dijous, 5 de desembre de 2013

Absència i presència.




Sembla que no pugui ser, el temps és una arma de doble raser, ens alguns moments vols que passi ràpid, ara, en aquest moment, em sembla impossible que avui faci dos anys que vares morir.
No se els motius, mai ens havia passat una cosa així i no entenc que cada dia et tinc més present.
No aspiro a no pensar en tu, és tan sols que sembla que cada cop et tinc més present i això, agradi o no, fa mal.
Tinc la teva foto al menjador de casa i cada vespre hi poso una espelma, ja se, sols il·lumina una imatge, però jo veig el teu somriure,  i et veig a tu, el somriure era una de les teves cartes de presentació, sempre als teus llavis. Aquesta espelma, per mi, és reconfortant, no podria explicar els motius, però és així.
Aquest any tampoc he anat a la missa que han fet per tu, crec que és una manera com una altre de remoure sentiments en va, ni que entenc, perfectament, els germans i cunyades que sí i varen anar, a ells els reconforta resar, son creients, a mi, els teus records. Avui he llegit aquesta frase a la premsa, la trobo genial: Cristina García Rodero: “No crec en Déu, solament en l'atzar cabró”, com jo...
Tampoc és que sols pensi en tu el 5 de desembre, ni molt menys, hi penso cada dia, en hores variades, sense motiu i malgrat que els records son càlids, la teva absència és freda, molt freda.
Se que aprendré a viure amb això, que aquest dolor forma part de la nostra vida.  I anem tirant, no queda una altre.
Jaume, ara i sempre, ets en el meu record més íntim.

4 comentaris:

joan gasull ha dit...

Recordar és una part moltimportant de la nostre vida. Una forta abraçada.

Daniel ha dit...

❤️

Loreto Giralt Turón ha dit...

Suposo que l'únic que podem fer pels que ja no hi son és recordar-los. Un petó, Joana

Josep ha dit...

Una abraçada.