dilluns, 13 de juny de 2016

Quan passem a ser números...


Estadístiques, fets no provats, històries perdudes, oblidades, incompreses....
Llegeixo que aquest any han mort, ja, 40 dones a mans de les seves "estimades" parelles. 40 oficials, queden casos que s'investiguen i encara no són considerats com a tal.
La frase sempre és la mateixa, "una altra"?, quan acabarà això?, començo a pensar que jo, que ja en tinc 54, no veuré mai el final d'aquesta terrible xacra humana.
I és un tema que em fa patir molt.
També veig que sovint els veïns i veïnes diuen, semblava una "bona persona", els maltractadors, i se de què parlo, fora de casa, són altres persones. Acostumen a ser simpàtics, encantadors, amables.... la seva veritable personalitat, "valentia", surt a casa amb la dona, i sovint amb la canalla.
He escrit sovint sobre aquest tema, estic molt sensibilitzada al respecte, com no estar-ho! I quan veig que a les notícies són un apunt més, sempre penso més enllà, en la canalla que queda, en quin patiment no hauran tingut, en silenci gaire bé sempre, és un tema que m'angoixa.
Sovint, la societat, fa veure que no sent, que no escolta, no ens posem a casa dels altres, vés a saber què ha fet.... aquesta frase també l'he escoltada i és que encara que hagués "fet res", qui és ningú per manllevar la vida a una altra persona?, per agredir i maltractar?, si no ets feliç fot el camp, però les teves frustracions, te les menges solet!
Una part molt important és l'educació dels fills i filles, en la igualtat, un fill ha d'aprendre les coses considerades de "dones", els meus han sortit de casa sabent cuinar, rentar i les coses bàsiques, la resta, ho han après solets. La meva mare, antiga escola, m'havia criticat per això, però si d'alguna cosa estic satisfeta en la seva educació, la dels fills i filla, és d'haver-ho fet. A casa, cap distinció per sexe. En cap aspecte.

Un altre tema són les condemnes aplicades. Massa toves, massa sovint. Sabeu, ho escric sovint, que sóc anti violència, de qualsevol tipus, però davant aquests assassinats sóc implacable, dona morta braç tallat, segur que no hi tornen. Si una filla meva hagués estat assassinada, tinc clar a què dedicaria els meus esforços, a vell no arriba segur.
Aquestes dones, les maltractades han de fugir, amagar-se, com si fossin elles les "dolentes de la pel·lícula", increïble! Mentrestant, els seus agressors, passegen feliçment esperant un judici que pot trigar anys a arribar.

Ahir, mirant les imatges de la manifestació a Badalona pel darrer assassinat, vaig pensar.... poca gent per ser la dona nº40 en aquest país.
I aquí seguim, esperant, que si no jo, almenys les meves nétes no hagin de tornar a escoltar, i molt menys patir, que la violència masclista segueix matant dones.
Un somni?, més aviat un desig.

Deia Martín Luther King: No me preocupa el grito de los violentos, de los corruptos, de los deshonestos, de los sin ética, lo que más me preocupa es el silencio de los buenos.

No callem.

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

durant molt de temps tenia enllaçada una pàgina 'mujeres en la red' em sembla es deia, on comptabilitzaven les victimes estadísticament. La vaig deixar, s'ha transformat en una quotidianeitat i rutina i la gent ja no reacciona.
Falla quelcom, però nomès en la banda masculina i diría que no hi hi ha excessiu interés en eradicar-ho per part de l'administració ni la magteixa societat...

pons007 ha dit...

Educació, educació i educació.

Oliva ha dit...

LEGISLACIO,LEGISLACIO I LEGISLACIO.
TASCA DE POLITICS,PERO AMB AQUESTA COLLA DE MEDIOCRES, ESPATXURRATS A LAS CAMERES, QUE VOTEM...I LO "QUE TE RONDARE MORENA",EL FUTUR N'ES MILLOR.

joan gasull ha dit...

estem envoltats de violència, des de petits la gent viu violència i creix amb aquella imatge que tot s'arregla així. Tot el que ens ensenyen són crims i barbàries i encara hi ha gent que censura altres continguts més inofensius. No ho estem fent bé, hem d'educar a la gent d'altre manera, tot s'hi val, menys la violència.