agrada la meva ciutat...

Uno de los nuestros....

En cualquier empresa lo podemos ver, percibir, sentir, intuir.

El peligro se cierne siempre sobre los más débiles, el ultimo engranaje, el ultimo "mono/a", siempre es el culpable.

Del problema que sea, ningún ejecutivo asume que sea suyo, siempre es del siguiente en la linea de mando, y este va bajando, y bajando hasta llegar al aprendiz, al final de la cadena, el o la que ya no puede culpar a nadie.

En todas las empresas, grandes o pequeñas, tanto da, los culpables son siempre, los trabajadores y trabajadoras.

Y da lo mismo que todo el consejo de dirección tenga claro quien es el incompetente, la frase, siempre es la misma, es uno de los nuestros.

Y mientras, da lo mismo que esos trabajadores y trabajadoras den sus vidas, su tiempo, su salud, por esa empresa, por ese trabajo que necesita para comer, para mantener a su familia, si uno de ellos te culpa de cualquier cosa, estás bien jodido.

Y mientras ellos se van a Ibiza a fardar, los del #notengonivel se van de camping, eso con suerte, han trabajado el doble de horas,  se han partido la espalda y los nervios, pero claro.... no son "uno de ellos".

Y los #notengonivel ven peligrar sus vidas, sus familias, mientras ellos siguen ahí, tranquilos, fardando de vacaciones y pregonando, a voz de pito, la culpa es de los trabajadores/as, los hemos acostumbrado mal, demasiados derechos y libertades!.

Esto pasa en muchos sitios, en muchas empresas y solo queda callar y esperar que ese dedo acusador, hoy, no te apunte.

No perdamos la esperanza, sabemos que ellos lo saben, los incompetentes, muchas veces, llegan, pero son y serán incompetentes.

Eso si, no esperéis que rompan la cadena, entre ellos se protegen.

Llegará un día, que el trabajo vencerá, ni que no se cuando...

(Hoy me permito escribir en una lengua que no es la mía para llegar a una persona especial que necesita ánimos, va por ti, ya lo sabes....)

69, políticament correcte?

Estava obsessionat, ho sabia.

El càrrec de diputat demanava un esforç i ell estava preparat.

Havia d’aconseguir 69 vots i sabia que aquest era el seu número.

Va començar per la presidenta, i va anar baixant fins a la portera.

Tenia 69 vots i a la llengua el gust de les 69 senyores que visità en un dia.

Un vot és un vot! Ho pensa repetir.

Ja era diputat!

(Darrera aportació al concurs 69 de Garbí, amb aquest m'ho he passat teta...)

Doble 69...

Xat, conversa, somriures, picardies, dies. Quedem?, ensurt!

D’acord, sí, quedem! Però has de saber que farem un doble 69. Doble?, ve algú més?, no, jo solet!

Excitació.

Quan apareix, ensurt! És un avi! Té 69.

No el vols decebre, anem va, fem-ho. Amb el llum apagat.

Estirats, sents un clec, llavors comença el 69. S’ha tret les dents!, el millor 69 de la teva vida.

Doble, ben cert!

Tornem-hi.

(Aportació nº2 al Concurs 69, organitzat per Garbí)

Demà ho fem...

Trucada,  demà vinc pel 69. Vermella, qui era?, però noi, es va excitar, un desconegut volia el 69 amb ella i ella, va acceptar.

La cita a les 7, matiner, va pensar.

Ella va decidir que seria atrevida, el va esperar nua, del tot. Arrepenjada a la taula del despatx.

Ell entra,  mira, i tartamudeja quan li diu: vinc a arreglar la impressora, dona l’error 69.

Plaf!

Desmai…

(Aportació que he fet a "Concurs 69" que ha organitzat en Garbí, expert en relats curts :), si us animeu... )

(La imatge d'aquí)

Un any en campanya....

Seguit, esgota a la més pintada!

