diumenge, 9 de juny de 2013

Absències....


Ahir la meva mare va fer 84 anys. Gaire bé no ha canviat en els darrers 30 anys, no és pas una dona fàcil, ni que s'ha de reconèixer que no ha tingut, tampoc, una vida fàcil.
Varem fer un sopar senzill, al ja denominat "bar familiar", el Koki, davant de casa seva, on en Rubén sempre és amable i atent i per pocs diners fem un entrepà a la fresca de l'Avinguda d'Amèrica. 
Ahir varem ser 30, entre fills/es joves i gendres, nets i netes, besnéts i parelles dels nets i netes.
Varen faltar algunes persones, sigui per ser lluny, un dels meus fills a Austràlia, una neboda que viu a Eivissa, una altre que treballava... absències puntuals.
Com sempre l'ambient, les rialles i la "juerga" a càrrec dels joves.
Va ser un bon vespre, varem patir tot el dia per la pluja, però al final el temps ens va respectar.
Però... hi va haver una absència molt present, la del meu germà Jaume, mort fa un any i mig.
Ningú ho diu, ni ho menciona, encara ara, després dels mesos, no en podem parlar obertament i se, em consta, que quan veiem la seva filla córrer per l'avinguda, tant activa ella!, tots hi pensem encara més.
Fa uns dies va fer la comunió una de les meves nebodes, la Laia, el va mencionar i... va ser terrible, de cop, el que dúiem més o menys bé, va ser un esclat de llàgrimes, gent que va marxar fora per no donar la "nota", d'altres varen buscar companyia per poder desfogar els sentiments, d'altres varen fer veure que no, però la lluïssor dels seus ulls era evident.... i què dir la seva dona....
No se si som, o no, normals, mai ens havia passat una cosa així i per tant no se si això és "normal" o no,    però així ho vivim i sentim i cada reunió familiar, a les que ara veig que la gent mira de no faltar, la seva absència és molt present entre tots i totes, encara que no ho diguem obertament.
Ara, tot escrivint aquestes quatre lletres m'emociono, jo he de deixar sortir les llàgrimes, a què amagar els sentiments?, de què serveix?. Escolto Maná mentre escric, i recordo el meu 50è aniversari quan em varen regalar entrades per veure el seu concert a Barcelona i en Jaume volia venir amb mi i portar-me al Palau Sant Jordi amb la seva Harley... varem riure tant...
I és que quan una persona és com era ell, l'absència és molt més present.
Jaume, com pots veure, ets entre nosaltres, molt present.

6 comentaris:

joan gasull ha dit...

hi ha persones que deixen una empremta molt forta, que mai s'oblidarà. No ens queda més que viure amb aquests records.
Felicita l'àvia....

Glòria ha dit...

Ai Joana... Que aquest mes ho porto molt malament... No vull escriure al bloc perquè en Pons007 diu q ue només parlo de morts, però noia... és el que hi ha.
Una gran família, encara!

Elisabet ha dit...

Ell sempre estara present per tots nosaltres...

Oliva ha dit...

I TAN QUE ES NORMAL.....LA MEVA FILLA FA UN GRAPAT D'ANYS QUE VA MORIR,I QUAN HORES D'ARA ENS REUNIN LA RESTA DE LA FAMILIA A DINAR O SOPAR.....A VOLTES ENCARE LI POSSO PLAT A TAULA.......I PLORO NINA¡¡¡¡

Loreto Giralt Turón ha dit...

Cadascú ho viu com pot, en aquests temes no hi ha res normal ni anormal. Molt maco, el post

Josep ha dit...

Recorda que només som l'embolcall del nostre ADN. D'ací l'amor als descendents, i als ascendents i d'altres parents