dijous, 21 de març del 2013

He vist la lluna...

Dia mundial de la poesia, aquesta, mig meva i mig d'en Francesc, m'agrada molt. Que no falti la tendresa a la Primavera, ni mai...

He vist la lluna en solitud com sempre,
freda i distant bo i així, dolça i romàntica,
em porta lluny mentre em fa recordar,
el que podia haver estat i ja no serà.
Tornar a començar és dur, no vull pensar,
no tinc força, ni l’esma necessària.
Aquesta nit vull mirar aquesta lluna,
mentre una llàgrima em llisca, suau i melosa
galtes avall. No li faig cas, gens ni mica,
entro al llit, és fred com sempre, però
demà serà un altre dia, i estic segura,
que podré tornar a començar....
Perquè em sento forta i capaç, i se
que tinc amics que m’estimen, i amors,
amors nous que revindran, mai se sap,
ni ells ho saben, que m’estan esperant
i respiro a fons i em dic, cony¡ Joana
no t’ensorris que fora t’espera la vida,
àvida i oberta de cames, com una verge
que desitja ser desflorada, i demà,
demà serà un altre i un nou gran dia
on com ens deia el poeta, tot estarà
per fer i tot, Joana, tot serà possible.


a Joana

5 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

ostres Joana, fa molt de temps d'aquest poema.

una abraçada

Ametlla ha dit...

Que maco.

Garbí24 ha dit...

Tot i no ser massa poètic sé veure que té allò.......aquella tendresa tant necessària.

Anònim ha dit...

Molt bonica, Joana!

Anònim ha dit...

Uns versos amarats de tristor
però amb aquell apunt final d'esperança
sempre hi ha un demà

bona primavera