Porto uns dies que sembla que molta gent de la que m'envolta està una mica trista.
Potser s'avança la primavera, època especialment delicada per el tema emotiu. Jo, ho dic sovint, sempre tinc una abraçada i uns petons per qui ho necessita, per qui no te el millor dia, per qui, senzillament, ho veu tot negre.
Aquesta ha estat una setmana molt tensa, dura de feina, massa i tot, dura per veure persones decebudes, i no poder fer res, i dura físicament.
Estic molt cansada, molt, em cal un bon massatge a l'esquena, per cervicals, hores i hores d'ordinador em tenen també la vista cansada.
Però no decaic, avui, que he estat a la feina un munt d'hores, que no veig baixar el piló de "pendent", i que quan ho fa, ve algú i aquest torna a créixer, he arribat a casa i he hagut de decidir, passades de llarg les 6, si netejava o descansava.
He desvestit el meu cos, he segut al meu sofà preferit, i he escoltat música, aquesta que en els pitjors dies sempre em recorda la sort que tinc, amb els fills i filla, amb el net, les joves, els amics, la família...
He "sortit" del cansament per viatjar, amb la música, amb els ulls tancats i per fi, sense pensar....
Llavors ell m'ha dut el berenar, i de nou, un somriure ho posa tot al seu lloc.
Estic, de nou, preparada, per el que calgui.
Queden 2 mesos per les eleccions, però després... Ribes de Fresser!
2 comentaris:
Potser tens raó, i la primavera fa estrals. Una abraçada i un petó sempre, sempre, van bé... Gaudeix del que tens!
que seria la vida sense pujades i baixades....tot pla, molt aburrit
Publica un comentari a l'entrada