dijous, 16 de maig de 2013

He tingut un somni....


Complicat, però amb un final satisfactori...

He somiat que no us recordava, ni les vostres cares, ni els vostres noms, ni el color dels vostres cabells, ni tan sols què hi fèieu vora el meu llit.
En el somni duia una d'aquestes camises de dormir que tant m'agraden, llarges, clraes i fresques. Recordo els llençols, ni que estic ben segura que no en tinc cap com aquests... Eren de grans flors, feien una magnífica olor, ni que també estava ben segura que no els havia posat jo al llit.
El llit, tal com ara, era de matrimoni, ni que faci anys que dormo sola, i a cantó i cantó hi éreu asseguts, un agafava la meva mà, l'altre acaronava la segona mà, i algú m'acaronava la cara i els cabells, curts, ben curts...
La sensació de pau era intensa, plaent, però per molt còmoda que em sentia, feliç i relaxada, no sabia qui éreu...
Sobre la calaixera un munt de llibres pendents, com ara, però alguna cosa em deia que feia molt que esperaven allà, sols, que jo els dediqués una mica d'atenció. Les meves colònies, inseparables de la meva persona, la foto d'una gran família, tampoc sabia de qui.
Un sol de primavera es colava per els forats de la persiana i banyava l'habitació donant un to taronja a tot l'espai.
Em sentia bé, molt bé, en pau i feliç, però volia preguntar per quin motiu em dedicaveu tanta atenció, tant d'afecte, però tampoc recordava les paraules, les lletres a pronunciar, sols sabia que m'unien grans sentiments amb tots vosaltres. 
Llavors una llàgrima queia per els meus ulls i un d'ells agafava la mateixa amb un dit i em preguntava, mama, estàs bé, som tots aquí, fills, filla, joves i nets, avui és el teu aniversari, fas 70 anys... 
De cop un flash, era el meu fill gran i la resta era tota al voltant del llit, amb somriures, flors, moltes flors, globus...
Una intensa emoció s'ha apoderat de mi, llàgrimes d'alegria corrien per les meves galtes. Eren els meus nens i nenes i ara, els recordava tots i totes...
Llavors, de sobte, m'he despertat, i plorava, però de felicitat. No m'he llevat angoixada, m'he llevat tranquila.
Potser és que la única por de la mort que tinc, és patir Alzheimer i no recordar, no saber, no valer-me....

4 comentaris:

pons007 ha dit...

ja vas pels 70?!

joan gasull ha dit...

la por es la nostre defensa, somiem el que realment pensem de vegades....tranquil·la et falta molt pels setanta

Gemma ha dit...

no tinguis por, ja veus que els teus sempre hi seran, sapiguis o no els seus noms, reconeguis o no les seves cares, ja veus que tot i que no arribis a recordar-los et son propers; hi ha gent que mai s'esborren de la nostra ment

Glòria ha dit...

Buf Joana, l'inconscient ens juga de vegades une spassades...