Aquests dies he mantingut algunes converses amb una persona que estimo, molt especialment, donat que ha estat, d’uns anys cap a qui, un suport ben afectuós i atent, "picarón" i amb un mig somriure que em posa vermella.
Em va fer saber que llegia aquest blog, bé, és públic li vaig dir.
El que no esperava és que remuntés al passat, fins als inicis, i he pogut veure, notar diria, que alguns escrits l’han afectat de manera especial.
Per aquest motiu, jo, estic rellegint i entenc la sensació que ha tingut.
Li sap greu el que vaig passar, i no ho sap tot, no tot està escrit!
Sols li he preguntat si em reconeix als escrits i m’ha dit que si, ja estic satisfeta.
Passa, que després de saber que havia llegit tot això, el darrer dia que el vaig veure, de primeres, no ens vàrem mirar als ulls, mirades que sempre diuen més que les paraules. Jo em vaig preocupar, per si l’havia decebut, quan escric m’obro en canal, prou que ho sé.
Potser algun dels meus escrits, picants, l’havia molestat?
Em fa cert pudor, ho reconec, però li he deixat clar que he pujat cims, i he caigut, però sempre hi torno, i aquí el resultat, una dona feliç, satisfeta, orgullosa dels meus i per sobre de tot, tranquil·la.
No deixem de parlar, gaudim d’aquestes converses i bromes, del que ens uneix, fins i tot del que no es pot, que no és poc.
Ballem?
