Feminisme.

Per els que encara s’ho pregunten….

Més d’una, de dues, de tres... vegades m’han preguntat com és que soc feminista.

M’he definit, ara i sempre, com a feminista dialogant, sense extremismes, no calen.

Sovint, també, he respost que potser la vida m’hi va dur, des de molt joveneta, a reivindicar la igualtat real, aquesta que avui, encara, no tenim.
Aquests dies surten estudis, contundents, de la violència masclista, aquest, diria, és un dels motius de ser-ho.
Una de cada tres dones, un terç de la població mundial, ha estat víctima de maltractaments per part d’un mascle, poc home per mi, i és clar, ara tothom es posa les mans al cap, com és possible? Això és al tercer món... no senyors no!, aquí, a casa nostra també passa, i molt més sovint que no hauria de passar.

Aquí, suposat “primer món”, portem ja 28 dones mortes, és a dir, 2 dones mortes cada mes de pro mig a mans de grans valents. I moltes d’aquestes dones encara no reben tot el suport necessari, sols ens faltaven les retallades, ara, ho tenen el doble de difícil.

Un altre dels “meus” motius, de ser feminista, també deu tenir que veure amb el meu àmbit familiar. Si em situo als meus 14 anys el record més ferm que tinc és de fer de minyona de tots els homes de casa. Ser la dona gran, que no el/la fill/a més gran que per "sobre" en tenía 4,  d’una família de 8 fills/es creieu que no era pas senzill. Tenia 4 germans més grans que jo, però la meva mare, de l’antiga escola, creia, defet encara ho creu, que ells no havien de fer res de casa. Per tant, malgrat que jo treballava 8 i 9 hores, quan arribava a casa havia de fer les tasques que per lògica els corresponien a ells. Els seus llits, treure els seus plats de taula, plegar la seva roba... No cal dir que el meu pare era el “rei” i que la meva mare ho trovaba de lo més normal!  Qui no surt feminista després de viure això?.

M’he cuidat, molt bé, que els meus fills, tinguin el sexe que tinguin, creguin i vegin que les persones som iguals. Han sortit de casa saben fer totes les tasques, sense que ni tan sols puguin pensar... això és cosa de dones. A casa meva això no es pensa i si els hi va passar per el cap, no ho varen dir.

Queda tant de camí per fer que sovint em desanimo, no entenc tantes coses... però llavors, veig o llegeixo algunes notícies i penso que no, que no hem de decaure, de cap de les maneres!