Gener ja era campanya, les municipals comencen més de 6 mesos abans. "Acabar" al juliol amb nomenaments, electes etc... fer vacances i entrar al 150% doncs ara venen les autonòmiques el "El messies" ha convocat per la seva glòria i divinitat.

Per acabar el panorama en Rajoy, ufffffff!!!!!,  comenta que si el 20 de desembre,  que si tot va com cal seré a Dubai, generals...

No hi cos, ni ànims, ni paciència, ni economia, que suporti aquest any. S'han tornat bojos del tot.

Total, ara, més que mai, aquest any vull dir, em cal relax, em calen caps de setmana "fora" per saber que no cauré en la temptació d'anar al despatx doncs no acabo mai, MAI!, la feina...

Aquest cap de setmana ha estat molt especial, en Dídac, el meu nét gran, ha vingut de Sant Cugat per anar al cinema amb la iaia, jo, i s'hi van afegir la meva jove "petita" Ester i en Martí, cosa que ho va convertir en una nit molt especial. Vam dormir, anar a esmorzar a Ca la Núria, i anar amb tren a Barcelona i ferrocarrils a Sant Cugat, per ell, amb els seus 6 anys, tota una aventura!.

Passar el dissabte amb el fill gran i la seva família a Sant Cugat, que hi viuen, i a la tarda que en Dídac vulgui venir a visitar el nou museu Cal Gerrer, Fundació Cabanes, ja va ser estupend.

Un museu, reconstruït d'una casa gairebé derruïda, amb els detalls de la vida de la família Cabanas, artistes, pintors i poetes... Conté la colecció més gran de records originals de la Marilin, curiós també.

Jo el vaig trobar original, bé val una visita. Les vistes sobre Sant Cugat i sobre el Monestir, des de el mirador del museu, som impresionants. Per en Dídac crec que ha estat el seu primer museu.

Tarda agradable que va culminar amb un bon gelat i bona conversa, que ja és un homenet...

I són aquestes coses que fan gran una família, que em fan feliç i em fan oblidar, per unes hores, que aquest és un dels anys més durs, laboralment, que jo recordo, en tots els aspectes. 

I seguim en campanya.... si... ja ho crec. Imposible fer una foto del monestir sense que sortís l'Estelada.

54 i pujant!

Com gaire bé cada any acabo vacances i faig anys. Tot a una!

Aquest any, amb unes vacances molt sentides i viscudes, estava molt esgotada, les he gaudit tant com he pogut. Almenys, estic ben segura que no podien haver estat millors. He fet un munt de soparets, he estat a Bilbao 6 dies, he tornat a San Juan, he visitat Zarautz, Sant Sebastiàn i he dinat al Arguiñano, he llegit un munt, he tingut i donat companyia,

En Martí m'ha pintat l'habitació, està tan gran... i hem acabat uns canvis iniciats fa temps.

 Gelat tradicional de Santes amb en Martí.

 San Juan de Gatztegulatxe, el cel a un pam....

Platja de Bakio.

Platja de Zarautz.

He tastat delicatessen, he caminat, molts i molts quilòmetres, molts.... i fins i tot estic un xic morena!

La carta del Arguiñano, sublime! 

A Bilbao vaig anar amb el meu germà Mingo i la Rosa, la seva dona, cunyada i amiga, per primera vegada, sense en Martí.

El sopar d'aniversari.

 En Daniel i l'Albert hi van ser "virtuals".

El meu aniversari l'acostumem a celebrar tot fent un sopar amb fills i filla, joves i néts, el meu gendre encara no ha estat possible que hi sigui.

Aquest any m'han fet un regal d'aquells que em van deixar, per difícil que sembli... sense paraules!.

Tot sopant va trucar en Daniel, que aquest any no hi ha pogut ser i entre tots i totes em varen regalar un viatge a Dubai!!, per poder gaudir uns dies del meu fill que ara hi viu.

No cal dir que ha estat la gota que ha acabant fent que el meu estiu sigui, del tot, immillorable!.

La tornada ha estat dura, seguim en campanya, però el meu somriure, a dia d'avui, encara llueix als meus llavis.