dimarts, 29 de març del 2011

Somnis en sèpia...


Fa uns dies que somio molt, una barbaritat, em llevo esgotada de tant pensar i rumiar..
Això, en època electoral, no és pas nou en mi, sempre em passa, massa coses al cap i estrès, tan senzill com això.
Però fa un parell de dies que els somnis son de quan era petita, sí, també he estat petita ehhh.
Veig els meus germans petits, recordo en especial quan jugàvem al denominat "desvio", conegut ara com Avinguda d'Amèrica, el varen cobrir, era una riera, i baixavem a jugar, amb una pilota i una corda, poca cosa més.
Quan em llevo tinc una imatge clara d'aquells instants, de les cares, els somriures, els genolls ben pelats, la mare cridant des de la finestra....
També he somiat un lloc on anavem el divendres Sant, una pineda que hi havia davant les actuals pistes d'atletisme de Mataró. Allà pujavem als arbres i passavem el dia menjant, carn per cert, la meva mare sempre ha dit que els pobres estem perdonats!
No se si te res a veure haver retrobat aquesta imatge, va sortir de dins un llibre fa cosa d'una setmana, la tinc a l'habitació i la miro quan vaig al llit...
Estic maca no?.
Son somnis agradables, encara que les coses han canviat molt.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Quina cosa els somnis, oi? Jo aquesta nit també he barrejat el passat i el present, el poble i la ciutat on visc...
Per cert, ets la moreneta que està entre el pare i la mare? A la teva mare encar al reconec :-)

Garbí24 ha dit...

no sé quina ets de la foto.....però com que tots esteu bé....que guapa que estaves. NO corris tant darrera la pilota que al mati estaràs molt cansada...millor somia coses més relaxants

Francesc Puigcarbó ha dit...

el cervell va a la seva bola a l'hora de somiar. Jo ho sóc molt de somiar, en colors, que és veu que no hi somia tothom, i he tingut somnis estranyíssims. Somnis que si no memoritzo només aixecar-me s'esborren en un moment. El món dels somnis és fascinant, si es poguessin filmar, seria la hòstia.

Llum Sánchez Penalva ha dit...

Hola, Joana, la foto és molt tendra i tots esteu molt bé. Crec que mirar fotos de tant en tant és com contemplar com va passant la vida, els nostres canvis, la nostra evolució...el camí que hem deixar enrere. Quantes coses. Per a mi també és un bon moment quan em retrobe amb imatges del meu passat...Sobretot si alguns ja no hi són.
Gràcies, per mostrar-nos aquest document familiar sense reserves.
Jo, somiar, ja no somie.

Salutacións

zel ha dit...

Jo també somio, Joana, però unes bogeries que no es poden ni explicar, com si prengués LSD abans d'anar a dormir!

Anònim ha dit...

Ostres tu totes aquestes cares s'assemblen a fills :D