Trucada al telèfon, cara d'estupefacció, la meva mare nerviosa, filla... tira els llibres aquests comunistes que tens que torna la dictadura i a tu et tanquen!
El llibre comunista, per ella és clar, era la biografía del "Che".
El meu marit de llavors nerviós, jo abraçada al meu petit d'un any i mig, i segura, molt segura que no podia triunfar aquest cop d'estat.
La meva veina a casa, els dos marits van a comprar els que les seves mares indiquen, sucre, espelmes, cigrons, arrós, patates i llenties.... a la botiga, la bogeria absoluta, no queda de gaire bé res de tot aixó.
Un dia llarc i feixuc, les dues avies em retreuen haver.me significat políticament, aixó vol dir haver estat de les Joventuts Comunistes i del PSUC, quan encara era una nena.
Jo només abraço el fill i espero, però el llibre no el tiro.
Arriba el vespre, veiem imatges, la cosa no tira endavant, però l'ensurt dura dies, molts dies....
Fins el punt que em demanen no surti al carrer, barcelona sempre es més perillosa.
Jo recupero la meva vida, enganxada al meu fill Carles, era la única "possesió" que jo volia salvar.
Ara, tot aixó, sona lluny, però els que ho varem viure, no oblidem.
El llibre comunista, per ella és clar, era la biografía del "Che".
El meu marit de llavors nerviós, jo abraçada al meu petit d'un any i mig, i segura, molt segura que no podia triunfar aquest cop d'estat.
La meva veina a casa, els dos marits van a comprar els que les seves mares indiquen, sucre, espelmes, cigrons, arrós, patates i llenties.... a la botiga, la bogeria absoluta, no queda de gaire bé res de tot aixó.
Un dia llarc i feixuc, les dues avies em retreuen haver.me significat políticament, aixó vol dir haver estat de les Joventuts Comunistes i del PSUC, quan encara era una nena.
Jo només abraço el fill i espero, però el llibre no el tiro.
Arriba el vespre, veiem imatges, la cosa no tira endavant, però l'ensurt dura dies, molts dies....
Fins el punt que em demanen no surti al carrer, barcelona sempre es més perillosa.
Jo recupero la meva vida, enganxada al meu fill Carles, era la única "possesió" que jo volia salvar.
Ara, tot aixó, sona lluny, però els que ho varem viure, no oblidem.
6 comentaris:
Ara, desprès del temps tot sembla llunya i un fet de pel•lícula, la veritat, en aquell dia molta gent va plegar de la feina més aviat per endreçar alguna cosa, si més no, a preguntar als més vells de com va anar en el 36 i si la cosa tenia certa semblança.
Em vaig posar tens i preocupar quant varen sortir els carros al carrer a València, sabia prou bé que aquestes maquines estaven en un quarter a Bétera i recordava el tarannà dels comandaments d´aquest batallo ... el famós 222 el vaig conduït més d´un cop, fent maniobres en foc real.
Durant mols anys no vaig pogué dur corbata ... alguna cosa em molestava al coll ... molta gent desconeix el mal que poden fer aquestos trastos, per sort tot això ja ha passat, encara que se prou bé que algunes persones voldrien que tot fos diferent.
Jo encara vivía al poble, Joana; i sí, també m'enrecordo. Imagino que al tenir un fill, molta més por. Jo em sembla que no m'ho acabava de creure, i sí, els pares deien no sé què de si torna una guerra civil...
el dia 24 de febrer d'aquell any el meu germà marxava a la mili.....hi havia un cangueli a casa!!!!
Pues para celebrarlo que seguimos siendo Rojos...mañana lo celebramos tu, to y Martí...
Dons demá nen a celebrarlo....
Jo encara no tenia els fills, però si parella i estàvem molt, però molt espantats, i no, no oblidem.
Publica un comentari a l'entrada