dilluns, 17 de juny del 2013

Ser blocaire, i no defallir!




En els anys que fa que escric un bloc, ara ja puc dir que son un bon grapat, des de el 2006, he vist passar molta gent per aquest ciber espai.
Si miro enrere, ara mateix, trobo a faltar moltes persones que ho han deixat, han deixat d’escriure. Algunes, d’aquestes persones, varen avisar, d’altres, senzillament, han desaparegut. Un dia deixen d’actualitzar i ja no hi tornen.
Jo els enyoro. Per aquí anem teixint una gran flassada, punt a punt, lletra a lletra, que de vegades ens porta a conèixer persones molt interessants i d’altres que no ho son tant, però que les seves lletres ens captiven, ens enganxen, les esperem impacients.
He conegut, fins i tot!, qui per no trobar atractiu el teu físic et deixa de visitar, comentar...
D'altres els he deixat de visitar jo, per pura salut mental.
De vegades, com diria una estimada amiga, les “muses” es resisteixen. Potser estem massa ocupades, potser no tenim aquell humor especial que ens arrenca un somriure, potser tenim, fins i tot, problemes, i per tal de no escriure tristes, no escrivim.
Crec que en el meu cas escric el que sento i com ho sento, no sempre somric, malgrat que si ho faig sovint. No sempre tinc aquella “conya” una mica sandunguera, però si alguna cosa tinc segur quan escric son les ganes.
A través de llegir blocs, amb tants anys n’he llegit un bon grapat, he trobat autèntics/ques autors/es en potència, gent que escriu de manera captivadora i no ho saben. D’altres, amb grans aires de narrativa a mi no m’han agradat i és que penso que qui escriu, ens ha de “dir” alguna cosa, s’ha d’acostar, ni que sigui una mica, a les nostres idees, als nostres pensaments i a les nostres emocions.
Jo estic agraïda, a les persones que comparteixen les seves emocions, la seva saviesa, la seva tendresa, amb mi i amb moltes altres persones. També estic agraïda als i les que em visiteu i comenteu, fins i tot als que no diuen res. Saber que algú dedica, ni que sigui dos minuts, a llegir què penses o sents, et fa sentir un xic més acompanyada.   
He escrit de tantes coses, de la vida, dels fills i filla, néts, amor, desamor, cuina, poesia, llibres, festes, aniversaris, divorcis, defuncions, política, premsa, polítics, mals tractes, masclisme, humor, amics i amigues, justícia, injustícia, malparits, amants, sexe....

Què lluny queda aquell primer escrit, mai hagués pensat que al darrera en vindrien tants...    
Un txin-txin per els que seguiu aqui. Pago jo!

11 comentaris:

Joan P. ( JAPS ) ha dit...

Voldria dir quelcom i no em surt res... bé, una abraçada i un munt de petons

Relatus ha dit...

Des del 2006! N'hi ha per treure's el barret. Manca de temps, nous projectes, altres interessos... cal lluitar contra tantes coses per no defallir. Molta força per continuar, Joana!

Anònim ha dit...

Txin, txin Joana! Per molts anys!
Ja saps que ets la meva mestra, la meva companya, la meva amiga... Les muses ara per ara, passen de nosaltres, catxis...

zel ha dit...

Sóc ben abstèmia, però comparteixo el teu brindis! Guapa! Jo també enyoro molt la gent, però passo una època...bfffff

Elisabet ha dit...

Txin,txin i per molts més!!!!!!

Francesc Puigcarbó ha dit...

Com passa el temps, tu i jo varem començar més omenys pel mateix temps, l'any 2006, Txin Txin i per molts anys Joana.

culdolla ha dit...

El blog no deixa de ser una eina més, potser en diria... un escenari, millor. I com en tots els escenaris de la vida, tothom tria què i qui vol veure, amb què i amb qui i de quina manera vol seguir...

Algunes persones (quin valor, deu meu!) manteniu un mateix blog, un mateix nom d'usuari, una història...

Els que no som tant fidels, canviem d'usuari i de blog. O d'eina o d'escenari. "Conec" algunes persones que tenien blog fa 6 anys i que ara se senten més còmodes amb el facebook, o amb el twiter...

D'altres, es mantenen fidels als xats anteriors als 6 anys...

Fas -fem- una deducció "fàcil" amb allò de què "He conegut, fins i tot!, qui per no trobar atractiu el teu físic et deixa de visitar, comentar..."

Penso que tots, per molt que hi hagi qui vulgui no mostrar-se com és, acabem en el temps ensenyant la nostra forma de ser, també el blog. Si algú t'ha deixat de comentar perquè t'ha conegut físicament i esperava una altra cosa... que segueixi buscant coses. Per mi compten les persones. I tots ens fem vells i menys desitjables segons els estàndars consumistes. Una altra cosa, és que nosaltres mateixos imaginem o deduïm o interpretem respostes sense haver fet les preguntes.

En qualsevol cas...

alguns et seguim post a post. Un petonàs.

Josep ha dit...

Crec que aquest mitjà es caracteritza per la llibertat. Si hom actualitza només un cop cada sis mesos, és ben lliure de fer-ho.

Tot i no haver estat concebut com a xarxa social, el blog (i no diguem el microblog, sobretot Twitter) serveix per a fer relacions. Relacions de tota mena.

Exceptuant els que s'han mort (un parell, que jo sàpiga), la majoria dels que escrivien mínimament segueixen fent-ho. A un blog (blogspot o wordpress), un microblog (twitter), una xarxa social (facebook sobretot, però també G+), un cercle privat (whatsapp, sobretot), un mitjà de paper, un mitjà digital, una ràdio o una televisió.

I per no enrotllar-me més: jo escric perquè m'abellix, em desfoga, m'allibera i m'ho passe bé. SI EM PAGAREN PER FER-HO SERIA FELIÇ!
Avui he publicat l'entrada número 945
http://descans.blogspot.com/2013/06/ull-viu-ens-avisen.html

Garbí24 ha dit...

Doncs continua sense defallir que a aquest ritme seràs la mestre de tots.
Txin txin.....wapa

Lluís Bosch ha dit...

Avui he descobert el teu blog per una casualitat, just al post de l'aniversari.
Jo no porto tant de temps com tu però quan giro la vista enrere em sorprenc de les coses que he arribat a explicar aquí. Els blogs tenen alguna cosa de dietari però potser són un nou gènere de la literatura.
Per molts anys!

Conchi ha dit...

Joana, txin txin i per molts anys.
Una abraçada