Dissabte al migdía vaig anar a veure "Che" al cinema. Vaig anar sola, a les 12:15 i em va encantar, encantar de veritat.
Primer de tot, crec que és una de les més reals que s'han fet d'ell i de la Revolució Cubana. Sense "florituras" ni decoracións de ficció, ni lios de llit ni romanticisme.
Al poc de comançar, jo, que adoro Benicio del Toro, que m'apassiona el seu somriure i em "desfà", tal com sona, la seva mirada, ja no el veia a ell, veia a El Che Guevara, sentía i m'emocionaven els motius de la Revolució. El seu afany perquè la gent deixés de ser pobre, tingués cultura, evitar que fossin enganyats...
La película, que barreja escenes en blanc i negre amb el color, no la pot entendre qui no hagi llegit o bé viscut, o bé sentit, que amb ganes i força es poden canviar les coses. Es poden millorar les situacions, ni que mai és senzill.
Vaig gaudir molt, em vaig emocionar i vaig recordar la Joana dels 15 anys amb la samarreta del PSUC i la xapa del Che, que es va guanyar una bona bronca de la seva primera jefa que li va cridar, Comunista!, com si fos un insult, ves per on....
No parlaré de que després s'ha convertit, en Fidel, com tants i tants ha perdut una mica el tren o la oportunitat d'obrir Cuba al Mon, ni que no oblidem que amb els americans, autèntics voltors esperant la caiguda de la "presa" per ocupar un cop més la Illa, és gaire bé impossible.
Per mi ha estat un película on els ideals, han guanyat la guerra. A mi, sovint m'acusen de ser idealista.... quàn podràn entendre, que per mi, és el millor dels "piropos"....
Soc una idelaista, cert, si no, no podría creure ni en el nostre sistema ni el l'amor, tan ampli com és el ventall...
Total, Visca Cuba lliure!
Primer de tot, crec que és una de les més reals que s'han fet d'ell i de la Revolució Cubana. Sense "florituras" ni decoracións de ficció, ni lios de llit ni romanticisme.
Al poc de comançar, jo, que adoro Benicio del Toro, que m'apassiona el seu somriure i em "desfà", tal com sona, la seva mirada, ja no el veia a ell, veia a El Che Guevara, sentía i m'emocionaven els motius de la Revolució. El seu afany perquè la gent deixés de ser pobre, tingués cultura, evitar que fossin enganyats...
La película, que barreja escenes en blanc i negre amb el color, no la pot entendre qui no hagi llegit o bé viscut, o bé sentit, que amb ganes i força es poden canviar les coses. Es poden millorar les situacions, ni que mai és senzill.
Vaig gaudir molt, em vaig emocionar i vaig recordar la Joana dels 15 anys amb la samarreta del PSUC i la xapa del Che, que es va guanyar una bona bronca de la seva primera jefa que li va cridar, Comunista!, com si fos un insult, ves per on....
No parlaré de que després s'ha convertit, en Fidel, com tants i tants ha perdut una mica el tren o la oportunitat d'obrir Cuba al Mon, ni que no oblidem que amb els americans, autèntics voltors esperant la caiguda de la "presa" per ocupar un cop més la Illa, és gaire bé impossible.
Per mi ha estat un película on els ideals, han guanyat la guerra. A mi, sovint m'acusen de ser idealista.... quàn podràn entendre, que per mi, és el millor dels "piropos"....
Soc una idelaista, cert, si no, no podría creure ni en el nostre sistema ni el l'amor, tan ampli com és el ventall...
Total, Visca Cuba lliure!
