I sí que passa...

Fas veure que no, manténs certa distància i mires d'estar freda, però és impossible.

Passa que tanco els ulls i t'oloro, sense haver vist el teu cos. Passa que t'escolto com respires i t'acostes, passa que imagino el teu somriure, aqui, a les fosques i la pell de gallina envaïx la meva persona.

Passa que sento el frec de la roba quan cau a terra, el cinturó clicka les rajoles, gaire bé puc escoltar, amb els ulls tancats i un mig somriure als llavis, entre la foscor, com descordes dels botons de la camisa, un a un, poc a poc.

Passa que el llit fa un saltiró quan el teu cos entra per els llençols, la suavitat amb que t'acostes a mi i l'emoció que això provoca, la foscor incentiva les olors, les sensacions i com no, la imaginació...

Passa que fas un petó al cau de la meva orella, baixes per el meu coll, sense deixar de petonejar un dit impacient recorre el camí del meu cos, s'atura delicat, malgrat ser un dit adobat de treballar, dur, a mi em sembla el més delicat del mon...

Passa que els teus petons, amb aquests llavis gruixuts i sensuals, llavis que abarquen tot i tota, son tan dolcets com excitants...

Passa que malgrat el fret, els llençols fan nosa, i la camisa de dormir i fins i tot els coixins, tot cau a terra, tot fora, i sols queden dos cossos, la nuesa i les imperfeccions a la vista, ja no cal la llum, sols el tacte i els sentits i sobre tot, deixar fer....

Tanco els ulls i respiro, fort, suau, amunt i avall, no penso, només gaudeixo..... en silènci, les veïnes ja saps, però els suspirs pujen de temperatura i ja més igual si escolten o no, només vull expressar, cridar si fes falta...

I se que demà tindré molta son, pero val la pena, demà el somriure serà de campionat, el teu i el meu...

I tant que passa quan visites el meu llit!