M'han escrit un conte.....

En David és un d'aquests joves que sovint he trobat, amb idees, il·lusions, ganes, valent....
Valent per les voltes que està donant a la terra per tal de trobar una feina de lo "seu", lluny de la família i els amics/es.
Crec que algunes persones el deuen trobar "un cerebrito", però sota d'aquesta barba que sovint llueix i la seva alçada, molt considerable, s'amaga un home tendre i afectuós, afecte que compartim fa temps i espero seguim compartint.
Sovint, en llegir el seu bloc, he de repetir les lectures, de profundes que les trobo, però a mi m'agraden.
Va deixar una mena d'invitació al Facebook i jo vaig recollir el guant.
Em va dedicar aquestes lletres, que m'han dut un munt de records.
David, gràcies per ser com ets i no haver canviat amb mi i saps, jo també anyoro aqueslles vistes....

Sempre, quan parlo amb tu, em sento una mica petit (ja saps que per evitar aquest sentiment, que m’amago darrera la barba). Potser és perquè recordo aquell fabulós cinquè pis, les vistes del teu despatx, tot era antic però acollidor: antic com la nostra lluita, acollidor perquè som molts els que durant molts anys i hem posat els esforços. I quines vistes, Joana, quines vistes!

Recordo aquelles primeres visites, sempre em deies que sense la barba estava més guapo (ets de les poques dones que m’han dit guapo), aquelles primeres passes, les recordo amb tant d’enyor, us trobo tant a faltar a tots els companys, que amb tu, cometré la injustícia de no regalar-te cap història: només em surt dir-te que em moro de ganes de retrobar-nos en la lluita.

Quines vistes, Joana! Recordes? Quines vistes de la nostra ciutat, el nostre estimat Mataró...