divendres, 15 de juliol de 2011

Inmoral....


Vaig veure a les notícies que una nena que porta per nom Eden Wood, de 6 anys, 6!!!!!, es retira de fer de model i "Reina infantil".
Quan em vaig acostar a la tele, era a la cuina fent un pastís, vaig veure un seguit d'imatges de la petita.
Vestida com una dona gran, més aviat com una meuca, pintada com una dona que no sap en què entretenir les hores, o com una nina "pepona" i amb un "desparpajo" esgarrifós.
He llegit que algunes d'aquestes nenes han patit agressions sexuals.
Vaig veure les declaracions de la mare, una artista frustrada que viu el que vol per ella a través d'aquesta petita, ella tota orgullosa deia que la seva filla: "Crec que està seguint els passos de grans persones com Oprah Winfrey. Per què ella no va a poder tenir un contracte a Hollywood o un programa de televisió? És el somni americà i aquest és la seva destinació", va aclarir l'orgullosa mare.
La meva pregunta és: Quan viurà la seva infantesa aquesta nena?, quan trigarà a caure en les drogues i l'alcohol com ho han fet d'altres artistes?.
Ho sento, però de tot en diuen pares. Algú hauria d'avaluar la categoria dels mateixos.
(Malgrat l'empipada el pastís de formatge mascarpone va quedar molt bó).

4 comentaris:

Glòria ha dit...

Mare meva... Avui no sé on llegia també quelcom sobre unes sabates de taló alt per a nenes. Deixem ser els nens i nenes el que són, collons!

gatot ha dit...

després ens flagel·lem quan veiem negretes de sis anys amb burkes...

Però no tinc gaire clar el límit del dret de la "cosa pública" a interferir en com s'eduquen els fills; vull dir que una cosa són les apreciacions personals. I una altra, el dret de l'administració a interferir en la ideologia -o en la no ideologia, en aquest cas- d'una mare.

Com i qui valora quins "valors" són positius o no? i en base a què?

Et poso un cas sobre el que estic llegint (genèricament, no d'una parella real) aquests dies: una parella d'afectats per síndrome de Down s'estimen i es casen; tenen un o més fills. La "tutela" i "l'acompanyament" dels serveis socials sembla (semblava) garantida. Però per què? Perquè estaven "diagnosticats"?

Si ens poséssim a diagnosticar... quants de nosaltres no donaríem la talla? I diagnosticar en base a què? Aquesta mare americana té alguna "discapacitat" reconeguda?

Buff... massa complicat per mi, Joana.

Imagino que casos aïllats i extrems es poden donar en qualsevol cultura o incultura. Potser només l'accés a la informació, al coneixement, al pensament, ens puguin fer a tots menys totalitaris, menys simplistes. Però tampoc garanteix una solució bona per a tothom.

garbi24 ha dit...

la falta d'escrúpols i el maleit diner....fa tota aquesta mena de porqueria

Carles Dresaire i Gaudí ha dit...

Reconamo la peli "petita Miss Sunshine", on fan una reflexió sobre aquests concursos de nenes-barbie.

Estats Units van a fer guerres per la democràcia i la llibertat i que m'expliquin quina llibertat és aquesta. La llibertat mal entesa.