divendres, 31 de maig de 2013

I si em falten les lletres?


Una de les coses que m'agraden de mi mateixa és no resultar impassible a les injustícies. Però de vegades em fallen les lletres, no per falta de ganes, potser per no saber com acabar amb el problema.
Quan m'indigno, que per desgràcia és sovint, és quan em sento viva i activa.
Aquesta setmana he patit, per tantes dones que han mort, que han estat agredides, per els que suposadament, en algun moment de la seva vida, diuen, les van estimar.
Ens acostumem, la majoria, a escoltar aquestes notícies amb certa normalitat, és com sentir parlar de la guerra a Síria, és diari, gaire bé no escoltem.
Jo hi paro atenció, penso en les famílies, visc el seu dolor per la tragèdia, no oblidem que ja van 26 dones assassinades, a sang, a ganivet, amb acarnissament, i que els seus agressors, sortiran molt més aviat del que ho haurien de fer.
De moment ningú troba el "camí" per acabar amb aquest terror, amb aquest dolor, es fan plans i lleis, però mai son prou.
Una amiga em va dir fa un parell de dies que ella els marcaria a foc, que tothom sabés què havien fet. Ho vaig trobar molt bàrbar, és clar, però.... un dubte veritable em va envair.
Tot xerrant amb ella varem treure el tema que ara, molta gent jove, practiquen maltractament amb la seva parella, i lo pitjor, elles troben ben normal que ells les controlin, tant la roba, com amb qui parlen, xategen o saluden... Joves que hem educat en la igualtat, no esperava pas aquest resultat jo.
Lo pitjor, una persona de la meva família em va dir que si la teva parella no és gelosa, si no s'emprenya i et renya quan parles amb altres nois o bé creu que la teva faldilla és massa curta, és que aquesta persona no t'estima prou. Vaig quedar morta.
Aquest és el començament de tot, el control absolut sobre la teva persona.
S'escriu al respecte, en parlem, ho veiem com una cosa llunyana, però habitual. El problema ve quan això et toca de ben aprop, és quan podem viure lo terrible d'aquestes situacions.
Jo ho he vist en una coneguda amb la que tenia amistat al xat, poques coses m'han impressionat més que quan es va treure les ulleres de sol i vaig veure els seus ulls, morats, inflats, ja secs de llàgrimes, no n'hi quedaven.
Ara, ho escric, i s'encongeix el meu estomac i lo pitjor, ella no el pensa deixar.
M'he mogut en molts ambients, he vist abans això, però no per vist em deixa d'impactar.
I els jutges, no poden restar impassibles, com ho fan sovint.


Hem de dir prou, jo dic prou, i tu?.


4 comentaris:

Joan P. ( JAPS ) ha dit...

Com seria la cosa del ull per ull, o bé, el qui a ferro fereix a ferro se mort, una brutalitat sent dubta, igual o pitjor què el fet què ens fa pensar i escriure el quelcom de tot això.
No és pas veritat què el què maltracta deixi de ser home o dona, en tot cas deixa de ser persona... si, si, persona què per molta cultura què pogué tenir el maltractament és el mateix, i no cal ser parentiu de cap mena, cal que tingui poder social per què pugui intentar sotmetre a altres persones amb enganys i menys preu.
No cal posar exemples, tothom sap què els jutges tindrien què tenir més empatia amb les víctimes, siguin aquestes agredides amb força, psicològicament o bé socialment per els Bancs... dons res, tots aquests què tinguin un mal repòs.
També conec homes què controlen a la seva parella com si fos un objecte, jo diria què els dos tenen problemes emocionals ja son de fet víctima i verduc, dintre de poc la víctima no sortirà al carrer i quan estigui marcida serà reemplaçada.

joan gasull ha dit...

Molta gent diu prou, però aquestes persones indesitjables que queden no escolten res més que la violència.

Glòria ha dit...

Hem dit tantes vegades prou... Potser no són prou; els masclistes seguiran forts mentre hi hagi joves que troben normals certs comportaments masculins...

Loreto Giralt Turón ha dit...

Educació, educació i educació... amb les prohibicions i els càstigs no funciona, ho estem veient cada dia.