dimecres, 15 de gener del 2014

Carta abierta a Alberto Ruíz Gallardón.


Me niego, una vez más, a empezar esta carta con cualquier “título” afectivo, ni siquiera, educado.
Ministro,
Tiempos pasados era usted, por poner un calificativo, la “cara amable” de su partido, el pp.
Más de uno y de una pensamos, con su nombramiento, que sería el moderado, el que suavizaba un poco la victória de su partido.
Menuda decepción!
Ha resultado ser, no solo intransigente, radical, machista y carente de diálogo. Y yo pensaba que lo de las tasas judiciales era lo peor de su mandato!
Yo le daría otro calificativo, está usted obsesionado en restringir el derecho de las mujeres a su propio cuerpo, a decidir cuando, como y con quién ser madres y esto, esto no se lo concedo!
Ha costado tantos años, tantas luchas, tantas manifestaciones y excomulgaciones, tantos disgustos que podamos decidir, que ahora, nosotras, las mujeres, no le podemos, no debemos y no vamos a permitir que esto suceda.
Nos quiere obligar a volver a los abortos clandestinos, a escondidas, y las señoras de su entorno, las que tienen dinero, sin problema a Londres, como antaño, un fin de semana disfrazado de compras y ya está!, problema resuelto.
No se puede ser más carca, más anti feminista, más retrógrado, más conservador, más insensible…. sigo?.
Ha resultado usted uno de los peores ministros de la história en cuanto a libertades se refiere. A usted sólo le preocupa si la infanta va a caminar hasta el despacho de un juez valiente que la imputa.
Eso sí, estoy segura que la Iglesia Española reza cada día por usted, para que les dure muchos años, yo, atea convencida, apelo a los ciudadanos y ciudadanas de este país para que no les voten nunca más.
Que peor no se puede ir!
Mi cuerpo es mío, y el derecho fundamental de las mujeres debe ser respetado, ahora y siempre.
Dimita Gallardón! Es usted un resto de la derechona más rancia de este país. Me avergüenza, profundamente que pueda representar al mismo.
Me puede decir con cuantas asociaciones de mujeres se ha reunido usted para pactar esa ley?, yo se lo diré, con ninguna!!
Espero que no sólo las mujeres nos movilicemos contra esta cacicada suya, espero que los hombres de progreso, los hombres conscientes y con más dedos de frente que usted, se movilicen con nosotras.
La decisión es nuestra, saque su maldita política de mis ovarios!

(Bon vent i barca nova "senyor)

diumenge, 12 de gener del 2014

Lectures, plaer, lectures, gaudir....


El 2013 ha estat un bon any en la meva vida de lectora activa.
Un any on gaire bé tots els llibres que vaig escollir, varen ser encertats, varen fer el que demano a les meves lectures, distreure, entretenir i perquè no?, gaudir amb les mateixes.
Potser no ha estat dels anys que he llegit més, ara em distrec amb altres coses, fins i tot, contemplant tot el que m'envolta, que no és poc!
Us deixo una relació i si voleu que us deixi algun dels llibres, doncs sols ho heu de demanar!
Poso els títols en la llengua que tinc el llibre.

50 ombres d'en Grey de E.L. James
La bíblia de barro de Julia Navarro
Mar de foc de Chufo Llorens
Llamaradas de Nora Roberts
50 ombres més fosques de E.L. James
El sacrifici a Moloc de Àsa Larsson
L'aire que respires de Care Santos
50 ombres alliberades de E.L. James
Voldria que fossis tu de Lorenza Bernardi
La tabla esmeralda de Carla Montero
Intemperie de Jesús Carrasco
La chica que amaba a Tom Gordon de Stephen King
Los Cordina de Nora Roberts
Misión olvido de María Dueñas
Los vigilantes del faro de Camila Läckberg
La reina descalza de Ildefonso Falcones
Victus de Albert Sánchez Piñol
Inferno de Dan Brown
La senda oscura de Àsa Larsson
Con la noria por testigo de Trini Fuentes
Reír al viento de Sandra Berneda
El noi sense color i els seus anys de peregrinatge de Haruki Murakami

He viscut intrigues, amors, assassinats, història, sexe... tot sense sortir de casa.
He gaudit, ho reconec, molt, amb la majoria d'aquests llibres ni que reconec que m'ha decebut, bastant, Victus, potser havia llegit tanta crítica positiva que no li vaig trobar el que jo esperava.
Ha començat un nou any, amb noves aventures. Un nou any on intentaré, amb més força que el 2013, acostumar-me al llibre digital, de moment vaig perdent la batalla.
I és que el plaer de tocar i sentir el paper als meus dits....


