La Rosa....

Tinc una cunyada, que com heu llegit es diu Rosa. Fa més de 25 anys, bastants més, que ens coneixem, jo soc una mica més gran que ella, no molt, però no diré la seva edat que ella és més "coqueta" que jo..

La Rosa avui fa anys, mai li he dedicat un escit, malgrat que s'ho mereix, i molt.

Sempre l'he vist més com una amiga, la millor, confident i pacient, que no pas com la típica cunyada que veus de tant en tant en algun dinar ho celebració. Mai hem renyit, i encara que no sempre hem estat d'acord, ens hem fet costat. Som molt diferents, en moltes coses, però en les importants, sempre estem d'acord.

Ha estat al meu costat sempre, mai m'ha jutjat, ha intentat, i de fet ho ha aconseguit, ajudar.me sempre que m'ha calgut, en qualsevol àmbit de la meva vida, sigui un trasllat de casa, sigui sentimentalment. Ha estat discreta quan ha calgut i ens hem explicat, mútuament, infinitat de confidències. Ha vetllat per tal que no em sentís sola en moments difícils, sigui amb una trucada, amb un entrepà al Coky o portant la Joana al Ikea, que ella sap com m'agrada...

M'ha deixat diners si ha calgut, m'ha vist plorar, riure, passar amors i desamors i en cap moment, per dur que fos, ha estat absent. Sempre m'ha animat a tenir noves relacions i si això s'ha donat, ha estat sempre la primera de conèixer i compartir el secret...

Jo he intentat estar amb ella en els seus moments durs, espero haver estat a l'alçada.

Quan va morir en Jaume ella el va plorar, el plora encara, tant com qualsevol dels que som els seus germans i germanes, ens ha animat, abraçat i petonejat.

En qualsevol ocasió seiem juntes,  cosa que de vegades ens ha costat alguna crítica que nosaltres portem tan dignament...

Rosa, per molts anys, molts i molts, el meu camí hauria estat molt més dur sense tu.