La meva biblioteca espera impacient que l'endreci, ho faré. I al costat del meu llit esperen, també impacients, els propers llibres...





diumenge, 5 de gener del 2014

I per on començar?

Acabo de viure, tot just va acabar ahir, el millor viatge de la meva vida. Sense comparació possible, sense mitges tintes, ha estat un somni.
Ja fa un temps vaig parlar de tres grans projectes pel 2013. El primer va ser una intervenció que esperava fa ja 9 anys i que m'ha permès baixar, de moment, 25 quilos. La salut davant de tot.
El segon era, ha estat, visitar el meu fill Daniel que viu, fa gaire bé 3 anys, a Melbourne i el darrer, ja pel 2014 era tornar a ser àvia. El que va passar és que el meu nét tenia pressa per conèixer les seves mares i va néixer el dia de Nadal, 25 de desembre, metre la seva àvia era fora.
Els tres projectes han estat un èxit. Diguem que estic més contenta que un xínxoll.
El viatge.... és del que us vull parlar, gaire bé em falten paraules, el podria posar sols en imatges, he conegut, i ho dic des del cor i el que he vist i viscut, ha estat el paradís.
No cal dir que en 14 dies complets allà, més gaire bé 3 de viatge, he vist una part petita d'aquest immens país, ni que el meu fill ha fet una tria de visites perfecte i hem vist coses impressionants.
Hem caminat Melbourne hores i hores, una ciutat neta, endreçada, plana, amb un servei de tramvia ideal, amb una gent educada i amable, amb uns edificis altíssims, hem vist una natura i una fauna del tot desconegudes per nosaltres...
Hem estat, també, cinc dies a Brisbane, regal d'aniversari i reis del meu fill, una ciutat, també, ideal per viure. Això sí, aquí feia una calor....
Hem caminat molts quilometres, vora el riu, vora el mar, i he pogut visitar un espai que mai de la vida hauria pensat que estès al meu abast, son aquests llocs que somies veure però no esperes poder fer-ho, El 12 Apòstols, ni que sols en queden 8 ja, a vista d'helicòpter que gaire bé em provoca un infart, però aquesta imatge sí la tinc guardada per sempre, quina meravella d'espai...
Podria descriure els espais, els tinc ben guardats al cor i a les meves retines, però crec que les imatges són molt millors que les paraules, en aquest cas. I què dir dels focs de cap d'any?, una festa enorme i pública, tothom surt al carrer i gaudeix dels mateixos. Clar que la temperatura, uns 25 graus acompanyen. Un Nadal a 30 graus que convida a d'altres menús.







































Austràlia és un país per visitar. Està molt lluny, cert, però ara mateix via Doha, a Qatar, són 24 hores de vol. Arribes esgotat, però us ben asseguro que val la pena. Un país on lo modern i li antic es fusionen en una perfecció que et manté la vista ocupada sols caminant per el carrer i descobrint espais barrejats.
Nosaltres, tant en Martí, company ideal de viatge, com jo, hem pogut fer aquest viatge gràcies a la generositat del meu fill Daniel, ell va regalar el bitllet al seu germà petit i ens va oferir casa seva, que ha estat casa nostra dues setmanes. Nosaltres hem estat dos anys sense anar de vacances per poder fer el viatge i li varem dur un petit obsequi de productes que sabem li agraden molt!
Gràcies Daniel, per tot. Ens has convidat a tornar, no dubtis que ho farem. I en arribar a casa, trobar a l'aeroport el fill gran amb la Xènia i casa les dues mares acabades d'estrenar amb el nét que no has vist encara...
Tot, tot, feliç.






dijous, 19 de desembre del 2013

Un any més, fem un parèntesi a la nostra vida.


I torna a ser final d'any, i sento, molt endins, que cada cop volen més ràpid, més accelerats, els gaudeixo, però no m'aturo, cosa que no m'agrada.
Espero que tingueu unes bones festes, que gaudiu de les vostres famílies i persones estimades.
Jo m'agafo vacances, bé, de fet en tinc fa un parell de dies.
Vull temps per gaudir, per caminar i prendre el sol, per relaxar l'esperit, no en va espero un any vinent dur i he d'agafar forces.
Aquest any no posaré fotos dels meus dinars, aquest any, no cuino, ho fan altres per mi.
Sigueu ben feliços.

ESCLAT DE LLUM

Esclat de llum,
tallet de plata,
estels al cel,
lluna blanca
fan de la nit
tresor i màgia.
Sirenes d'aigua,
follets i fades,
balleu la dansa,
que el Nadal s'atansa


diumenge, 15 de desembre del 2013

Farta! Dels d'aquí i dels d'allà. (crema catalana)


Aquesta setmana ha estat certament esgotadora.
Ha tingut un final imprevist amb la convocatòria d'un referèndum, consulta, com li vulgueu dir, el proper 9 de novembre de 2014.
I han esclatat les olles!
Els d'allà, d'Espanya, esverats, cabrejats i indignats, diuen que no ho permet la constitució i per tant, no es farà. Incloc en aquest grup el cap de l'oposició espanyola, no penseu que no.
Els d'aquí, fent gala d'una gran radicalitat diuen que sí, que per collons, no textualment, però que es fa i punt.
Enmig de tot aquest batibull la ciutadania, entre la que em compto, marejats i esgotats dels radicals, dels intolerants, d'aquí i d'allà, que no se qui la diu més grossa de tots!
Tant costava mirar que aquesta consulta, de la que m'he manifestat a favor des del primer dia, fos consensuada?, tenim pressa ara?, o resulta que, un cop més, serveix de pastanaga per la gent que té il·lusió amb la Independència per tal que no vegin que Catalunya està sent víctima d'un govern del tot inoperant que sols retalla i gasta diners en congressos ridículs amb noms estúpids i així no ens queixem?
I a Madrid?, sols els ha faltat dir que treuran els tancs al carrer, tampoc seria la primera vegada que els hi veig!
Tant costa deixar que el poble opini?. Els indigiesta la "crema catalana"?.
Han perdut tots el cap, TOTS!
Jo no se vosaltres, però ara ni miro TV3 "la nostra", sols és la "d'ells".
Crec que la consulta s'ha de fer, i em dol l'ànima, molt endins, molt, veure que "els meus" surten a una foto amb cava, amb companyies que MAI hauríem de freqüentar, i no sortim a l'altre, la pregunta crec que contempla l'opció del Federalisme.
Mentre tot això passa, "El messies" passeja el seu somriure absurd i ridícul entre grans simpaties per demostrar que ell solet ho ha fet. Per mi, és i serà, el més intolerant de tots, no ha fet el suficient per incloure, sols per excloure.  
I en Mariano, que ni està, ni ha estat mai, un bon president, ha de contentar els fatxendes que el varen dur al poder, per tant ara tenim un concurs per veure qui la diu més grossa. (no qui la te més grossa....)
Sort que per Nadal tinc vacances, i aquest cop puc ben assegurar que penso passar de les notícies, estic ben tipa!, dels d'aquí i dels d'allà.

dijous, 5 de desembre del 2013

Absència i presència.




Sembla que no pugui ser, el temps és una arma de doble raser, en alguns moments vols que passi de pressa, ara, en aquest moment, em sembla impossible que avui faci dos anys que vares morir.
No sé els motius, mai ens havia passat una cosa així i no entenc que cada dia et tinc més present.
No aspiro a no pensar en tu, és tan sols que sembla que cada cop et tinc més present i això, agradi o no, fa mal.
Tinc la teva foto al menjador de casa i cada vespre hi poso una espelma, ja sé, sols il·lumina una imatge, però jo veig el teu somriure, i et veig a tu, el somriure era una de les teves cartes de presentació, sempre als teus llavis. Aquesta espelma, per mi, és reconfortant, no podria explicar els motius, però és així.
Aquest any tampoc he anat a la missa que han fet per tu, crec que és una manera com una altra de remoure sentiments en va, ni que entenc, perfectament, els germans i cunyades que sí i varen anar, a ells els reconforta resar, són creients, a mi, els teus records. Avui he llegit aquesta frase a la premsa, la trobo genial: Cristina García Rodero: "No crec en Déu, solament en l'atzar cabró", com jo...
Tampoc és que sols pensi en tu el 5 de desembre, ni de bon tros, hi penso cada dia, en hores variades, sense motiu i malgrat que els records són càlids, la teva absència és freda, molt freda.
Sé que aprendré a viure amb això, que aquest dolor forma part de la nostra vida. I anem tirant, no queda una altra.
Jaume, ara i sempre, ets en el meu record més íntim.

dijous, 28 de novembre del 2013

Amistats i colors.


També pot ser els colors de l'amistat.
Poden tenir colors les amistats?, quan penso en els meus amics i amigues, mai hi penso per el seu color, per mi, tots i totes tenen qualsevol tonalitat amable, afectuosa. Un verd clar, un lila suau, fins i tot un taronja lleu.
Les persones que denomino amics i amigues no son masses, soc selectiva i ja sabeu, coneguts en tinc molts, amics i amigues, un grapat no molt gran.
El tema colors ve perquè algú ha mencionat que no podria ser amic/ga de ningú que voti el pp. Jo tinc una bona, estimada i amiga de molts anys, diria que més de 35, que és votant d'aquest partit que per mi, encarna tots els mals del món, però si alguna cosa distingeix la nostra llarga amistat és que mai, però mai, hem parlat de política. Tenim mil temes més importants que aquest.
Per un altre costat, tinc amistats, antigues i recents, que son molt independentistes, molt!, i en aquest grup en tinc, d'amistats, recents i d'altres de molts anys. I amb aquests/es, sovint si parlem de política, potser la seva, de política, no em produeix tant de rebuig....
Els amics i amigues, han de tenir el color que vulguin, la família, també.
Jo valoro altres coses, com pot ser la seva preocupació per la meva recuperació, per el nét que esperem, per el fill que viu lluny....
Amics, colors i varietat, enriqueix la vida, encara que de vegades no entenguem les altres opcions polítiques.
Els estimo i m'estimen, què més vull?. I és que una abraçada o una trucada a temps... animen molt!

dimarts, 12 de novembre del 2013

Tanta feina, tanta necessitat, tanta misèria….

No cal dir en quina situació estem, econòmicament la misèria empaita famílies que mai ho haguessin pensat, mai, i que ara han de recórrer a demanar, deure, viure de manera indigna, ser desnonats , quedar al carrer sense res….
I aquí ningú té “la culpa”, aquí sols veuen “brotes verdes” que ningú més veu, menteixen vilment i segueixen venent fum.
No vull parlar de política, vull, senzillament, demanar que un cop més, tants i tantes que ho feu sovint, cal, un cop més, un esforç de tot i totes per ajudar.
Cada persona dins les seves possibilitats, no demano impossibles, però cada persona que faci el que pugui.
Un cop més moltes famílies els hi fa falta menjar, lo bàsic, oli, llet, pasta, gra….
Aquests dies tenim moltes ocasions de donar una mà, és el que us demano, qui pugui, el que pugui, ajudeu?.
Aquest dissabte a Mataró hi ha Mataró per Càritas, moltes activitats, recull de menjar i coses diverses. A l’enllaç ho trobareu.
Per un altre costat tenim “Blocs contra la fam, que promociona la “Gran recapte” prevista pels dies 29 i 30 de novembre.
Podeu ser voluntaris/es, podeu portar menjar, en fa falta molt.
Us animeu?, podeu fer un petit esforç?, ni que sigui un quilo de llenties, tot és benvingut.


No hi podeu faltar!

diumenge, 3 de novembre del 2013

Dos mesos i anar tirant.


Avui fa dos mesos de la meva intervenció.
És evident que no estic al cent per cent, però cada dia, setmana, que passa, noto alguna milloria.
Crec que l'única cosa que no acaba de funcionar és l'esforç físic, quan em forço una mica tinc un ofegament, com falta de respiració profunda, que el metge diu que és normal, que cap al tercer mes això millora i gaire bé desapareix.
També entenc que estar més de dos mesos menjant sols líquids, doncs deixa fluix qualsevol cos. Ara he perdut uns 18 quilos.
Vaig tornar a treballar ja fa quinze dies, potser hauria d'haver esperat un parell de setmanes, però mentre no em forci, veig que aguanto. Això sí, quan arribo a casa poca cosa faig...
La valoració l'hauré de fer d'aquí uns mesos, ara és massa aviat, però crec, de veres, que serà positiva.
Vaig dir ja fa un temps que aquest any tenia tres grans projectes, aquest era el primer.
El segon el naixement del meu tercer nét, en Biel, que serà la primera setmana de gener. Fill de la meva filla i la meva jove. Ja estic impacient!
El tercer, de gran, però MOLT gran projecte, que també em fa molta il·lusió, serà per nadal, però aquest l'explicaré passat el naixement del nét, com podeu veure està resultant un any molt interessant.
La salut, sense cap dubte, ha de ser el primer, però estic tant il·lusionada amb les dues altres coses que gaire bé no hi penso.
Vull ser una iaia activa i punyetera, per això he d'estar en forma :)

(Gràcies, un cop més, a tots i totes els que heu estat pendents i heu preguntat, m'heu emocionat sovint. També els de la meva agrupació, que varen tenir aquest preciós gest amb mi. Unes flors per donar-me la benvinguda a la feina. Tot un gest!)